El vestit estampat curt

Hi havia una vegada una noia que es deia Marta. La Marta, generalment, se sentia poca cosa. De vegades tenia la sensació que, de tan petita, era transparent. Era tímida i sovint veia com amigues més guapes que ella, i, sobretot, més decidides es menjaven el món, mentre que a ella només li'n quedaven els rosegons. Fins llavors havia viscut més o menys bé així, però ara tenia la sensació que ja no podia més. Últimament estava neguitosa, desanimada, sense forces, sense nord.

Aquell dia de vacances d'estiu, la Marta encara jeia al llit. Ja era avançat el matí, però no tenia ganes de llevar-se. Havia anat perdent esperances i àdhuc il·lusions. No havia dormit gaire i intentava agafar el son. Però no hi havia manera. No parava de donar voltes al llit. Es posava panxa enlaire. Ara de costat. Després mirant cap a l'altra banda. Bocaterrosa. La calor començava a inundar la cambra, a l'igual com la llum que ja l'ocupava descaradament des de feia estona.

- Havia d'haver dit que sí d'anar amb elles aquests dies. Almenys no estaria així com sonàmbula a tothora.

Però l'última vegada que havia marxat uns quants dies amb les seves amigues no s'ho havia passat bé i, a estones, s'ho havia passat malament. Fins, en algun moment concret, havia arribat a patir. S'havia sentit toixa, lenta, desconnectada... Elles reien tot el dia i la Marta no entenia per què reien tant i tant. Quan havien lligat, a ella sempre li havia tocat el més poc atractiu, el més sonso. Ja n'estava farta, però no tenia cap alternativa, perquè haver-se quedat a casa aquells dies no ho era realment. Ara ho veia com un error.

Quan finalment es va llevar, va mirar-se al mirall i es va veure les bosses sota uns ulls amb expressió més morta que viva. No sabia gaire què fer i la seva visió no l'animava pas gens.

Després de la dutxa habitual se sentia una mica més viva. En pesar-se, però, va perdre el poc ànim que havia guanyat amb la dutxa. Ja feia molt que havia deixat de menjar de gust perquè li preocupaven molt els quilos de més que, als seus ulls, completaven un conjunt ben poc agraciat. Com a conseqüència, va esmorzar només un kiwi i un iogurt sense greix i sense ni un polsim de sucre. No li havien agradat mai els kiwis ni tampoc els iogurts sense gens de sucre, però quasi ja no ho recordava.

No tenia res que li interessés fer durant el dia, ni ningú que li interessés veure i, encara menys, ningú que tingués ganes que la veiés. Tot i així va optar per anar a voltar una mica, no es podia pas quedar sense fer res. Es va maquillar lleugerament. Sentia que ni tota la cosmètica del món podria dissimular la seva manca de gràcia! Quan va arribar l'hora de decidir què es posaria va esdevenir el drama quotidià. Començà a descartar peces de roba perquè la que no la feia veure massa gran la feia veure massa grassa. Es va quedar mirant el vestit estampat curt. Que maco que el trobava! El va descartar automàticament. Com sempre. Tenia el vestit des de feia temps, però mai no s'havia decidit a posar-se'l. Tot i que molt bonic, el trobava massa atrevit. Almenys per a ella. Només se l'havia posat en emprovar-se'l, quan la dependenta li havia dit que li semblava fet a mida i que quina sort tenia de tenir tan bona figura. Llavors, la Marta se la va mirar bo i cercant un somriure irònic, però, al seu lloc, només va copsar una barreja d'admiració i sinceritat. Durant els següents dies, a casa, se l'havia tornat a emprovar diverses vegades, a soles, però, abans de sortir, sempre acabava traient-se'l i posant-se unes peces més adequades a la seva manera de ser. I, des de llavors, només gosava posar-se'l per casa, quan ningú no podia veure-la. Malaguanyats diners!

- És cert que avui tothom va com vol i que, ara a l'estiu, la gent, sobretot aquestes noietes tan guapes, ensenyen més que no tapen. Però jo no estic per ensenyar, precisament!

Va sentir que el vestit l'atreia d'una manera especial, que la cridava. Se'l va quedar mirant. Que n'era de maco! Quina sort tenien les dones que es podien posar un vestit així i que els quedés bé!

En agafar una faldilla llarga fins als peus i una brusa avorrida, es va girar cap al vestit. Va mirar-lo atentament i va esguardar la faldilla i la brusa. Un somriure li va il·luminar el rostre.

- Què carai, me'l posaré! Aniré a passejar al centre. Allà no em coneix ningú. Ara falta que m'entri!

Naturalment que el vestit li va entrar. I tant que semblava fet a mida! En veure's al mirall, però, va apartar de seguida la mirada. Quina vergonya, tan curt! Per completar l'atreviment, també va estrenar la roba interior. I no una roba interior qualsevol! Es va posar un tanga que mai no havia gosat d'usar per anar al carrer, menys amb un vestit tan breu, i uns sostenidors a joc. Quan ja s'havia vestit, una mescla de vergonya i de satisfacció l'emplenava. Però es va atrevir a sortir.

Un cop va deixar el cotxe aparcat al centre i va començar a caminar, pensava que tothom la mirava. Sentia vergonya i només la reconfortava el fet que eren gent anònima. Va atrapar una mirada furtiva d'un xicot molt jove dirigida a l'escot, realment ni massa tímid ni massa atrevit. La Marta es volia fondre de vergonya. Més o menys dissimuladament, tibava el vestit avall, però llavors perillava d'ensenyar massa pit. Quin problema! Instintivament va girar-se i va pescar dues senyores assenyalant-li el darrere. Segurament comentaven que tenia el cul molt gros i que com s'atrevia anar vestida així! Realment tothom es fixava en ella! Quina vergonya!

Alguns aparadors de roba la van fer oblidar-se momentàniament del seu problema. Inconscientment seguia fent el gest d'allargar-se una mica el vestit, sense aconseguir que l'efecte durés més d'uns pocs segons. Si tenia el cap a la roba dels aparadors i no patia per si la miraven o no, es trobava molt fresca i molt lliure amb el vestit estampat curt. Quan ja eren les dues, va començar a sentir gana. Calia buscar algun bar o restaurant proper, si pogués ser baratet i que no l'omplís de calories. Al final es va posar al Happiness. No hi havia anat mai, però li n'havien parlat molt bé. Ara calia trobar una taula que no estigués gaire a la vista. En seure va tenir problemes greus perquè el vestit li pujava i perillava que se li veiessin plenament les cuixes i fins el tanga. Li va semblar que aconseguia trobar una posició més o menys discreta i es va oblidar de tot enlluernada per una carta plena de colors, d'olors, de textures i de sabors imaginats. Tenia molta gana, com ja no recordava haver tingut. Va optar per una assortit d'amanides i un plat amb diferents varietats de bacallà. De postres, gelat de xocolata belga, la seva preferida.

- Què carai, un dia és un dia!

Va fruir molt del copiós menjar. Estava tot boníssim. De tant en tant, es fixava en la gent del voltant i sí, molts i moltes la miraven.

- Si es burlen que es burlin! Si riuen que riguin! Fet i fet, aquí no em coneix ningú. Ara, el que és jo, aquest vestit no me'l veurà posat mai ningú més!

En acabar va decidir no prendre cafè perquè estava molt tipa i plena. Va sortir, estirant-se tant com podia el vestit, tant cap a dalt com cap a baix; allò que guanyava momentàniament per un costat perdia de seguida per l'altre. Va decidir tornar cap a casa. Ja s'havia exhibit prou. En caminar fins al cotxe s'imaginava que tothom la veia com embotida en el vestit. Quin mal tràngol! A partir d'ara, tornaria a deixar el vestit a l'armari i se'l posaria per casa i prou. I amb les persianes ben avall! I el tanga, igualment!

Quan ja era a punt d'arribar a la seva salvació, el cotxe, va sentir que algú deia el seu nom:

- Marta, ets tu? No m'ho puc creure! Què hi fas aquí? Quina casualitat!

Estava decidida a fer veure que no ho sentia o a negar que fos la Marta que coneixia aquella veu quan va veure que era el Marc. El Marc era un company de la feina amb qui quasi mai no havia parlat. No és que li caigués malament, però era molt tímid, tant o més que ella, i si l'un no s'adreçava a l'altra, l'altra no s'adreçava a l'un. La Marta va notar que les galtes li bullien.

- Hola, Marta. Tu no vius pas per aquí, eh que no? Què fas tan lluny de casa? Estàs molt vermella, es nota que has pres el sol! És clar, de vacances, eh?

- Hola, Marc. És que... he anat a mirar botigues - li contestà la noia, estirant el vestit avall i, en notar que se li veien els sostenidors, de seguida amunt.

- A aquesta hora i mirant botigues? Amb la calor que fa? De fet, ja veig que t'has posat fresqueta. Quasi no et coneixia tan estiuenca!

Ella es volia fondre. Va confessar-li que ja feia estona que no mirava aparadors i que ja havia decidit tornar-se'n. Ell, admirat de la descoberta d'una nova Marta, es va atrevir a convidar-la a prendre un cafè.

- No, és que no en prenc, saps? A més, estic tan tipa que no me n'hi cap ni una gota!

- Doncs pren una camamilla, que va molt bé per pair! Va dona! Aprofita que pago jo!

- Ai no, una camamilla no, que no m'agrada. Si de cas una menta poliol.

La Marta es va veure obligada a acceptar. Van entrar a una cafeteria de moda, anomenada Taca Tassa, ella primera i ell al seu darrera. La noia sentia els ulls del noi clavats al seu cul!

- Què deu pensar? Quina vergonya! I ara ho explicarà a tots els de la feina! Quina mala sort! Això no està passant, vull ser invisible, desaparèixer!

La qüestió és que no s'hi estava malament al Taca Tassa, un cop asseguda i havent-se assegurat que no se li veia res, dins d'allò raonable i possible perquè les cuixes i el començament del pit eren impossibles de tapar amb tan poca roba. De tant en tant descobria una mirada furtiva del Marc cap a les seves cames o cap a l'escot. Llavors envermellia encara més. Però, tot i no haver-s'hi fixat mai i no ser especialment guapo, el noi era agradable i simpàtic i feia que s'estigués de gust amb ell. Durant una estona ja no pensava en si estava ridícula amb el vestit estampat curt ni se sentia despullada amb el minúscul tanga. La comunicació amb el M
arc era fluïda. Li va passar l'estona sense adonar-se'n.

El Marc estava sorprès d'aquesta Marta. Era dolça, brillant, amable, atenta... Sempre havia trobat bonica la Marta que coneixia de la feina, però, per contra, allà era fosca, avorrida, grisa, apagada... Si bé, mentre es bevia el cafè, el Marc no podia deixar d'admirar el cos de la noia, la bona part que se'n veia i la que només s'intuïa, allò que més el captivava eren les seves galtes vermelles i, sobretot, aquells ulls castanys, quasi negres, tan plens, tan vius i tan acollidors. Només la seva timidesa li impedia de dir-li que la trobava encisadora i que era la dona amb qui més bé s'havia sentit des de feia molt de temps. Però la Marta ja ho havia endevinat i es descobria resplendent.

La tarda va anar avançant. Van riure com feia temps que no havien rigut. Es van mirar molt. Es van trobar confiats. Es van explicar secretets. Van discutir, distesament. Es van conèixer, sense filtres ni tamisos. La Marta es va oblidar de les seves "neures". El Marc vencia la timidesa. I, mentrestant, el vestit resplendia. Ella n'estava orgullosa. Realment semblava màgic: es trobava a la glòria dins d'aquella bonica peça de roba!

Va ser el cafè i la menta poliol més llarg de les seves respectives vides. Van assaborir les begudes, van gaudir de les seves veus, cadascú va fruir de la imatge de l'altre. Sense pressa. A fons. I es va fer fosc.

Després d'acomiadar-se del Marc amb dos càlids petons a la galta, la Marta va tornar cap al cotxe i seguia veient que la gent la mirava. Però, per primer cop, creia que l'admiraven , que la trobaven bonica, atractiva. Se sentia com un bombó! I realment estava molt maca, amb el vestit estampat curt, amb l'escot que anunciava un pit ni massa gran ni massa xic, amb unes cames molt més sensuals del que ella mai s'havia imaginat, amb unes natges que, lliures amb el tanga, es transparentaven rotundes i harmòniques amb la resta del cos. I sobretot, amb una mirada alegre i lluminosa. Fins i tot, durant el trajecte, s'havia oblidat d'estirar-se el vestit cap avall.

No seria aquesta l'última vegada que, aquell estiu, la Marta es perdria al centre. Ni l'últim cop que la casualitat, més o menys, faria que es trobessin amb el Marc. I ja no seria l'única vegada que ella fruiria del seu vestit més bonic ni que deixaria els altres d'admirar-lo. El seu estimat vestit estampat curt!