El vespre de demà

És l'única que s'ha de prendre tot un dia sencer de descans després d'una jornada de gresca.

Quan s'ha adonat, després d'haver baixat a dinar i d'haver mirat una pel·lícula (que per sort l'hi ha permès de dormir unes hores més), que l'habitació estava feta una cort de porcs, cautelosament, hi ha pujat.

L'escalforeta del radiador elèctric li ha brindat l'aire casolà del vespre que tant la relaxa i allunya del món.

Sense parar-s'hi a pensar, ha començat a endreçar les coses de sobre la taula, posant-ho tot al seu lloc de sempre. Es fa el llit, fàcilment, estira amb una suau força el nòrdic cap al cap del llit, per a que resti ben recte i immaculat.

Amb el mal de cap i la nyonya encabida dins l'esperit, tentineja vorejant el llit, i fent-se la desentesa, va a parar al peu d'aquest. Sap molt bé que sempre, sempre i sempre, quan arriba de muntar-se un festival, ho deixa tot ben camuflat dins l'espai que hi ha entre el matalàs i la fusta artificial.

Olors i fragàncies sospitoses la sacsegen.

Quins records nocturns, pensa, secretament.

Comença a extreure -amb més força que abans- tot l'arsenal de la vigília per comprovar la seva integritat:

El sac, ara, apart de les seves múltiples ratlles de coloraines, es caracteritza per una taca considerable de vés a saber quin tipus d'alcohol que ocupa tot el seu cul, sembla que hagi estat restregat per algun sòl arenós o quelcom semblant. Fa mala pinta, creu que no el podrà salvar, però buida el que conté i el llença a la roba bruta per provar. Hi és tot, menys mal: mòbil, claus, cartera (sense un duro, probablement se'ls va gastar tots en alcohol), els mocadors, la maria, el paper, l'encenedor de propaganda del viatge de fi de curs, papers de xiclets i, sorprenentment, unes misterioses targetes informatives que parlen dels efectes de les drogues. Una per cada tipus de droga. També hi havia la de l'alcohol. Li queia la cara de vergonya, ni se'n recordava d'on ho havia aconseguit, a més, tot feia tanta pudor de tabac entre d'altres herbes "màgiques" que per inèrcia les mans li van anar a parar al ben mig del front.

Tot seguit, la mà se li escolà més profundament, a gairebé tocar la fusta de davall, aquest cop amb estirar i estirar no n'hi ha prou, ha d'esmenar-se i elevar el pesant matalàs amb la dreta per tal d'aferrar-se a la bufanda multicolor.

Aquesta ja presenta un estat més greu: tota esfilagarsada i deformada, desfilada, amb tires de colors fent una corba pronunciada fora de la que hauria de ser una trajectòria rectilínia al costat de les altres vetes de colors, tota llefiscosa, apegalosa, provoca angúnia fins i tot. Amb les manetes tremoloses pel malestar, la palpa, i es condemna per haver begut tantíssim la nit anterior i haver acabat com havia acabat. Comença a remugar amb el que queda de la bufanda a la mà, tot castigant-se i pegant-se amb el verb severament, sense caure en la bogeria.

Rumia uns instants abans de posar-se a repudiar contra ella mateixa de nou.

Què havia passat?


Va caient defallida al terra, li fa un dolor extremadament molest la part frontal del cap, i al jeure sobre l'estora, recull el mòbil de damunt l'escriptori perquè acabava just de sonar amb la cantarella que anuncia els missatges de text.

Cinc, n'hi havia.

-Nuieta, tas b? Jope ahi vm pati 1mun, q coi vas fe? N sec et vs eskapa i ta van troba x alla estesa. Enu cnt prexiosa, q el tete i io tem preocupats.Tst!

-Bolinga! Cm la vas liar ahir a la nit! xD xD, ts una filla de puta, no hvia vist ning tan begut desd feia segls! Deus porta una resak del millon. Surts avui?

-Soc l'Albert xata, al final et vaig porta j cap a casa q no taguantaves, El Roge m va dir q no et podia porta xq li potaries dins i no li donava la gana. es un cabro. Ja xerrarem bnica, q ahir a la nit taves mass cnfosa i n s pdia prlar am tu de res, ja m'entens. tst ml, u sas.

-Filla, no m'agafes el telefon, ets a casa? Estem al restaurant, fes el favor de venir que el teu tiet està a punt de bufar les espelmes. Ah, porta-li el regal, que està al segon calaix del rebedor. Fes via!

-Ma encantat sta am tu maca, tinc ganes d q es repeteixi. Cm mai, tu prometo, cm mai, ets unika. X cap d'any enllstirem la feina? :P Ets la noia + bonica q e vist en anys, et vll tota x a mi, tota. Q drmis bé, deus star cnsadisima despr d'aqeta nit tan moguda. Petons dolcets al coll, darrera l'orella, cm a t t'agradn. Gerard*


Merda.

No, no, no, no, sisplau, es suplicava.

Semblava que del neguit li estes a punt d'agafar una taquicàrdia. Es moria.

L'alè no aconseguia embafar el mirall de la vora del llit, no brollava, no arribava a ensortir-se'n. Els pulmons semblaven estremir-se i fer posar tota la pell de gallina. Però no, eren els batecs del cor, que en comptes d'ensordir, semblaven voler sortir més enllà del generós pit esquerre.

El pijama va començar a impregnar-se d'una lleugera suor, i en breu, va haver de descordar-se els primers botons perquè s'ofegava.

El mirall no mentia, els missatges no mentien. En contemplar-se va poder notificar els encetats llavis que lluïa, la vermellor que mostraven en contrast amb la pell més aviat blanquinosa. Havien engrossit, potser hi contribuïen les petites fissures, que es feien veure all llarg del llavi inferior, degudes, segurament, a l'intens fred de desembre que abastava la comarca.

Ràpidament, amb impaciència, es començà a despullar, llençant les peces del pijama aquí i allà, amb ràbia. Un cop nua, comprovà que no duia cap blau, esgarrinxada ni ferida.

Quina repugnància sentia cap a sí mateixa.

Desolada, més pel disgust i la impotència que per altra cosa, buscà entre les altres peces ronyoses de roba que hi havia sobre la cadira per agafar-ne la jaqueta. Però el nerviosisme i l'instint es veien bloquejats per un munt aclaparador de roba i roba que els impedia de trobar l'abric.

Després de provocar un escampall de vestimenta, el va trobar. Se l'emprovà damunt la pell nua i freda fruit de l'estat d'ansietat en que es trobava. Efectivament, no feia la seva olor. De fet, no feia ni la seva, ni aquella ferum de beure i fumar, de mala vida, que caracteritzava tot el que duia a sobre la nit anterior. Feia olor a paio, a mascle en zel. Ja coneixia aquesta olor,però clar, mai se li havia aferrat tant a la roba. Només de pensar-hi li venien arcades, no pel noi, que ja feia temps que li rondava i el tenia considerat, sinó pel fet d'haver estat asquerosament seva i no saber ni què va passar, ni on, ni quan, ni res. No podia lliurar-se de caure en la temptació de pensar-hi, i va arribar a la conclusió que havia dut la jaqueta posada una estona, però que després li havien treta juntament amb la resta de la roba, perquè aquella no feia aquella olor d'home, i en canvi, després d'ensumar-se cames i braços, va acordar que ella si en feia. No sentia res, tret de molt, de fet un excessiu fàstic.

No volia donar-hi més voltes, per més que s'hi esforcés, per més llàgrimes que deixés anar, resultava inútil recordar la més mínima cosa.

D'una vegada per totes, bruscament, amb una rampellada de mala llet, arremeté la vestimenta cap a un racó i, sense cessar, escometent-ho tot, causant un escandalós terrabastall a l'habitació, acabà per seure de mala manera vora el radiador elèctric perquè amb el seu estat de nuesa, naturalment, sentia fred.

Els prestatges d'allí a la vora semblaven cridar-la. Responent, ella robà uns quants fulls blancs al plec gegant del tercer i un boli lila, que sovint utilitzava per perfilar els títols dels apunts, que es trobava en un pot que va fer al taller d'artesania del poble dos anys enrere.

S'estirà violentament atesa la velocitat que duia al cos, l'adrenalina segregada i l'incapacitat d'actuar de diferent manera.

Es disposà a escriure el seu trosset més immediat de vida en quatre bocins de paper blanc, a descriure la seva vivència per reposar el seu estómac regirat. Volia contar-ho tot, amb pèls i senyals, la suor, que encara rajava, i els ulls, que encara ploraven, l'allunyaven de veure clarament el que escrivia, de poder subjectar el bolígraf amb fermesa i, sobretot, de destriar idees.

Tot la va portar a escriure un text desordenat, confós, amb errors gramaticals, incoherent, gens explícit, vulgar, poc entenedor, poc detallat. Però allò no era de pes, allò no li importava. Va arraconar-ho tot a prop d'on eren les bambes cobertes d'una visible brutícia que s'escampava fins i tot pels cordons, i allà va deixar els escrits, expressament per ser tacats.

Cautelosament, estesa al terra estant, obrí l'últim calaix de l'armari, i sense mirar-se'l, remenà i remenà amb una sola mà entre els mitjons i les mitges, i gens impacientment, sinó que amb molt pacifisme interior, buscava alguna cosa que aparentava no importar-li en excés.

El paquet de tabac quedà desterrat per terra, obert, encetat. Ella ja duia la cigarreta entre els llavis, que tot i doldre'ls-hi, encara la podien sostenir. Amb un gest veterà donà flama i l'encengué, i una fumarrina envaí progressivament l'habitació.

El fum recorria les corbes, la cintura, tota la nuesa sencera de la noia, que no havia deixat de plorar encara, el fum s'enduia la pena, el fum tenyí els fulls escrits d'un gris penós. I així ella observava el cel, clar, obscur, fosc de mitja tarda; els estels, que deambulen per aquest univers immens; el fum extern, les xemeneies de la vila, que sagnen aquests núvols negres amb cendres d'antiga fusta; les estrelles de plàstic del sostre de l'habitació, que artificialment segueixen brillant i brillant, unes més grans que altres, unes amb cinc puntes, d'altres rodones,...; la gràcia que té els CD's penjants del sostre en reflectir la llum de l'enllumenat municipal, que imita una discoteca infinita dins la mateixa habitació; l el llum apagat, que resta així sense raó; també les petites acumulacions de pols, que s'ha fet grans vistes des del terra, que corren i es persegueixen les unes a les altres a la més mínima bufer
a de brisa; i també la llum, que segueix entrant a l'habitació, sí, la dels cotxes que transiten al llarg del carrer, plens de famílies que es quedaran a passar les festes nadalenques en la tranquil·litat rural; al soroll dels vehicles s'hi afegeix el del rellotge, amb el seu inestimable tic-tac etern, que passa i segueix, que no pararà fins que no li falli la pila, o fins que no li canviï per una de nova quan comenci a vacil·lar, o fins que es trenqui, o el trenqui; se senten els respirs, els batecs, que com el rellotge, tampoc cessen, i van fent i perdurant, fins que petin o bé els facin petar; les iaies més velles del poble volen ser discretes, però se les pot escoltar des de la meva habitació, quines converses més estúpides, quines inquietuds més estúpides, quina poca substància de vida dipositada en aquests murmuris absurds sobre altres persones, que ignoren ser el punt de mira; també se senten les criatures, baix al carrer, que passen corrent, probablement juguen a fet i a amagar, que els encanta, i es diverteixen i riuen i corren i juguen i volen i gaudeixen i es mouen i viuen i creixen i es recreen i es distreuen i s'entretenen i corren i riuen i volen i cauen i creixen i s'ajuden i somriuen i se'n foten i es recreen i se'n burlen i juguen i corren i volen...







Janet Monreal Amorós
(Dilluns, 24 de desembre de 2007)