El verger joiós

EL VERGER JOIÓS

La tia Miquela ho ha dit sempre: quan no em valga per mi mateixa, me'n vaig a una residència de vells; tinc els diners, i les ganes de que ningú no em marmole quan faig una cosa que als altres no els sembla bé, va dir a fills i nores.
A la residència, la tia Caterina s'avé bé amb la tia Lluïsa. La conversa entre elles sembla entretinguda, per bé que Caterina escolta més que parla. El truc d'aquesta està en xerrar sempre posant-li l'orella sorda al costat adequat. Lluïsa pateix d'Alzheimer. Això, que sembla un gran mal, en realitat per a ella és una sort, perquè si té algun problema, l'oblida.
El tio Feliu s'entossudeix en no gastar gaiato. Tremolós, va sempre sostenint-se ací i allà. Un dia va caure, amb tan bona sort que ho va fer de cul i no es va trencar res.
El tio Romeu va amb cadira de rodes. La seua arribada a la residència, forçada pels fills, l'havia acceptada convençut de que allí sempre hi hauria algú disposat a espentar la cadira sense remugar. El company d'habitació és Feliu, al que no va caldre demanar-li-ho, perquè de seguida va veure que el pobre està per a que l'espenten a ell. A Feliu, veure a l'altre anar amb cadira de rodes el fa sentir més jove, encara que és cinc anys major. Ambdós troben la felicitat en el consol de pensar que l'altre està pitjor.
Mentre el fill descarregava les maletes, Miquela va entrar pel seu peu. Li van fer saber que compartiria habitació amb Rosa. La tia Rosa s'entesta en dir-li al metge que li fa soroll el cap, i aquest ja no sap quina cosa donar-li. Ben aviat Miquela es va convèncer que Rosa estava tocada del perol.
Però Miquela, criada a una passa de la mar, no pot estar-se de pensar si no va pel mateix camí, tot i que d'un temps ençà per la nit sent les ones com si tingués la mar davant de la finestra. El director, un home jove i jovial, els diu a tots que la residencia és un verger joiós de boniques flors esclatades i arbres cepats que han perdut alguna branca, però això, pensa ella, té poc a veure amb la mar.