El ventre de l'orquídia

Un relat de: ROSASP

Aquesta irrefrenable onda expansiva, impossible de preveure, m'ha agafat de ple.
Estava tan lluny dels seus efectes devastadors, que gairebé no recordava la foscor total del seu nom i la intensitat del seu colpeix frenètic i funest.
Feia tant temps, tant...
Potser per això el seu record arriba com afilats ganivets, escapçant els somnis sense clemència.
No sé on ficar les mans per protegir-me de les punxades que comencen a vessar degotalls de tristesa. Em dessagno lentament amb la sensació de no poder contenir l'hemorràgia de la força més vital que s'escola per les petites, però profundes ferides.

Tinc por de restar immòbil per sempre més, de no poder processar idees coherents, de sentir el batec desorientat del cor, d'intuir l'abisme que sempre m'espera...
Sóc factor de risc encara, potser sempre ho seré! em repeteixo adduïda per l'ombra de la impotència.
Vaig caure al pou un dia qualsevol i la flaire a resclosit i agre m'aterra. Del llot que vaig engolir en nasqué un petit aiguamoll i vaig aprendre a conviure amb gripaus, culleretes i joncs.
Netejaven les parets llefiscoses microorganismes sapròfags, rostant lentament la pell dels pensaments negatius i els feixucs malsons on les nits i els dies tenien regust de fel i salobre.
Arribaven a la superfície estàtica petites bombolles d'aire, pulmons de coherència que pessigollejaven les aigües letàrgiques.
Vaig veure obrir-se lentament exòtiques orquídies amb la primera llum de l'albada, arrecerades al tronc cobert de molsa.
Una visió extremadament corprenedora.
Quanta bellesa habita dins dels pantans de l'espesseïda i embrollada selva de cada ésser! Fins i tot on els raigs del sol no semblen escalfar la vida.

Aquells records angoixants de no poder trepar per les parets relliscoses de la tristesa, són un punt de referència per no perdre el nord. Em va semblar trobar-lo gairebé per casualitat, mentre cercava les agulles imantades de la brúixola. amb el pas a pas d'una prolongada contemplació sense límits i judicis cap a dins i cap a enfora.
Una innata orientació em va dur al senzill moviment flexible d'un camp de roselles. Sangonós color de foc, seda i passió, dansant al ritme del vent imprevisible i vigoritzador. Imatges que vaig trobar al bell mig del meu cor...

Ara, les ungles se m'esmolen, als peus se'm fan ventoses en veure el pou de prop.
S'alerta el meu instint de supervivència. Pujaré per la pedra llisa, m'engoliré aigua podrida tants cops com calgui, però no tornaré mai més a deixar-me vèncer...
Amb la panxa plena de larves, amb la pell encetada, cercaré la corda que vaig trenar dins meu; el millor ajut i la veritable sortida.
Avui mateix o l'endemà acaronaré el ventre de l'orquídia blanca, intensament puntejat per taques fúcsies, violàcies i groguenques.
Un esclat de colors en la clara pell del renéixer, un cant a la vida que respira submergida en llocs difícils de veure.
Va sorgir de la humitat de les llàgrimes vessades i em va mostrar com les espècies s'adapten sense massa esforç al moment i al medi, sense més misteri que aquest eixir silenciós, valent i tendre. Una mena de confiança visceral, potser un deixar-se anar lliurement a cada moviment i cadència.
Em va enamorar el miratge de la seva tímida bellesa i l'encís misteriós de les formes i els colors del seu ventre, on la mirada s'hi podia perdre sense sentir el pes del pas del temps.

M'agradaria morir com ella un dia indefinit, marcint dignament subjecta a la branca dels meus somnis. Caure al terra quan m'hagi de desprendre...
Però no voldria per res de món ofegar-me en vida en el pou de la tristesa.
L'enteniment s'obre com els pètals suaus de l'orquídia quan et comences a reconèixer perfectament imperfecte, quan pots copsar a cada instant la immensitat de matisos que acoloreixen la vida, fins i tot quan es tenen els ulls clucs o regna l'absoluta obscuritat.


Haikus d'ombres i llums
(extrets del ventre de l'orquídia)


La por retorna,
obscurs presagis mutants
amb ulls ferotges.

El cor batega
al ritme de l'oratge
que duu tempesta.

L'abisme crida
amb udols de lenta mort
el seu nom secret.

Ombres sense faç
s'engoleixen els petons
de l'esperança.

Un fi raig de llum
traspassa la penombra
amb dits de follet.

En les humides
llàgrimes dels crits del cor
esclata una flor.

Ventres de colors
copsen la memòria
del coratge nu.

Abraço l'instant
on es fon el clarobscur.
Breu enllaç ardent.



Comentaris

  • Sempre[Ofensiu]
    Lady_shalott | 26-12-2006

    havia volgut comentar-te alguna cosa, ja sia el fet del bon gust que deixaven alguns dels teus poemes, o la profunditat sempre benvinguda en el món de la literatura. I remenant, entre aquest jardí de flors silvestres, pausades... m'ha atret el títol, perquè precisament sóc una fanàtica de les orquídies, i aquesta flor tan extravagant, d'una bellesa gairebé excèntrica, m'apassiona.

    Mmm, tens una manera de descriure els sentiments que et produeix una mena de sotrac per dintre, i en parles d'una manera tranquil·la però que en certa manera t'exalta, són com dues sensacions contradictòries que creen una espècie d'harmonia suau. I la llum i la foscor, amb l'espant i la por, un clarobscur treballat i profund.
    Seguiré gaudint dels teus relats.

    Una abraçada ben forta,
    Lady Shalott

  • Fantàstic ![Ofensiu]
    Núria Niubó | 10-10-2005 | Valoració: 10

    Es emocionat llegir els teus relats, aquest m'ha trasbalsat i m'ha donat un bon missatge. Gràcies.
    Només vull fer-te arribar les sensacions que em despertes, perquè d'altres relataires ja t'ho han dit tot i molt bé.
    Núria.

  • Exuberant [Ofensiu]
    blaumar | 08-10-2005

    caiguda i ressurrecció, la lectura de la qual m'ha atrapat i portat fins als meus pous personals. He descobert però que em faltava recordar, reconeixer l'orquidia, la meva.
    Una abraçada

  • Riquesa exuberant de matisos i percepcions[Ofensiu]
    llu6na6 | 02-10-2005 | Valoració: 10

    Tot el que ens envolta és el mirall on ens reflectim i ens descobrim eternament canviants.

    Tons clarobscurs de tants instants ens els que nosaltres ens sentim natura, aigua, espadat, rius, erms. Tots els colors d'aquest arc de sant martí espectacular.

    Tens una gran habilitat en anar desgranant davant dels nostres ulls tota aquesta munior d'inabastables realitas que des de fora són dins nostre bategoses.

    Emociona llegir-te, trobar-te entremig de tanta bellesa misteriosa mirant-nos somrient, valenta i generosa. Plena de vida i d'amor. Felicitats!!

  • el ventre de la bellesa[Ofensiu]
    quetzcoatl | 02-10-2005 | Valoració: 10

    És increïble, Rosa, no em cansaré de dir-t'ho. Perquè despulles amb els mots el sentiment profund.

    A vegades em parles de contemplació, i crec que és un do que qui sap com ni perquè domines, però que t'ajuda a renéixer, a escalar amunt pels pous que sovint ens engoleixen, per veure la llum. I, sota aquesta llum, pots veure la bellesa de la vida en la creació simple, la perfecció de la vida anàrquica més enllà dels contexts. Com l'orquídia que brota de la branca i la molsa dels seus somnis, i ho fa encara que no la miri ningú.

    Ets màgia, sensualitat, reintrospecció, esperit. I se'ns regales tota amb aquestes marevelles de format exquisit. Els haikús, sintetitzant la por, l'esglai, la pau, són l'epíleg perfecte.

    Una abraçada molt gran, de les que es calen en l'ànima.

    m

  • les vísceres de la vida[Ofensiu]
    Lavínia | 30-09-2005 | Valoració: 10

    són com el ventre de l'orquídea; són com la barreja de prosa poètica i poesia per interpretar el desig de viure, de no caure en el pou un dia qualsevol ; són com aquesta afirmació poètica que fas un esclat de colors en la clara pell del renéixer. És a dir tornar a aixecar-se després d'haver caigur i anar sempre endavant . Els pètals suaus de l'orquídea plens de color i de vida, es marceixen, però no moren en neixen d'altres.

    les ombres sense faç/que engoleixen els petons/de l'esperança esdevenen un
    mur amb el qual cal lluitar perquè de tot pots extreure'n la part bella:
    en les humides
    llàgrimes dels crits del cor
    esclata un flor

    Preciós aquest haikú que exemplifica el caràcter interior, que surt de dins del ventre del jo poètic.

    Petons, Rosasp, domines el lèxic i la imatgeria com poca gent.

    Lavínia

  • uauau![Ofensiu]
    Capdelin | 29-09-2005 | Valoració: 10

    després que m'has summergit en aquest món d'embassaments, de microorganismes, de sensacions i records... m'he quedat sorpès al veure la paraula ORQUÍDIA...
    és que li van regalar una a la meva mare el dia del seu anniversari i jo... la cuido, la mimo, la rego el suficient sense que l'aigua s'acumuli i quedo enlluernat davant el ventall arquejat de les seves flors impressionants...
    un títol espectacular, sensible...
    cada vegada escrius més bé... tu sí que ets una orquídia!!!
    una abraçada!

  • SENTIMENTS INTERIORS A FLOR DE PELL[Ofensiu]

    La profunditat de les teves paraules i la manera que les dius, són d'una persona que té una gran experiència interior.

  • Llibre | 28-09-2005

    La primera frase ja ens duu a una situació corprenedora: Aquesta irrefrenable onda expansiva, impossible de preveure, m'ha agafat de ple.. I a partir d'aquest moment, la lectura esdevé un passeig pel passat i el present, pel dolor i la por a tornar a patir aquest dolor.

    La veu en primera persona ens descriu amb precisió i bellesa un paratges farcits de tristors, però sempre des de la visió més optimista possible, perquè Quanta bellesa habita dins dels pantans de l'espesseïda i embrollada selva de cada ésser! Fins i tot on els raigs del sol no semblen escalfar la vida.

    Després de revisitar el passat agafats de la mà de la narradora, tornem a l'avui, a l'ara: Ara, les ungles se m'esmolen, als peus se'm fan ventoses en veure el pou de prop.
    S'alerta el meu instint de supervivència. Pujaré per la pedra llisa, m'engoliré aigua podrida tants cops com calgui, però no tornaré mai més a deixar-me vèncer...


    I aquest present recorda, com he esmentat a l'inici, el dolor viscut. I per això sap que cal lluitar contra l'onda expansiva que l'ha sorprès indefensa. Perquè no pot caure de nou. Però aquest sentiment no només és un desig, o la certesa d'una necessitat. Gairebé m'atreviria a insinuar que s'apunta com una realitat, com un projecte que serà dut a terme costi el que costi, perquè quan L'enteniment s'obre com els pètals suaus de l'orquídia (...) et comences a reconèixer perfectament imperfecte. I en aquest instant d'autoreconeixement com a imperfecció, és quan és possible aixecar-se i caminar de nou.

    El relat es clou amb uns haikús que matisen, resumeixen i sintetitzen l'allau de sentiments desbordats que vessen per cada línia del text. La por retorna (...), El cor batega (...), L'abisme crida (...), Ombres sense faç (...), Un fi raig de llum... Un molt bon recurs estilístic per tancar el relat. Elegant i adequat.

    Per cert: cal que et digui que m'ha agradat?

    Una abraçada,

    LLIBRE

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1615 Comentaris

591625 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")