EL VELL ISARD

El cim és proper, manquen només unes passes per remuntar el coll de muntanya. Però pel vell isard de barba blanca i gran cornamenta, aquells pocs metres s’allarguen molt per les seves forces minvants.

El grup ha passat lleuger ja fa una estona. Els veu en la llunyania, seguint els camins que els hi va ensenyar quan era jove. Els camins que els vells isards de molts anys abans li havien mostrat en la seva joventut.

Ara el seu cor i els seus pulmons ja no deixen que el seu cos sigui ardit com en els seus anys plens de vigor. El cor glateix descompassat i els seus pulmons deixen sentir, encara més forta, la ranera que fa anys l’acompanya.

Voldria córrer lleuger rere el seus, però comprén que això no és possible. Amb sort a la nit arribarà al lloc d’estada, cansat i sentirà els enjogassats i alegres riures dels seus. Tal vegada alguna vella matrona el mirarà amb pena recordant com n’era de vigorós i feia cara a cara als mascles joves. Ara ja no bramula, ja no lluita per aconseguir una nova descendència. Només mira, com ho fan els seus per decidir quin és el mascle alfa.

Torna a emprendre el camí. Unes passes endavant i les cames també li fallen i el fan retrocedir. S’haurà d’esforçar més. Però el cos li pesa i les seves banyes, grans pels molts anys complerts, també són una llosa que li impedeix aixecar el cap.

Finalment en un esforç desesperat aconsegueix acabar la pujada. Ha estat un gran desgast però finalment és dalt i veu les planures d’herbei verd al seu abast. Segurament el darrer impuls ha estat fet, al sentir els udols dels fills del seu enemic de sempre. També ell va caure rendit fa uns quants anys. Recorda la seva cara de grossos ullals i ulls brillant en la obscuritat. Tampoc oblida la seva darrera cabriola en l’aire al ser mort per la bala d’un caçador. Ara són altres de la mateixa camada i descendència que el persegueixen.

Sap de sobres que seguint la llei de la vida el seu cos ha de rebre l’última mossegada. Però té por, com ho ha vist en la mirada dels mascles que el precediren. Però posa el seu empeny en fer el darrer glop de l’aigua de la font. Recorda quan vigilat per la seva mare jugava, malgrat les seves cames fossin encara maldestres.

Escolta el grunys, els xiulets dels seus botxins però somnia en tastar l’aigua fresca. Fent un esforç arriba a prop de la deu, olora l’aigua i beu. Aleshores nota la cruel i forta queixalada. No lluita, és ja mort al caure a terra.

Miquel Pujol Mur