El Vell i el Diners

Un relat de: Raül Gay Pau

Es trobava al despatx de la seua luxosa mansió amassant els milions que acabava de guanyar. No sabia a quants treballadors havia enviat al carrer, ni a quantes famílies havia deixat sense sustent. Això li donava igual, havia guanyat i ara la seua nòmina contava amb uns quant milions més. Es sentia el més intel·ligent, superior a la resta. Pensava que al gent pobra no mereixia respecte, que ho eren per que no eren els suficient intel·ligents per millorar al seua situació. Carronya. Mers peons en el tauler d’escacs, que e podien enviar a la mort sense cap problema. Les seus mans juguetejaven, que apareixien mes be urpes, juguetejaven amb els bitllets que tenia damunt al taula. Li agradava tindre els seus diners a prop. No confiava en els bancs. Ell es cuidava dels seus diners. Estava mirant per la finestra quan veié a un xic jove que passejava alegrement pel carrer. El coneixia de nom i de vista. Era un jove sense molts ingressos i que encara així deien que era una magnifica persona i que era feliç. Una persona de cor pur deia la gent del poble. Se li ocorregué un joc interessant. Volia comprovar que fàcil que era corrompre als humans, per molt que es digués. Segur que si li oferia molts diners faria qualsevol cosa que se li demanes. Així que el vell, va fer sonar al campaneta i el majordom acudí. Li va donar instruccions i als pocs minuts es trobava el jove a aquell luxós despatx. El vell observà el jove. La seua roba no era luxosa, realment era roba que considerava de baixa qualitat. El vell pensà: “Aquest xic segur que no es gens feliç, com ho pot fer amb eixa roba? Segur que no te ni per a menjar. U no pot ser feliç mai de la vida amb tant poc de glamour.”
El jove estava allí en silenci observant-ho tot amb curiositat. Amb una mirada plena de vivacitat i energia. No parava quiet, movia els braços, les cames... Tot ell era energia i moviment. “Segur, que està impressionat al veure tot el luxe del meu despatx.” Pensà el vell.

El jove començà a analitzar al vell, l’observava, el mira de dalt avall. I va somriure.
“Es normal que somriga.” Pensà el vell. “Està davant de una de les persones mes riques del món, que ho te tot. Vaig ben vestit. No em falta res. Sols amb mirar-me ja veu tot el que valc.”
Finalment el jove parlà. Amb una veu alegre i cridanera.

“Bon dia! Volia alguna cosa de mi?”

“Jovenet, pel poble es diu que tu eres molt feliç. Em pots dir les causes de la teua felicitat?”

“La meua felicitat prové de la pròpia tristesa.”

“Dius que eres feliç per al teua tristesa?”

“Si, prové de la meua pròpia tristesa, però també de la meu pròpia alegria, del meu propi dolor,dels meus èxits i dels meus fracassos, prové de la incertesa i també de les certeses, el cor se m'infla de felicitat quant estic sofrint i també quan meu estic passant bé.”

Això no podia ser. U no podia ser feliç passant-ho mal. Entenia que fora feliç quan ho passava bé, però aquell xic no podia passar-ho be per que no tenia diners per a disfrutar. Bé començaria per aquell punt que entenia mitjanament.

“I disme, que són aquelles coses que et fan sentir alegre?”

“ A mi em fa sentir alegre la pluja que em mulla tot el cos. El vent que em sacceseja de costat a costat. Em fa sentir alegre les aus que canten. Les verdes praderies i el olor a gespa. Em posa alegre una bona conversa amb els meus amics o una bona passejada amb ells. Em posa alegre que la gent que m’estima em recolze, que estiga junt ami encara que siga per a parlar del temps. Em posa alegre poder ajudar a la gent i vore la seua cara de gratitud a la cara. Content estic quan disfrute de tots aquells xicotets moments.”
Això no podia fer, la felicitat radicava en tindre tindre i més tindre. No es pot ser feliç amb les coses que havia dit el xic jove. U es feliç quan no te necessitats de buscar-se el menjar, quan derrota a la resta, quan guanya més que els altres. Ajudar als demes? La cara de gratitud? Això no fa feliç a ningú. Si no obtens ningun benefici per a que preocupar-se pels demes? No podia ser aquell xic estava boig.

“ I per que les coses dolentes et fan feliç?”

“Per que eixes coses dolentes, eixe sofriment em fa evolucionar, em fa avançar i anar avant. La felicitat radica en disfrutar tant dels moments de dolor com dels moments d’alegria. Les coses poden anar molt mal, però jo se que també poden millorar. Per tant solucione els problemes, però no em preucupe per no poder-los solucionar. No soc babau, se que al món hi ha molt de sofriment. Però jo soc així, no m’importa sofrir. Jo soc feliç en veure una sortida de sol o un somriure que amb qualsevol cosa material.”

“Però si u passa fam i no te un lloc on dormir no pot ser feliç.”

“ Es veritat que amb gana es passa mal, i que molta gent no te un lloc on dormir. Però jo estic rodejat de gent que m’estima i està agust en mi. Que riu amb mi que plora amb mi, que sofreix i comparteix experiències amb mi. Així jo soc feliç. Per això he dit que al tristesa em fa feliç. Per que m’ensenya a valorar els moments de bonança i alegria. Em fa saborejar amb els meus companys els moments d’alegria. Els disfrute mes, per que se que es sofrir. Per això soc feliç, per que no coneixeria l’alegria si no existirà la tristesa.”

Quines bogeries que deia aquest babau. No es pot ser feliç si no se esta be en tot moment. Ell ho sabia. I sempre que havia tingut eixa sensació de tristesa, els diners li ho havien solucionat. S’havia comprat un altre yat o havia organitzat una altra festa. I li havia tornat al felicitat. Això no es pot fer si u no te diners.

“I que opines dels diners? No me diràs que no et fan feliç.”

“Si he de ser sincer, sí, els diners ajuden a la felicitat. Però compte. Els diners no són felicitat. Sincerament no crec que molts diners facen al felicitat. Jo crec que amb els diners suficients per a tindre una bona alimentació i un sostre sobra. Per a que vuic tondre tants diners? No sabria que fer amb ell. Si no en tinc allò que em compre ien els que els gaste es en el que realment vuic. Si tinguera molts diners compraria moltes coses que realment em donaria igual no tindre. Diners que per altra banda si que li podrien fer falta algú per a menjar. Per això dic sí, els diners ajuden a ser feliç, no t’has de preocupar per les necessitats bàsiques. Però a la vegada un excés d’ells et fan infeliç.”

Però que dia aquest boig? Si ell era feliç justetament per que podia comprar-ho tot. Per que podia fer el que li done la gana.. Si no te diners es perquè que no són dignes d’ells. Per que no han sabut jugar les seues cartes. Ara ja ho entenia tot, aquest xic volia enredar-lo per a que li cedira els seus diners, per a que li donara almoina. Ell que havia enganyat a tanta gent per aconseguir em diners i poders, enredat per un crio. Ai la edat que li feia males passades. Li queia bé el jove, havia tingut l’ossadia de enredar-lo. Ell no tenia hereus, les relacions impedien aconseguir més i més diners. Podia fer hereu a aquell jove.

“Casi m’enganyes jovenet. Mira, que tal si et faig hereu de tota la meua fortuna? Podries viure molt bé per a sempre aconseguir tot el que vulgues. Aquesta fortuna ha estat amassada guanyant a milers de persones, arruïnant famílies, derrotant a grans empresaris. Me fet ric a causa de deixar de banda els meus sentiments, de no mirar per ningú.”

“I eres feliç?”

“Quina mena de pregunta es eixa? Clar que sí

“Deixam que ho dubte. U no pot ser feliç vivint a soles i amargat pendent soles dels diners i el poder.”

“Jo soc feliç i no estic amargat!” Cridà el vell. “ Forà de la meua casa manifasser.

El xic jove eixí de la mansió xiulant i feliç. No era estúpid. Havia considerat acceptar l’oferta i desprès donar tots els diners. Però... coneixia la naturalesa humana, els diners corrompen i ell no volia corrompre’s. Malauradament no podem concloure aquest relat dient que el vell seu pensà i donà els diners. LA realitat no es així. El vell continua estafant i amassant diners i fent sofrir a la gent. Però el que mai sabria es el que realment es la felicitat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer