Amic Francesc!

Disculpa el descuit del comentari. Aquestes darreres setmanes han estat dures, difícils i amb poc RC i menys inspiració. Aquí saldo el meu deute:

Un poema que em va emocionar en llegir-lo, perquè va ser provocat en part pel poema que vais presentar fora de concurs, un esforça de llenguatge HTML que volia oferir-vos a tres relataires que aprecio: Jimbielard (Joan), Dolça Parvati (Rosabel) i tu mateix.

No per pilota, sinó per sincera estima, una estima que al llarg de l'any que fa que sóc a RC heu anat engrandint-me. Pels vostres comentaris, per les postres propostes, pels vostres ànims si més no.

Perquè això de la literatura (quina gosadia!) és una feina solitària però que es reactiva gràcies als lectors. I als poemes o escrits que en sorgeixin. Com en un repte (de la mena que sigui), que provoca la musa a treure's la pols i a col·locar-se millor la dentadura. Tu m'entens.

Tot aquest rotlle només és per una cosa. Per dir-te:

GRÀCIES PER LA TEVA AMISTAT!

Magnific poema per una magnifica i emblemàtica obra d´art. Ja saps, Francesc, la prelidecció oculta que tinc pels teus poemes. No puc comentar tecnicismes doncs hi ha gent que ho fa molt millor que jo. Però si el sentiment que m´aporten els teus versos. La característica principal dels teus escrits que més m´agrada son els acabaments. Son genials. També la tendresa sempre present en ells.
En aquesta segona etapa, et seguiré però, publicament.


Una forta abraçada
Jimbie.

vaig veure el teu poema a la portada i ja llavors em va semblar preciòs tot i que malauradament no tenia temps per comentar-te'l. Vaig anotar de fer-ho en quan em fos possible i ara he sabut trobar el moment, tant per escriure't aquestes lletres com per tornar-me'l a llegir amb més calma i reafirmar-me en la primera impresió. Realment fantàstic, de debó. Ara, quan passi per davant de la casa Batlló, cosa que faig habitualment, tindré la imatge i els teus versos.
Una abraçada

encertat poema que enalteix una de les obres del gran mestre Gaudí. La casa Batlló grans pedres treballades, columnes allargassades que, com dius, semblant tíbies fèmurs de gegants... Vaixell ancorat al costat d'un altre joia de Gaudi.

J. Lluís Cusidó i Ciuraneta

Com m'ha agradat! Quina recreació tan imaginativa, tan fantàstica has fet amb el teu poema, tan a l'alçada de l'obra de Gaudí!

Moltes gràcies, amic, per enviar-me'l!

(Saps? En realitat el poema de d. és el "pare" de "Trencadís").

...entre un vaixell i la casa Batlló. M'en vaig adonar, en aquest Repte Poètic, que el teu poema es podia destacar perquè destaca l'obra de Gaudí en sí mateixa, la fa gran, la fa consistent, la fa orgànica tota ella.

És cert que Gaudí va enfocar la seva arquitectura a la natura i als elements marins, dels coralls, de les algues, del bosc, de la muntanya, etc.

Amb algun cultisme i amb molt bona traça, el teu poema compara un vaixell ancorat enmig de l'Eixample Barcelonina amb la casa Batlló. Acabes amb: "i al costat... la Pedrera". Com dient que en un pam de terreny hi ha dos grans obres del mestre Gaudí.

Et felicito per les ganes que hi poses en cada Repte Poètic i el bon efecte que en resulta del teu esforç.

Una salutació de llampec.

És un autèntic homenatge a la Casa Batlló, una de les obres de Gaudí, i ue compares la casa amb un vaixell amb veles de zèfir i les finestres amb monstres marins, segurament interpretava una cosa semblant, perquè guadí ho feia tot basant-se en la natura. Gràcies.

Salut i records!
ullsblaus1

Que revitalitzes sensacions i, en el meu cas concret, em fas reviure pensaments que quasi tenia oblidats... Tantes vegades davant les obres d'en Gaudí i tantes sentint el mateix: estranyes pulsacions en el mateix moment en que em sento transportada a un món paral·lel..., com si hagués penetrat dins d'un cos viu, a un món orgànic; sóc davant d'un cosmos format per ossos humans o per recargolats vegetals... i que, inevitablement, sent-ho o no sent-ho, es tradueixen en símbols que ja els sentim ancestrals. Però, davant de qualsevol art que no ens és indiferent, continuem abocant visions i interpretacions.
Davant les obres d'en Gaudí, a mi em passa una cosa molt estranya: aquest art arquitectònic em supera; i no puc dir si m'agrada o no m'agrada, o si penso en Gaudí com un ésser genial o com un ésser visionari i influït per un art concret i una època molt determinada, per una religiositat simbòlica extrema, i per una tècnica, sens dubta admirable. No sé tampoc si el que sento és pànic. Però el que sí sento, és una mena d'horror ancestral, d'igual manera em passa quan llegeixo als grans literats de l'horror.
Però, l'horror moltes vegades va de la mà de la meravella, i a l'inrevés, què hi farem! Sí, hi podem fer alguna cosa: aprendre. I pensar que si no existís la variació en l'art com en tantes altres qüestions, no podríem realment saber què ens agrada i què no. No podríem comparar, no podríem valorar.
Aquest comentari m'ha sortit així, potser influïda per un altre comentari que t'ha fet en lluisba, i que m'ha fet reflexionar, potser algun dia m'atreviré a escriuré sobre aquestes qüestions.
A reveure,
M.Pilar

Que Gaudí em sembla horrible. Crec que som uns quants, indiferents a les bondats arquitectòniques i turístisques d'aquest home, però els seus edificis em semblen horrorosos.
La culminació dl seu horror és aquest esguerro monumental de la Sagrada Família. Si els túnels de l'AVE l'ensorren, jo sóc dels qui se n'alegrarà.

Podrem aprofitar el nou solar per fer un parc més gran i més coherent. I de passada, tindrem una església catòlica menys.

...preciosa la semblança amb el vaixell fabulós de veles de zèfir, que respon equànime a la bellesa de l'edifici. Tendresa en la dedicatòria...
No puc dir més, tu ja ho dius tot.

Una abraçada. Un plaer.

I és una recreació, en vers, de les maravelles
gaudinianes. Felicitats.

Una forta encaixada de JOANPG.

Jo soc Barcelonina, i veure que aquests monuments son vistos amb uns ulls tant diferents cada dia! Aquesta vegada has brodat el vers, la teva dedicatoria a un altre relataire es com un homenatge, a ell, a tu i a la Pedrera, que tant il.luminada fa molta patxoca.