el vailet

Un relat de: Xavier Valeri

Prop de Talaixà, al marge d'un turonet s'alçava una casa de la qual ara no en queda ni el més remot vestigi. Potser algun roc esparç per l'indret podia havia estat part de les seves parets, però és molt difícil de saber-ho del cert. L'únic testimoni que en resta són els contractes antics que donen constància de la seva pertanyença a una altra casa més gran, dita la Remotada, de la qual tampoc en queda altra cosa que els papers de l'arxiu familiar, els quals ara resten oblidats en un racó de l'arxiu d'un col.leccionista particular de papers antics .
Cap allà als anys vuitanta, d'ella i de la gent que hi vivia me'n va parlar un pastor, el qual era conegut com en Juan Tenorio i poca gent sabia el seu nom autèntic. El seu més gran orgull era saber tocar l'acordió i explicar velles històries de l'Alta Garrotxa. Les circumstàncies de la vida el varen portar a haver d'abandonar el seu ofici i les contrades que tant estimava. Va anar a viure a La Canya i allí va trobar-hi la mort, atropellat per un cotxe ja deu fer més de vint anys. Jo el vaig conèixer perquè de la Canya baixava a Sant Joan les Fonts i al bar solia explicar coses de la Muntanya.
Ell em va explicar que la història que us contaré li havia explicat, cap als anys cinquanta, un home que recorria les cases que mataven porc, explicant acudits i històries divertides. El conegut d'en Tenorio ajudava a embotir i a escaldar, però la raó de la seva presència eren les divertides coses que explicava després de l'àpat. Es deia d'ell que va arribar a fer morir de riure a algun començal. Probablement algú va patir algun infart mentre reia, però és més fàcil que fos causa de la fartanega que del riure, que es veu que és una activitat ben sana i que fa moure els músculs de la felicitat. D'el conegut d'en Tenorio n'han restat algunes històries divertides com la d'aquell home que habillat de caçador només de sortir de la porta va veure una volada de bècades. Pamm ! En van caure set. Va caminar una mica va veure conills. Pamm ! en va matar sis. Quan tornava va ficar-se a la bassa i, quin inconvenient, de seguida va notar un fregueix i uns moviments frenètics dins les botes. En sortir va comprovar que estaven plenes de peix. Què més vols ? De fet la seva gràcia provenia més que de les coses que explicava de la manera com ho feia, amb moviments histriònics, grans riallades i una veu potent que es sublebava contra l'agemoliment convencional i secular dels pagesos.
Un dia l'embotidor, contador d'històries i amenitzador d'apats pantagruèlics anava caminant pel Juncàs i es va trobar amb en Tenorio. Com que tots dos eren prou xerraires es van asseure i en Tenorio va escoltar una història que no és un acudit per fer riure.
Es veu que a la casa oblidada i desapareguda ja fa molt de temps, abans de les carlinades i de les guerres del francès hi vivia un noiet de dotze anys que en tant curta edat havia aconseguit una certa fama a la contrada. Es tractava d'una popularitat ben merescuda i guanyada a pols a base de trapelleries i malifetes. Amb ell vivia el seu pare i dos germans més grans, ja que la seva mare s'havia mort d'un mal dolent quan ell només tenia quatre anys.
Tothom el coneixia com el Vailet, potser perquè en tindre-hi el primer contacte no varen saber atinar d'on provenia. Els altres noiets i noietes eren de la Puntina, del Vilar, del Mascaró o de can Trià. Tanmateix a aquell noiet sec, denerit, esparracat, mal xirgat, descalç, amb una tofa de cabell negríssim i uns ulls de mostela ningú li va atinar la procedència. El cas és que li van començar a dir Vailet i va quedar el Vailet.
La vida del Vailet era força dura i, sobretot, deixada de la mà de Déu. El seu pare sempre era fora de casa perquè anava a treballar a jornal. Quan acabava el jornal se n'anava a beure pels hostals i sovint no arribava a casa seva perquè dormia la borratxera, on arribava. En cas de poder acabar el camí era pitjor perquè si el Vailet o algun dels seus germans se'l mirava, l'home aprofitava per dirigir contra ell tota la mala vava del beure i de la seva desgràcia. El Vailet despreciava els seus dos germans més grans, perquè feien el mateix camí que el seu pare. A més des del seu record havia estat víctima de multiplicitat de maltractaments i d'humiliacions per part dels seus dos germans, els quals el veien només com un estorb inútil i una competència a l'hora de repartir el menjar. No és res d'estrany que el Vailet amb dotze anys es veiés ja com un home, resentit contra els principals valors de la contrada la propietat, la família i l'església.
D'aquesta manera els seus entreteniments eren punxar amb una agulla de fer mitja les vaques dels ramats, les quals quan el veien fugien esporoguides sense que el pastor les pugués controlar. Els galliners eren un dels seus objectius preferits, en els quals entrava com una guilla i en capturava alguna víctima. Es deia d'ell que un cop va decapitar amb una destral la volada d'oques del Mascaró, les quals després corrien sense cap per l'era, provocant un ensurt de Déu lo pare perdoneu-me a la vella de la casa. Parava trampes als conills, pescava amb filat, caçava nius i portava pel camí de l'amargura al guarda del comte, que el veia com una alimanya més. Assaltava orts, depredava fruiters i sovint apedregava la mainada de les cases. Si veia algun noi sol, amb el qual s'hi veiés en cor el perseguia i quan l'atrapava l'atunyinava fins que el deixava inmòvil a terra. En general se'l veia com una calamitat, com una desgràcia, com una plaga, però com a ésser humà , producte del país, la societat esperava que el temps el redimís o el destruís.
D'un temps ençà el seu principal passatemps era vigilar les parelles que sortien dels balls plegats i es perdien rera un marge, o al mig d'un camp de cibada. També seguia les colles de joves que venien dels aplecs i resseguien el camí per si alguna parella s'apartava. De bon matí s'enfilava pels arbres propers a les masies per si veia alguna noia que es vestia o sortia escotada a rentar-se a la font de l'aveurador.
Un dels principals enèmics del Vailet era mossèn Sebastià, el qual si l'atrapava li estirava les orelles, perquè no assistia a doctrina, ni mai havia entrat a l'església per fer-hi res de bo. En canvi, sí que hi havia entrat per robar els ciris, les candeles, els diners dels altars i tot el que havia pogut. A més mossèn Sebastià el veia com l'element que descarrilava ovelles, perquè el Vailet d'un temps ençà tenia admiradors entre la mainada del poble. Alguns dels més eixelabrats, a vegades, el seguien en les seves trapelleries i, llavors, el Vailet trobava la màxima felicitat. Els manava a tots com a seus subordinats, els encarregava tasques de vigilància i es veia obligat a fer grans malifetes, com encendre pallers. En un moment de descuit entrava a l'era i encenia el paller per sota de manera que s'anava cremant per dins. Quan el fum sortia tota la palla de dins s'havia cremat , el pagès proferia unes malediccions horribles i els crits de ràbia ressonaven per tota la vall. Amagats prop de la casa el Vailet i els seus companys reien com posseïts dels crits de desesperació del pagès.
Mossèn Sebastià era un home molt recte però tenia un veritable problema amb els pecats de luxúria. Aquest pecat capital havia provocat que més d'un cop, el bisbe l'hagués reclamat a Girona per fer li observacions sobre la seva conducta i, de fet, la seva obsessió per les femelles era la causa per la qual estava destinat en aquell Món de Déu.
El rector era un home alt i ben plantat, ple de força i de vitalitat. Nascut per treballar en el camp, havia obligat el seu cos a una vida sedentària, sense esforços. Per això a mossèn Sebastià se li n'anava la mà sota la roba d'alguna feligresa. La seva passió anava augmentant de dia en dia, sobretot, des que la Pilar de can Trià, s'havia fet dona.
Mossèn Sebastià ja no sabia què fer, ni com posar-s'hi per no quedar encastat rera les corbes que endevinava aquella morenassa. A la noia li sortien els cabells per sota la mantellina, les seves rotonditats en moure's agafaven una cadència que feia accelerar el cor del rector, li escalfava la sang i li feia pujar els colors. A més la Pilar tenia un rostre angelical, una veu suau i fina i els seus moviments distaven molt dels de les altres noies.
En els aplecs de Sant Aniol, Bassegoda i la Vall del Bac i ens els rosers i festes majors de Lliurona, Montagut, Plau de Montagut i Tortellà, els nois feien cua per ballar-hi i els millors hereus de la comarca la pretenien. En canvi ella s'estimava més parlar i crear il.lusions banals a algun estripajecs sense futur però, això si ben plantat. Tot i que era el somni de tots els nois de l'Alta Garrotxa i de la Vall de Bianya, la Pilar no es deixava perdre mai rera els marges ni s'enfonsava a nadar ben acompanyada creant turbulentes ones de luxuria i passió en un camp d'usarda o de fajol.
La Pilar li demanava en el confessionari què havia de fer quan sentís aquella estranya escalfor que a la nit li pujava del ventre cap a la cara i no sabia com apagar-la. El rector li deia amb veu tremolosa que es fiqués a resar el rosari i s'encomanés a Jesucrist. Quan enramaven l'altar amb les altres noies la Pilar sempre procurava apropar-se a Mossèn Sebastià i quan tenia ocassió se li refregava, com aquell que no vol. Fins un dia van quedar encastats entre un confessionari i una paret a la qual la Pilar volia penjar un ram tant si vols com no encara que hagués d'arrambar al pobre capellà, que ja no sabia si treure's la sotana i encendre-la allà mateix.
La Pilar cada dia pensava més en mossèn Sebastià que li semblava diferent a la resta de nois i homes del poble, els quals els trobava avorrits, ignorants i pagesos. No és que el rector fóra res de l'altre món perquè quan anava a Girona, tothom reconeixia en ell un capellà de poble que no era res més que un pagès que havia canviat l'arada per la sotana. En canv
i, per la Pilar, que la vila més gran que havia vist era Olot, el màxim valor com a home que podia trobar era mossèn Sebastià. El problema era que la Pilar veia en mossèn Sebastià un valor inabastable que trencava amb totes les seves conviccions religioses.
La Margarida del Mascaró, una rosseta, cara rodona, d'ulls blaus, una mica guenya, de pell blanca que deien que feia tronar i ploure quan feia sol, cada capvespre, acompanyava a la Pilar a buscar aigua a la font Blanca. Les dues noies es trobaven a la cruilla de camins que hi havia entre les dues cases i feien tot el camí juntes parlant de nois sense parar.
-Hi tant que li agraden les dones. Només has de veure com les mira i si no pregunta per l'Enriqueta del Grèvol, amb qui va tindre-hi alguna cosa. Encara que es vulgui amagar -deia la Margarida. La Pilar sabia bé que al rector li agradava perquè ho notava en la mirada i en altres coses.
-Jo, no tindria pas tants de remordiments al cap i la fi és un home i és ell el que fa el pecat i el que té el compromís amb Déu. A tu si et fa alguna cosa, mira, quina culpa hi tens -La Margarida somreia maliciosament en veure que les seves paraules feien efecte en la seva amiga.
Les passejades de la Pilar i el rector cada vegada eren més freqüents i, com a tals, la gent en parlava. Se'n parlava a Talaixà, Montagut, Lliurona, Plau de Montagut i, fins i tot, a Tortellà . Tanmateix la Pilar i mossèn Sebastià immersos en el seu amor estaven aliens a tot el que es parlava. El que no n'era aliè era en Melcior del Trià el pare de la Pilar a qui no li feia gaire gràcia aquella amistat espiritual de la noia amb el rector.
Va ésser al costat de roure del prat de Cindré. Es tractava d'un arbre que estava situat al final del prat que encetava el bosc. Tenia un tronc en què tres persones no podien ajuntar les seves mans. Allí la parella va caure en el pecat de la carn. Durant hores els dos cossos es varen ajuntar, van rodolar les passions, i la naturalesa va arribar als seus més alts cims, enfonsant conviccions i remordiments. Qui no donava crèdit al que veien els seus ulls era el Vailet enfilat sobre la copa de l'arbre quiet, amagat, immòvil, observador. Els tres elements humans ajuntats en aquell arbre mil.lenari van arribar al paroxisme del sexe i les passions multiplicitat de vegades.
Un cop conegut l'escenari del pecat el Vailet va desaparèixer de la vida i es passava el temps enfilat dalt d'aquell arbre, esperant l'hora indeterminada en què es repetia aquell ritual.
La durada de les passejades de la parella va encendre més les enraonaduries fins el moment que en Melcior del Trià va dir prou. Si la cosa continuava així cap noi voldria la Pilar per maca que fos sempre seria la dona del capellà i la gent miraria els fills d'un futur matrimoni buscant les faccions de mossèn Sebastià. Cap home voldria passar per una humil.liació així i la Pilar quedaria soltera. La Maria del Trià, també, era del mateix parè i un dia van agafar la Pilar, la van interrogar, i la varen estovar de valent.
L'endemà, en Melcior se'n va anar a Girona a visitar el bisbe, l'acompanyava el rector de la Cot que era un germà de la Maria. El bisbe que coneixia les debilitats de mossèn Sebastià el va cridar al palau episcopal, el va recriminar de valent i el va destinar a fer de vicari a una Parròquia d'Osca. Un llogaret encara més perdut de la mà de Déu que Talaixà, però on a l'hivern la temperatura arribava amb facilitat als vint graus sota zero.
El Vailet anava esperant cada dia sobre el roure, però la parella no venia. Un dia va sortir del seu enterboliment per averiguar què passava. Se'n va anar a can Trià i allí hi havia la Pilar. Se la veia trista i ensopida. Va córrer cap Talaixà, va entrar a l'església i allí no hi havia rastre del capellà. Llavors va preguntar a en Jeroni del Cindré que fangava l'ort.
-Jeroni, saps on és mossèn Sebastià.
En Jeroni va quedar parat, bocaobert. Era el Vailet que preguntava pel capellà, podia ésser possible que ara que no hi era aquell animaló trobés a faltar el rector.
-Ha marxat no tornarà més. Crec que demà n'arribarà un de nou; un home gran.
El Vailet va comprendre el que significava aquella contesta i es va desesperar. Es va 0ficar a plorar i colpejava amb ràbia els punys de la paret.
-Què et passa. Vailet.
Entre plors i llàgrimes el Vailet va explicar tot el que havia vist a en Jeroni, el qual va quedar encara més parat. El cas és que en Jeroni va conviar al Vailet a explicar el que havia vist a l'hostal de la Maria de can Forment a partir del capvespre. El Vailet que anava entran en la realitat tenia necessitat d'explicar el que havia vist, sobretot, perquè s'havia adonat que en parlar d'allò tothom parava les orelles.
En entrar el Vailet a l'hostal, els presents van arrancar en una ovació. Mai de la seva curta vida el Vailet havia estat rebut d'aquella manera. Al contrari en aquell mateix lloc havia estat perseguit i acorralat quan va intentar robar una ampolla de vi dolç. El varen asseure en una cadira., com si fos una autoritat i rodejat de cares àvides va començar a explicar. De tant en tant l'interrompien amb alguna pregunta sobre característiques del cos de la noia. També havia d'explicar de les paraules del capellà i dels sorolls involuntaris que sortien de les gargantes dels dos amants. Les narracions del Vailet van agafar fama a la contrada i l'hostal de can Forment s'omplia cada vespre per escoltar una i altra vegada les explicacions del Vailet.
Tanta volada van agafar la història que es van fer corrandes sobre la Pilar i mossèn Sebastià. Els grups de nois i noies es dirigien als aplecs, cantant la corranda de la Pilar del Trià i Mossèn Sebastià. Qui estava furiós contra el Vailet era en Melcior del Trià que sabia del que explicava el Vailet i la qui rebia periòdicament pallisses físiques pel seu pecat d'amor era la Pilar, la qual un dimecres al matí es va llevar va agafar unes verdures de l'hort i va dir que se n'anava a vendre-les al mercat de Tortellà. Com que no tornava la van anar a buscar al capvespre la van trobar penjada del roure del prat de can Cindré.
Quan el Vailet va rebre la notícia del tràgic fet, va agafar por perquè sabia que d'alguna manera la contrada el culparia a ell de la decisió de la noia i que la remenja sortiria en algun moment de descuit. Al cap de pocs dies, el Vailet va continuar fent de les seves. Així que va entrar a l'era de la Caliua. Va córrer ajupit cap al graner per capturar alguna cosa de menjar o que li fos de grat. En no trobar res va córrer cap a la cort dels bous per esverar-los i martiritzar-los. El que no sabia era que en Sisquet de la Caliua havia comprat un brau de remunta de més de cinc-cents quilograms, que no tenia gaire bon caràcter. Va entrar a la cort i es va trobar de cara amb l'animal. Va girar-se per fugir però va sentir el soroll del furriac que cloia la porta. El brau el va embestir més de quatre vegades, el va enlairar més de quatre vegades i després es va passejar per sobre del cos immòbil del Vailet. Al cap d'unes hores en Sisquet el va trobar. En un primer moment, en Cisquet va pensar de llençar el cos als porcs perquè no en deixessin rastre. Tanmateix, no valia la pena, i en va donar part a l'autoritat. Ningú va dir res era normal que un vailet amb la llengua tant llarga i tant avesat a fer disbrats algun dia es trobés amb un fracàs tant tràgic.


Comentaris

  • Està força bé[Ofensiu]
    PAULR | 08-05-2006 | Valoració: 10

    Està força bé, però potser és una mica massa crònica

  • VAILET[Ofensiu]
    1101ilime | 15-03-2006 | Valoració: 9




    RECTIFICO EL MEU COMENTARI

    ES MOLT BO

  • vailet[Ofensiu]
    1101ilime | 15-03-2006 | Valoració: 5





    deu ser que nmohi entec

    però no m'ha agradat

Valoració mitja: 8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: