El Turc confós

Un relat de: Lluís Pagès

Al baró Wolfgang von Kempelen li agradava d'empescar-se els ginys més estrafolaris que hom pugui imaginar. En això era un avançat al seu temps. En d'altres coses, però, seguia els impulsos més atàvics dels seus avantpassats: li agradava de perseguir les meuques que Madame Kinquiky li enviava per sol·licitud explícita del seu asidu i distingit client. De llit en llit, anava recorrent mig nu les incomptables estances del seu palau darrera la noia de torn. Aquella vesprada, Gisel·la era el nom de l'escollida per la madame. De cabellera panotxa, cara picallada i somriure picaresc, destacava per la seva petitesa, quasi fregant l'enanisme. Madame Kinquiky ja havia advertit al baró, però: al pot petit hi ha la bona confitura i, com sempre, l'havia encertada. La fogositat de la Gisel·la era inversament proporcional al seu tamany i, virtuts lascives a banda, era capaç de xerrar de qualsevol tema que s'encetés, donant fe d'una inteligència i formació inusual entre les membres de la seva confraria.
Després d'una persecució amanida amb crits i rialles, la Gisel·la havia desaparegut per una de les múltiples portes que custodiaven el passadís que menava al saló central. Res, ni rastre, Wolfgang hauria de triar una porta i temptar la sort. Quan el baró va obrir-la a poc a poc, sense fer gens de fressa per a poder enxampar per sorpresa la seva presa, els seus ulls van topar amb el seu darrer enginy: El Turc, un suposat autòmata que jugava als escacs. És clar que tot era una fal·làcia: el maniquí, disfressat com un poderós otomà, amb una vestimenta de mànigues amples i turbant superlatiu, s'estava assegut darrera d'una espècie d'enorme calaixera, a la part superior de la qual hi havia disposades les peces sobre un tauler de decoració arabesca. Movia les peces amb la mà dreta, mentre que a l'esquerra hi brandava una vara prima i llarga, com de director d'orquestra. La gràcia d'El Turc era l'engranatge que permetia al jugador de carn i ossos amagat dins del moble-calaixera de respondre a qui s'enfrontava amb el suposat autòmata. Si el seu contrincant feia un moviment il·legal, el ninot picava la vara contra el tauler en senyal de protesta.
A la Gisel·la, el baró no la veia per enlloc. Es va acostar de puntetes a El Turc, però una veu va ressonar de sobte darrera seu:
- S'eminència el Cardenal Primat de Pressburg, monsenyor Kristinisky!
Els segons que varen passar des que el criat va anunciar monsenyor fins que el baró va començar a sentir les feixugues passes del personatge que s'apropava van ser els més ben aprofitats de la seva vida: va redreçar-se la perruca i va ficar-se la camisa i l'armilla cuita-corrents per evitar el més espantós dels ridículs. Redéu, redéu, redéu!, va pensar per dins el baró, què carai hi fa ara, aquí, aquesta autoritat eclesiàstica?
- Ah, molt admirat meu, senyor baró von Kempelen...
- Eminència, a què dec la vostra honorable visita? Perdoneu aquest pobre pecador per no haver-vos rebut com cal ...
- Senyor baró, no heu pas de disculpar-vos, es tracta d'una visita sorpresa. El cas és que han arribat a les meves orelles uns rumors que deien que el vostre darrer enginy era un autòmata capaç de jugar als escacs. A banda de la meva gran afició per aquest joc, també represento la Santa Mare Esglèsia, que és qui, en darrer terme, ha de beneir aquest aparell segons els cànons de la més estricta ortodòxia.
El baró quasi bé no va tenir temps d'apartar-se quan s'eminència s'acostà a El Turc per examinar-lo amb deteniment. Amb mirada inquisidora, va resseguir amb el dit tots i cadascun dels detalls que amagaven el conjunt de cargols, eixos i cadenes que composaven aquesta petita meravella de la enginyeria. Quan acabà, s'assegué ben a prop del tauler, amb les cames eixancarrades per atançar-se ben a la vora de les peces, tot el que la seva prominent panxa li ho permetia, és clar.
-Juguem?, va pronunciar monsenyor Kristinisky amb un somriure que no donava opció a una resposta negativa. Amb la seva mà protegida per un avellutat guant granatós, guarnit amb un exagerat anell de robí d'extravagants proporcions, va fer el primer moviment amb blanques.
El baró volia que se l'empassés la terra. No havia tingut temps ni de posar-se d'acord amb cap jugador d'escacs prou menut com per poder amagar-se dins de l'andròmina, i ara aquest home de Déu pretenia tenir l'honor de ser el primer de jugar-hi. Hauria d'exprémer fins la darrera engruna de la seva poca fe, minsa com un gra de pebre, per a què s'obrés un miracle.
Per poc que l'han de retornar quan va veure que la mà de la seva andròmina engrapava el peó del rei negre i l'avançava dues caselles endavant, però va mantenir la compostura davant el silenci imposat per s'eminència en haver-se iniciat la partida. I encara més: les peces blanques es van trobar en una posició deseperada en menys de vint jugades. El Turc havia guanyat la seva primera partida d'escacs.
Amarat de suor en pensar quina seria la reacció de monsenyor davant d'una derrota tan aclaparadora, i no diguem si l'enuig següent podia provocar una suspensió a divinis de l'autòmata, de repent va veure que els ulls de s'eminència s'obrien de bat a bat i quedaven fixos amb la mateixa inexpressivitat que els de vidre del seu rival, durant uns segons que es feren eterns. Què coi li passava? Les mans enguantades del cardenal va aferrar-se amb força als extrems del moble, mentre una tremolor li recorria tot el cos. Les galtes rodanxones se li van envermellir fins agafar un to que feia joc amb el dels seus guants, el que, a banda de l'angoixa que feia veure'l, tenia un innegable efecte estètic. Quan el baró estava a punt d'intervenir, s'eminència va acotar el cap, que va recollir entre les seves mans, amagant-li la cara, en posició de profunda reflexió, talment com si estigués en un èxtasi transitori. De cop i volta, s'aixecà d'una revolada i, palplantat davant seu, va dir amb una veu que ressonà per tota l'estança, com un jutge en dictar sentència:
- Senyor baró, el seu autòmata m'ha vençut emprant unes armes insospitades en els escacs, produint-me un doble plaer mental i físic que no puc res més que elogiar. Senyor baró von Kempelen, té el Nihil Obstat per a El Turc garantit.
En marxar s'eminència del saló sense esperar una rèplica, la porteta de davant de la calaixera va obrir-se lentament. El cap de la Gisel·la va fer la seva aparició, amb un delatant regalim blanquinós a la comissura dels llavis:
- Què t'ha semblat la partida? Ho hauries dit mai que he mamat això dels escacs des de petita?
No cal dir que Monsenyor Kristinisky va guardar el secret d'aquella partida inaugural amb El Turc com ho hauria fet el més insubornable i reservat dels confessors de la Curia de la Santa Mare Esglèsia.


Comentaris

  • Noble vs. Beat[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 02-04-2007 | Valoració: 9

    Et puc dir que m'ha agradat. Admiro el teu vocabulari i les expressions. Les descripcions són autènticament bones. El contingut excita. Escrit d'una manera molt noble.
    El que em passa a mi és que sóc un guarro i escric guarrades als relats ( no només porno dur ). Per tant, m'agrada que un text sigui anàrquic, com els escriptors del moviment beat.

  • Boníssim![Ofensiu]
    rnbonet | 02-04-2007 | Valoració: 10

    He fullejat alguns dels teus relats -sempre amb els escacs latents- i m'han semblat els d'una persona que sap escriure.
    Aquest és el que més m'ha agradat: per l'originalitat del tema, per la seqüència estudiada dels esdeveniments narrats, per l'humor irònic del desenllaç -i, per què no dir-ho?- perquè personalment tinc una certa "mania bondadosa" cap a les "forces vives", i perquè també les històries humorístiques són les que més m'agraden.
    He fet un descobriment important: tindré un nou autor per llegir.
    Salut i rebolica!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

161 Relats

225 Comentaris

172035 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.