El túnel

Es dirigia al seu destí amb resignació. “Hauríem de rentar el cotxe”, aquell plural majestàtic tan utilitzat per la seva dona maquillant una ordre directa amb el temps condicional el treia de polleguera. “Hauríem de baixar la brossa, hauríem de treure el gos, hauríem de fer dieta, hauríem de, hauríem de...! N’estava fins als nassos d’aquella cançoneta. No era una persona especialment mandrosa però la peresa que li produïa netejar el cotxe era ancestral. La seva deixadesa arribava a nivells insospitats i només s’abandonava a tan desplaent tasca davant d’esdeveniments importants o de passatgers de compromís. Tanmateix, no entenia la dèria d’alguns per mantenir el vehicle com el primer dia; per a ell, només es tractava d’un objecte pràctic, sense cap altre tipus de connotació.
Aquest cop la causa de la seva dissort era la boda d’una neboda. “No voldràs que tothom ens vegi arribar al convit amb el cotxe en un estat tan lamentable?”, li amollà la dona després de l’habitual condicional amb vocació imperativa. La proximitat de l’esdeveniment —aquell mateix diumenge— sumada a la indesitjada tasca que, irremeiablement, es disposava a realitzar, li agrejaren el caràcter per a la resta del dia. Un cop al túnel de rentat —capcot i emprenyat com un mico— disposà el vehicle amb l’angle pertinent per ser engolit per aquella bèstia mecànica que escopia aigua i sabó. Dintre l’habitacle —a l’espera de ser fagocitat pels enormes corrons escumosos— repartia renecs a tort i a dret conscient de la privacitat del moment. Alhora, el vehicle es deixava tragar impertèrrit com si conegués el seu pulcre destí.
Una sensació estranya, indefinible, com un pressentiment el despertà de la seva abstracció blasfemadora. Hi havia alguna cosa que no rutllava. Esfereït se n’adonà de la situació. Fora del túnel l’escenari havia canviat per complert. El paisatge urbà s’havia transformat en una selva que l’embolcallava amb tota la seva exuberància. Acollonit es fregà els ulls convulsivament, sense creure el que veia. Passats uns primers instants de por i indecisió es disposà a sortir del vehicle amb la intenció d’esbrinar la causa d’aquella broma de mal gust. Sense perdre el cotxe de vista i amb més dificultat de l’esperada avançà uns metres per l’atapeïda jungla. Tot d’insectes multicolors —d’una mida sospitosament gran— voletejaven donant-li la benvinguda. De sobte, sense previ avís, de darrera un grup d’arbres gegantins aparegué una bèstia de mides antinaturals. Inicialment, paralitzat per una por desconeguda, no pogué fer res més que observar petrificat l’embranzida d’aquell monstre les intencions del qual no semblaven gaire amigables. Per fi, les cames —esperonades per un esperit de supervivència inèdit fins aleshores— aconseguiren obeir les ordres del seu cervell. A empentes i rodolons i esbufegant histèricament va recórrer l’espai que el separava del vehicle, el morro del qual s’intuïa entre el fullam. Esgarrifat engegà el motor i, amb una maniobra desesperada, feu marxa enrere mentre l’alè de la fera li entelava el parabrises. Una foscor sobtada l’envoltà. Plovia. L’aigua regalimava insistentment i unes gotes sabonoses l’advertiren del nou canvi de fortuna. Abans d’acabar el procés de rentat sortí del túnel apressadament. Colpit i tremolós emprengué el camí de casa amb el testimoni d’aquella vivència regalimant-li cames avall.
L’endemà, amb un mutisme misteriós, assistí a la cerimònia nupcial. Aliè a la celebració es passà la jornada ebri, recolzat a la barra del bar i rememorant els fets del dia anterior. És veritat que tenia el costum de prendre una copeta havent dinat però els fets eren massa reals per considerar-los una mera al•lucinació etílica. A mesura que enraonava, ajudat per la ingesta gens menyspreable d’alcohol, s’adonava que per dilucidar la naturalesa de tot plegat calia un nou intent o, millor dit, un nou viatge pel túnel del temps.
Mentre es dirigia cap al seu objectiu, estimulat per una curiositat inusual en ell, observà enjogassat que mai havia netejat el cotxe dos cops en tan poc temps. Abans d’entrar en aquella nova atracció contemplà com la màquina s’empassava i escopia nets com una patena un parell de vehicles amb total normalitat. Al seu torn, repetí el ritual de l’últim cop i, mentre l’aparell l’acollia de nou, es sentí irritadament absurd. Segons després el túnel l’expulsava a un nou escenari temporal.
El paisatge, contràriament a l’anterior, gairebé despullat de vegetació, presentava un aspecte inhòspit. Envalentit per la minsa possibilitat de presències inesperades s’aventurà més enllà del recomanable. Quan estava a punt de girar cua —entre alleujat i decebut— va sentir el repic dels tambors. Procedent dels dos extrems oposats de l’esplanada, el soroll creixia exponencialment acompanyant dos exèrcits perfectament arrenglerats. Era evident que estava a punt de lliurar-se una batalla en aquell indret. Potser es tractava d’una batalla històrica. Qui devia lluitar-hi? Mentre feia conjectures d’aquest tipus s’acomodà —arraulit a una distància considerable— per presenciar l’espectacle. Tenia la sensació d’estar contemplant un d’aquells reportatges històrics que tant li agradava veure a la televisió. Però l’esclat pròxim d’un projectil el va fer tornar a la realitat mentre copsava el perill al qual s’exposava. En un tres i no res l’ordre inicial es convertí en una escena dantesca on el caos era la tònica dominant. Els ferits es multiplicaven a una velocitat que esborronava i el camp de batalla albergava un nombre incomptable de cossos —identificables pel color de les casaques— escampats per tota la seva geografia. Esfereït i sentint vergonya d’aquella humanitat bel•ligerant que —al llarg de la Història— s’havia barallat per les causes més absurdes, emprengué l’èxode sentint una forta ferum a mort i pólvora.
De nou, dintre l’andròmina rentadora es sumí en les seves cabòries. Estava trasbalsat pels esdeveniments bèl•lics que acabava de viure i es preguntava quin sentit tenien aquells viatges que —possiblement— només es podien explicar de forma sobrenatural. No era creient i, per tant, li costava molt acceptar que un ens superior l’hagués triat a ell —amb més caprici que no pas objectivitat— per provar aquella maquinota diabòlica. Potser era la raó definitiva per defugir per sempre més els túnels de rentat i, tanmateix, l’empipadora tasca per a la qual estaven dissenyats. Prengué una determinació. Tot i sentir el pes de la responsabilitat que suposava aquell descobriment el mantindria en absolut secret i —posant tots els pros i contres en una balança imaginària— decidí no tornar a aquell indret mai més, sota cap concepte.
Setmanes després —amb la temptació aparentment sota control— llegia el diari recolzat a la seva butaca preferida. Abstret, gaudia de la grandiositat de les coses senzilles i —intermitentment— es recreava en imatges de terres llunyanes. Les paraules, pronunciades des de la cuina, amb un to tan familiar com irritant, el tragueren de l’estat letàrgic. “Hauríem de comprar el pa”, una glopada de mala llet inundà el seu esperit i —deixant orfe de destinatari el missatge— abandonà l’estança amb un solemne cop de porta i sentenciant: “Me’n vaig a rentar el cotxe!”.