EL TRIST ENGANY D´ELNA

Al despenjar el telèfon vaig tenir com una mena de pressentiment, de que la trucada no seria res de bo, el sentir la veu tremolosa de la Neus del bufet d’advocats, que solia sovintejar, també m’ho va corroborar, pero no estava preparada per la noticia que tenia que donar-me.

Amida, soc la Neus no diem res a ningú, però tu com que ets diferent de un client normal i éreu amigues he pensat tenia de trucar-te. L’Elna, es ella, suposo no saps que li ha passat? Tots estem consternats!!!

No que li passa ? Llavors jo ja temia el pitjor.
Un accident ?
No es morta, esta ja al tanatori, per la tarda l’enterren
Que dius, vaig agafar la primera cadira que tenia aprop perquè una
mena de suor m’amarava el cos i les llàgrimes començaven a humitejar els meus ulls, dins meu com si m’haguessin fuetejat.
Un accident oi ?
No s’ha suïcidat.

Com si estigues en un somni vaig escoltar la resta de noticia l’hora del enterrament i el tanatori. També com en un malson em vaig cambiar els pantalons i vaig agafar la bossa.

Com si algú m’estigues indicant el camí el cotxe va fer via cap al tanatori.
L’Elna era mes o menys de la meva edat i si tot sovint anàvem a prendre cafè o dinar i ella i jo comentàvem coses de la nostre vida,
Ara últimament per ella era molt millor, i ara era morta. No entenia res.

Al entrar a la sala de vetlles vaig abraçar la seva mare, era la única persona que jo coneixia dels seus parents.
Les paraules no em sortien de la boca, sols podia dir ho sento, ho sento tant senyora. Ho se ella pobreta parlava molt be de tu.
Jo l’apreciava molt també, que li ha passat?
Ens ha deixat, s´ha pres un tub de somnífers, i s’ha adormit, pobre filla meva, el seu patiment esta finit.
Patiment vaig dir jo?. Però si ara es molt feliç, que dirà en Marçal???. Ja ho sap?
No ho sap ni ho sabrà mai, en Marçal es un invent del cervell de la meva filla.
Però, que diu, si jo he vist la seva foto i las seves cartes....

M’agafà del braç i em digué, anem a prendre un café, veig que no saps res de l´Elna.

Vam seure en una cadira en la petita cafeteria i eixugant-se les llagrimes va començar.

L´Elna et va dir que tenia un xicot estranger que viatjava molt oi?
Si així es i semblava molt feliç, vaja últimament la veia molt be.

Doncs no , estava molt malament del cap, tenia una enfermetat hereditària , imaginava coses que no eren i també desprès es deprimia, jo la vigilava d´aprop i no vaig saber cuidar la meva filla, era una malalta mental i no em podré perdonar no intuir lo que volia fer. Tu la vas creure oi ??
Si clar que sí
Doncs no tot era fruit de la seva imaginació.
Les dues ploràvem i les dues varem tornar a la capella, tenia un aspecte serè, semblava dormir, li em vaig acomiadar d'ella plorant.

Vaig fer una estona mes de companyia i vaig marxar. Dins meu un garbuix de sentiments, pena , astorament i sorpresa.

Jo també em deia. Com no vaig donar-me compte de tot.¡¡¡
Les persones som una capsa de sorpreses.¡¡¡
No cal dir que vaig anar al trist enterrament , i per la nit no vaig dormir.
Ara que ha passat quasi vint anys, encara de vegades penso en l Elna i en lo poc que vaig arrIibar a coneixer-la. Encara em fa falta, era la meva amiga.