El trèvol nocturn (Part 1) La memòria

Un relat de: Nòmada anòrtic

El trèvol nocturn.

Primera part. La memòria.


Belfast. 4 de Febrer de 1972.

Allà s'estava, dret, com una ombra entre el maó i el sutge, recolzat a la paret amb posat cavil·lós. El carrer desert, dormint. Al cel, com sempre, un núvol de pols i fums, un sostre d'humilitat. El terra, humit. Un plugim suau queia lentament i el vent es refermava a batzegades fredes i aspres. Al final del carrer es distingien borroses, entre la boira fina, les siluetes d'alguns gats que assetjaven les escombraries descuradament. Ell s'omplia de silenci i desafiava la soledat de la nit, consumint els minuts amb l'única companyia del seus cigarrets holandesos. Esperava el moment, amb els ulls entreoberts i el capcot. Vigilava amb atenció el número 34 de Donnegall Street, situat a l'altre banda del solar que tenia al davant.

El moment....

Als seus disset anys la vida s'havia convertit en una insuportable presó. Cada dia que passava la realitat el colpejava amb més duresa. Havia estat educat al barri catòlic de Derry. Des de ben petit el fascinaven les històries del seu avi, un dels fundadors de l'IRA, l'exèrcit republicà irlandès. Ell, com molts altres, va morir al camp de batalla, abatut per la metralla de l'Armada britànica. Però el temperament de l'IRA va derrotar els colons britànics, i va aconseguir la independència de la majoria de l'illa. Malgrat la victòria, el nord d'Irlanda - on hi residia l'única minoria colonial britànica- va quedar submís a l'autoritat de la reina. Va ser la mutilació de l'ancestral Irlanda. Tot i la tradició familiar, el seu pare es va mostrar impotent davant el domini dels "britz", i va desvincular la família de l'IRA. Havia decidit resignar-se.

Més tard, els colons van promoure l'emigració de britànics protestants cap a la zona. Relegaren els catòlics als barris obrers i industrials. Els condemnaren a viure en la pobresa, i a tolerar la discriminació, al menyspreu i les ferides d'un silenci espinós. Pretenien ofegar el poble irlandès. Però ara les brases començaven a encendre's. Ell, jove i intrèpid, necessitava respirar, omplir-se del verd de les seves terres, la màgia cèltica que es palpava als carrers, als camins, als prats, als rius, als pub's...El ressò d'aquelles melodies tendres, càlides i remotes, aquell foc follet que cremava a cada cor, aquella cara pigada i amable que el saludava cada dia amb un somriure esperançat, aquells cabells rogencs que se li embullaven llibertinament sota la boina...aquell origen modest i rural de tots ells, units pel contorn del mar i alimentats per l'aigua i el verd de la vida. S'havien acostumat a viure sota la pluja, i ho seguirien fent.

Un violí s'escoltava en alguna llar. Una tonada de consol, una dèbil flama que trontollava dolçament, però no flaquejava. No era uns somni, era el camí cap al bosc de les fades. Una alenada de llibertat en aquell paisatge meditatiu...el trèvol palpitava.



Comentaris

  • No...[Ofensiu]
    Dorian | 11-12-2007 | Valoració: 8

    et penso ensabonar amb intranscendències però m'ha agradat molt. Espero la següent part. Saluts!

l´Autor

Nòmada anòrtic

5 Relats

5 Comentaris

7057 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00