El tresor

Un relat de: Akeron343
Quan la va veure, el món es va capgirar.

Després d’anys de recerca obstinada, de travessar el desert sense direcció, envoltat de veus sornegueres portades pel vent que l’increpaven i el menyspreaven, després de perdre tota esperança de trobar el seu lloc al món i creure que moriria perdut, desorientat i oblidat pel temps va arribar a la llinda del desert... seguia arrossegant els peus, esgotat de viure, però per fi semblava que la pols es tornava floresta, que les dunes de sorra, inestables, en constant canvi, es tornaven muntanyes de dura roca cobertes d’arbres, arbustos i flors.

Va ascendir, arrossegant-se, els primers contraforts de la muntanya. Esforç dificultós després de tanta desesperança, serrant les dents per conservar l’esma.
Aleshores la va veure i el món es va capgirar, allà, fràgil, sublim, de bellesa inexplicable, bressolada pel terreny però al mateix temps indefensa, abandonada als elements... aquella flor d’incommensurable bellesa, l’incitava a tocar-la, acaronar-la, però de tant fràgil que semblava gairebé li feia mal físic mirar-la, contemplar-la, com si la bellesa es pogués marcir consumida pels seus ulls famèlics.
Necessitava protegir-la del vent, la pluja i la neu, tenir-la a prop, posseir-la, donar-li escalfor... no podia pensar amb claredat... amb infinita delicadesa en va tallar la tija i fent un refugi entre les seves mans i el seu pit, bategant d’eufòria i desesperació, va començar a caminar sense direcció però amb pressa, demanant un esforç més a la seva exhausta ment i el seu demacrat cos per mirar de preservar, de protegir, aquella materialització de desesperant bellesa.

La seva vida ja tenia sentit, havia trobat el seu encaix vital, la seva tasca transcendental. Si calia protegiria aquella flor amb la seva carn esquinçada. El vent li tallava la pell, la pluja li glaçava l’ànima, el gel li nafrava els peus, la calamarsa el feia caure, però ell, lenta i inexorablement continuava aixecant-se, continuava endavant, de genolls, arrossegant-se, dempeus, sempre endavant...

La tempesta va passar, el Sol va anar lluint així com les forces l’anaven abandonant. Al voral del camí, l’esperava aquell home, tan vell com el temps, tan savi com la terra, tan serè com una volta celeste. Amb una veu profunda i poderosa com aflorant del cor de la terra, els seus llavis van pronunciar les paraules:
- Què has fet, ximplet?. Que no veus que en arrencar la flor n’has precipitat el final?
Incrèdul, va obrir les mans per comprovar quanta veritat hi havia en les paraules de l’ancià. Una resta gairebé pansida d’aquella flor infinitament bella que s’havia jurat salvaguardar, es fonia per moments... la vida s’esmunyia, la bellesa en degotava igual que la vida... es tornava pols a cada moment.
- Què he fet? Què serà de mi? – va dir amb el cor fulminat per la culpa, caient de genolls al camí, notant com la vida s’esmunyia del seu cos igual que abandonava la flor...
- Sí que, amb la teva desesperació, amb la teva irracionalitat, amb la teva cobdícia, amb el teu egoisme, n’has precipitat la decadència, però mor tranquil, les teves passes vers enlloc n’han escampat la llavor, la teva carn no ho veurà però aquells que vindran darrera teu podran plorar de joia contemplant els plançons nascuts del teu esforç – va sentenciar l’ancià.

Les últimes forces el van abandonar, l’últim alè va escapar, aletejant lliure vers els núvols. La seva ànima va deixar aquell cos malmès, per continuar el seu camí, el seu aprenentatge... i l’endemà va despertar un nou dia, i l’univers sencer va continuar fent... allò que fa l’univers, canviant, fluint, ignorant de la vida perduda, la llavor escampada, la culpa, el sacrifici i l’esforç.

Comentaris

  • De tant que l'estima...[Ofensiu]
    Lluís Pagès | 03-09-2018 | Valoració: 10

    l'abonyega! No m'agradaria que el títol del meu comentari et transmetés frivolitat, ans el contrari. Està molt ben escrit i et poses en la pell del protagonista, deixant-te arrossegar pels sentiments que estan tan ben expressats. Hi ha una tensió sostinguda durant tot el fil del relat que arriba de seguida al lector, talment com un llampec inesperat. Felicitats per una traça que cal seguir conreant.
    A banda, t'agraeixo el teu comentari al meu relat "Receptari de vida", i aprofito l'avinentesa per recomanar-te "Autoajuda", crec que et pot ajudar en aquesta nova etapa.

  • Amors que maten, o no...[Ofensiu]
    Montseblanc | 01-09-2018

    De vegades estimem tant, hem esperat tant de temps per obrir el nostre cor, que quan ho fem ho espatllem tot de tanta intensitat, de tant d’amor... Però és inevitable. No ho ensenyen enlloc com contenir els sentiments, com arribar fins a un cert grau però sense passar-se. En ocasions, el nostre amor, en comptes de ser una onada que besa la sorra càlida, és un tsunami que ho arrossega tot; a l’altre, a nosaltres mateixos...
    Però com que estimar no és dolent, encara que faci mal, sempre queden les llavors. I les flors seguiran creixent en número i en bellesa, cada vegada n’hi haurà més...
    Tan gros que és per a nosaltres... I tan ínfim tot plegat en aquesta sopa espessa que gira i gira eternament.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Akeron343

Akeron343

12 Relats

11 Comentaris

1522 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Enginyer introspectiu amb vocació d'arqueòleg i redescoberta passió per la Filosofia i la Psicologia.
Havia estat relataire en una etapa anterior, amb dos pseudònims diferenciats, de relats eròtics i de relats introspectius, vaig esborrar perfils perquè pensava que començava una nova etapa vital, net de passat, un punt zero, però sembla que hi ha càrregues no acaben d'alliberar-nos, lliçons que no acabem d'aprendre.

Nova etapa d'exploració, literària i interna meva. Escric perquè em va bé, em centra, em focalitza, m'allibera... sobretot, em fa sentir que puc expressar-me, que algú pot arribar a comprendre qui sóc, i de passada, compartir sensacions, imatges i percepcions, per si ajuden a algú o per si rebo nous punts de vista que m'ajudin a créixer.

Per correccions, suggerències i proposicions indecents em podeu trobar al correu Saoirse343@hotmail.com