El Trencanous de Txaikovski

Ensopegues, caus, tornes aixecar-te i així una i mil vegades. Perquè rendir-te ara? Potser creus que ja no pots més i que abandones? Realment val la pena? No t’equivoquis! Mentre tu t’enfonses, mentre deixies anar llàgrimes de dolor, mentre busques perquès sense resposta, mentre et dónes cops de cap contra aquest mur impenetrable... Mentre deixies que la tristesa i aquest sentiment de culpa et dominin, mentre et fereixes; mors a poc a poc i la vida segueix. Ell, a la llunyania, somriu.
Perds la il•lusió i de nou caus. Les ferides s’infecten i cremen com el foc roent. Aquesta vegada sí, abandones, ja res té sentit.

La melodia encomanadissa del Trencanous de Txaikovski et retorna a la realitat. T’acabes de despertar, però un cansament estrany regalima per tot el teu cos al mateix temps que una llàgrima cau davall la teva galta. Fixes la mirada a la finestra. Encara és fosc, fa fred i el dia no promet gaire més que cumulonimbus pintats amb els matisos de gris de la teva paleta de colors.
Podries deixar-te vèncer... Però no pots. La vida t’espera darrere les parets del teu pis. Vesteix-te i vés a trobar-la! Potser no l’oblidaràs mai, potser serà una ferida que de tant obrir-se i tornar-la a cosir ha deixat marca a la teva pell, en el teu cor. Malgrat tot, has après a valorar aquelles petites grans coses de la vida, quelcom que d’altres mai descobriran, però tu sempre has estat distinta, no ho dubtis. Somrius, ara sí, tu.