El tren trac-trac

No puc dir tren que no dic trac-trac.
Em passa des que, quan era petit, el meu avi, al cel sia o allà on vagin els avis que ensenyen cançons de trens trac-trac als seus néts, em va cantar, dins d'un tren trac-trac la cançó, precisament, del tren trac-trac.

La cançó formava part de tot un reguitzell d'invencions espontànies que el meu avi tenia quan sentia un ritme encomanadís o un silenci com el de quan s'amassa el pa.

I totes aquestes invencions tenien una cosa en comú, l'onomatopeïisme.

Com que el meu germà i jo érem petits, l'home, el vell i l'avi, ens posava la feina fàcil per aprendre les tonades i els textos de les cançons i mon germà i jo les recitàvem fins a adormir-nos.

O potser l'home, el vell i l'avi, no tenia tanta inventiva per les lletres com per les melodies i deixava que les notes anéssin entrellaçades amb el zum-zum d'una abella que era groga, negra i vella o el xiu-xiu de l'oreneta que no té cua però té cueta.

Fos com fos, el record que tinc de l'home, el vell i l'avi, quan cantava és d'uns ulls petits i clars que miràven enllà i intuien pensaments que també devien ser enllà.
I potser per això les cantarelles sonàven sempre senzilles i repetides i quan li demanàvem que en cantés alguna que havíem sentit sempre ens responia, amb diferents melodies...

...que la orella va fer flop
i una idea es va escapar
per la porta del darrera.

Qui m'ajudarà a buscar
per l'esquena, per les mans,
pels cabells i per la panxa.

Qui la trobi guanyarà
una figa de figuera
un secret de la nevera
o la idea es quedarà.

L'home, el vell i l'avi va omplir el meu cap de pardals quan era ben petit i passàvem, mon germà i jo, els estius a Pineda de Mar i anàvem cada dia els tres damunt d'una bicicleta de ferro rovellat a comprar una coca per esmorzar mentre la dona, la vella i l'avia rostia sardines.

De camí al forn la bicicleta feia cri-cri-cri.
De camí a Pineda el tren feia trac-trac.
Per la nit se sentia nona-noneta.
I avui el meu cor torna a fer pum-pum en recordar-los abraçats sota un pi enorme del jardí mentre amb el meu germà buscàvem idees per aconseguir el secret de la nevera, que sempre éren unes preses de xocolata negra.

Trobo la vida tan curiosa.

Saps què faig quan estic trist? (No li ho diguis a ningú que es pensaran que estic sonat)
Baixo a l'estació en bicicleta, al vespre, quan hi ha un silenci com el d'amassar pa, a buscar-hi idees mentre canto i menjo xocolata.
I veig passar els trens trac-trac.