El tren que em diu que serà estiu

Avui, 23 d'Abril, a l' Estació Est, 23 graus centígrads.
El vespre empeny a un Sol que no vol rendir-se, no vol caure ni abandonar la seva força que ha reeixit després d'un llarg hivern.

Dins del meu vagó de tren també es respira aquesta nova calor, en les pells, algunes ja brunes, en l'aire, en les olors… i en els ulls! Ben oberts, més oberts davant la nova lluminositat que presenta una explosiva primavera.

Marxa endavant o marxa enrere, tots els que hi viatgem ens obsequiem amb mirades a través dels finestrals, algunes perdudes, dirigides a la verdor dels arbres, els boscos, praderies,... que per uns instants travessem. Després de les pluges, el verd és més somrient, i li tornem la riallada.

Ara és el Sol el protagonista però, que amb més empenta que mai, destapa les nostres penes i glòries, i ens fa suar les presses tot aconseguint que s'esvaeixin.

Ampolles d'aigua en mans de la gent, i una de buida a la meva bossa. Aigua, molta aigua és la que prenem ara amb delit, sense quedar-ne tips fins que la nit torni a ser ben freda. Aquest caliu ens torna més vulnerables i més vitals alhora. Recordem estacions resplendents i clares, transparents i transpirants.

I quina sort el poder jaure uns minuts a observar aquest vagó i el què travessa; quin present! Tot i ser tan ràpid, lleuger, fugaç,... un moment que conté un bon bri de certa evasió i fugida. Mentrestant, em sento invisible, i tot aquest caliu m'acarona, i tanmateix sembla que als altres...

Els murs frescos i veloços del vagó em deixen respirar millor, amb les seves obertures fetes amb goig i per al goig, que em regalen a aquest nou Sol.

Avui, 23 d'Abril, a l' Estació Est, 23 graus centígrads: el tren em diu que serà estiu.