El tren de la vida

Un relat de: Fiona

Berta Camps. 32 anys. 1,72 m. 80 kg. Soltera. LLicenciada en Belles arts.

Altre cop s'acostava el desembre, i altre cop les llums nadalenques i les nadales començaven a fer acte de presència a tot arreu: carrers, botigues, cases de familiars i amics... I altre cop la Berta es tornava a sumir en la més profunda i trista solitut ( si així ella ho volia).
Feia quasi 10 anys que havia acabat la carrera i no recordava cap dia de felicitat després de la seva graduació. Mai havia tingut parella (tothom diu q pel seu caràcter) i tot i aparentar ser una tia alegre i feliç, la realitat era ben diferent.

Aquell 13 de desembre (d'ara fa 1 any), la Berta es trobava al bar de sota casa seva, com cada dia, malhumorada i sola, veient passar la gent.
tenia amics, però tampoc els tractava gairebe, fet que provocava la seva, quasi perenne solitut.
Mentres esperava el cacaolat que feia més de 10 minuts havia demanat, es va quedar dormida, arrepenjada sobre la taula. Enseguida va començar a somiar.
Sense saber com, havia arribat a l'estació del seu poble. Feia fred, i estava sola. Va pujar al primer tren que va passar i es va asseure. El tren anava buit i el destí, desconegut, però la Berta no s'ho va pensar ni un instant.
A mesura que passaven els minuts, el paisatge canviava a una velocitat de vertigen.
Al principi del seu recorregut, només veia dones embarassades, parlant del naixement imminent de les seves criatures. Més endavant va poder observant un munt de nens al pati d'una escola, que, amb il·lusió guarnient el pati esperant l'arribada del Nadal. No gaire més lluny, uns adolescents cantaven nadales i feien plans per cap d'any. Finalment va veure un grups d'amics (de la seva edat, apròx) reunits en una masia, explicant quelcom molt divertit
I...final de trajecte. la Berta va baixar del tren i enseguida se'n va adonar de que tornava a estar al seu poble. Dolçament es va despertar i va lligar caps.
Acabava de veure passar la seva vida per davant. Es va veure sempre envoltada de gent, de gent que l'estimava, que la necessitava, de la gent que ella (de manera inconscient) havia apartat de la seva vida.
Sense pensar-s'ho dos cops, va agafar la jaqueta i va anar a la masia on cada any els seus amics es reunien per passar un dia de les festes tots junts.
La Berta, afortunadament, es va donar compte de que el tren de la vida només passa un cop per l'estació de cada u,i que no l'has de deixar escapar.
Quan el cambrer va arribar, la Berta no hi era, però el cacaolat, de ben segur que podia escapar, però el tren no espera mai a ningú, així, que si tu encara no hi has pujat no triguis gaire, i puja't al tren de la vida.....o potser quan hi vulguis pujar..ja serà massa tard!

Comentaris

  • cadascú té el seu tren[Ofensiu]
    Zdorah | 22-12-2007 | Valoració: 8

    conec la sensació de què veus el tren arribar i no saps si agafar-lo o no, perquè creus que potser en vindrà un altre de millor, mentre que darrere tens un munt de gent que et voldria llençar dins d'ell. la decisió és teva... però el(s) tren(s) no espera(en) a ningú, ... i cal decidir-se.
    un 10 pel relat, perquè la Berta s'ha decidit a agafar-lo sense miraments.

  • Princesa Fiona permeteu-me un deu[Ofensiu]
    marco3434 | 20-09-2006 | Valoració: 10

    he alucinat al llegir el relat ja que descrius coses que he pensat a vegades i sobre les que inclús vaig fer un intent de relat. Lllegir els meus pensaments en el relat d'un altre persona, i tan ben escrits per cert, m'ha provocat una dolça sensació.

    Gràcies pel relat.

    I ara m'en vaig ja que he de mirar de no perdre el tren!.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: