El tren de la vida

Un relat de: ales de foc
-I per què s'ha de morir la gent?- Em preguntava el meu fill gran , assegut davant meu, amb la seva tassa de llet amb cacau, mentre jo remenava el sucre del meu cafè, ja fred, intentant ser forta i no demostrar la tristesa que sentia per dins.

-Doncs perquè sinó al món no hi cabríem- li vaig respondre- Les persones som com les flors: neixem, creixem i ens anem apagant fins que ens morim.
- Jo penso que som en un tren- va afegir la meva filla de 6 anys.- La iaia ha hagut de baixar a la seva parada per continuar el viatge sense nosaltres. I nosaltres continuarem en el tren fins que ens toqui baixar.
- Sí! com en el tren que vam a anar a Madrid per Setmana Santa- va respondre en Pau- la gent baixava amb les seves maletes i feliç perquè havia arribat a la seva parada. No és un viatge que s'acaba. És una parada més i els que no veiem estan vivint en un altre lloc, pujant i baixant dels trens en marxa.
- I d'aquí a poc pujarà el nou cosinet o cosineta- va dir la Blanca.
- Sí, és clar, la iaia ha baixat per donar el seient al seu besnét- va puntualitzar en Pau- la iaia ho ha fet bé, oi mare? Sap que aviat neixerà un nou membre i com sap que som molts a la família i ella n'és la més gran, ha decidit baixar del tren perquè el seu lloc l'ocupès el nostre nou cosinet.
- Però podria haver continuat el viatge de peu- va respondre la Blanca, amb un posat trist i una veu mig tremolosa- a Madrid quan anàvem en metro i no hi havia lloc per seure, molta gent anava de peu continuant el viatge. No entenc perquè no ha volgut continuar de peu amb nosaltres.
- Doncs perquè la iaia era gran i no podia seguir el viatge de peu, no veus que s'hauria cansat molt? El trajecte en metro era molt curt i podien viatjar de peu, però no pot anar de peu en un tren i en un viatje tan llarg...- va respondre automàticament en Pau- i a més, ningú de nosaltres podia fer el viatge de peu per ella, perquè sinó ens haguèssin pres el lloc.

- No us enfadeu- vaig respondre- Tots dos teniu raó. La iaia ens ha acompanyat en aquest viatge però ella ha hagut de baixar del seu vagó. Recordeu quan vam anar a Madrid que hi havia dos trens que tenien el mateix trajecte? recordeu que els dos anaven al mateix lloc? Doncs jo crec que la iaia és al tren del nostre davant, anticipant-se a nosaltres. Viatjant per davant nostre, per explicar-nos amb pèls i senyals tot el que ella haurà vist i haurà sentit, tal i com ha estat fent fins ara. I arribarà un dia en el que tots viatjarem en el tren de davant. I tornarem a compartir vivències i records. Cadascun tindrà els seus. Els del seu tren. Els del seu trajecte.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ales de foc

ales de foc

77 Relats

192 Comentaris

48365 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Tinc dies i anys viscuts. Sóc serena i tranquil.la si s'escau, però amb neguit i trapelleria. Sóc feliç vivint, però m'agrada massa l'enyorança, parlar del temps passat que se'ns escapa de les mans... El meu lema: viu vivint i sentint que ets l'únic en el camí.