El traïdor

Mitjans de comunicació de totes les parts del globus s'aplegaven davant la seu del tribunal internacional. Cap televisió ni cap radio ni cap diari del planeta no parlaven de res que no fos el gran esdeveniment mundial que s'esdevindria aquella tarda. S'havien instal·lat pantalles gegants als carrers de totes les ciutats del món. Tots els ciutadans de la terra estaven pendents d'un judici sense precedents, seria el primer de la "nova era".

La veritat es que aquell judici es tractava d'un espectacle deplorable, un xou macabre planificat per els líders militars que van guanyar la guerra. La sentencia ja estava dictada molt abans de que l'acusat entrés a l'enorme sala on es portaria a terme el judici. Tothom ho sabia, en Joaquim Isart seria declarat culpable i condemnat a mort aquella mateixa tarda amb total seguretat. El judici només era un acte polític per demostrar que els nous dirigents del mon globalitzat tenien el poder absolut sobre els pocs supervivents que quedaven després de la fi de la guerra contra els invasors.

A ple centre de Barcelona, la ciutat natal de l'acusat, la plaça Catalunya estava plena de curiosos espectadors. Pocs l'havien conegut, ja que era un home amb escassa vida social però els que el van conèixer recordaren de seguida el caràcter inconformista i revolucionari d'en Quim. Era un home d'ideals ferms però també humil i altruista. Havia estat professor de meteorologia a la universitat de Barcelona, on hi va passar només tres anys fins que ho va deixar per marxar a l'Antàrtida a investigar els canvis climàtics que s'havien produït abans de la guerra.

Mentrestant, en Quim mirava fixament les banderes de la sala principal del tribunal internacional. Hi eren representats tots els països del món. Tots els que es van acabar unint durant la guerra per a aconseguir una victòria que, per separat, mai haguessin obtingut. Les portes es van tancar. Davant d'ell es trobava el cap d'estat de la nació humana, general de l'exercit unificat del planeta terra i jutge suprem del tribunal internacional. Al seu voltant, líders militars, polítics i religiosos de tot el món. El silenci sepulcral que regnava a la sala es va trencar amb les paraules del jutge:

- Comença el judici!

En Quim seguia mirant les banderes. La seva mirada transmetia certa tranquil·litat. Tot el món l'observava en aquell moment. No tenia l'aparença de gran dictador, ni de líder terrorista, de fet semblava un home qualsevol d'aquells que et saluden pel carrer quan vas a comprar el pa. Aquella actitud tranquil·la, serena, inofensiva no concordava amb la de l'home que havien imaginat durant aquells sis llargs mesos des de que va acabar la guerra. Molts dels espectadors del judici es preguntaren en aquell instant si en Quim era realment el traïdor. L'home que havia ajudat als invasors durant la guerra, una guerra que havia exterminat més de tres quarts de la població humana.

Finalment l'acusat va dirigir la mirada al jutge. Era un home fort, seriós, i de mirada solemne. Inspirava certa superioritat, certa temor però a en Quim no semblava que li afectés gaire. Amb aquell encreuament de mirades el jutge va exclamar:

- Senyor Joaquim Isart, aquest tribunal l'acusa de traïció envers la nació humana. El càstig per a aquest delicte és la pena de mort. Aquesta pena serà aplicada en forma de tortura durant les dues hores posteriors a la fi del judici en cas de que mantingui el seu silenci o en forma d'injecció letal en el cas de que es decideixi a confessar el seu crim: la seva ajuda als invasors.

- No sé a qui es refereix amb aquest nom - contestà immediatament l'acusat - I no he comès cap crim. Tot ho vaig fer per ajudar. Per ajudar a la humanitat.

Amb una calma inesperada després de les declaracions que havia fet l'acusat, el jutge afegí:

- Em refereixo als extraterrestres amb els quals va mantenir contacte abans i durant la guerra. Li recordo que si es decideix a cooperar la durada de la seva mort es reduirà de dues hores a dos segons. Faig al·lusió a la seva promesa de cooperar si es trobava davant d'un tribunal legal.

- Suposo - va contestar l'acusat molt relaxat - que amb aquest mot es refereix als idronians.

L'interès amb que els milions d'espectadors seguien aquell judici mediàtic es va veure recompensat amb l'escena que acabaven de presenciar en directe. Per fi es va comprendre que el propòsit del judici no era el d'escarmentar a la població sinó el de fer parlar l'únic home que havia estat en contacte amb els invasors. Però el judici continuava.

- Senyor Joaquim, podria explicar al tribunal com va conèixer als invasors? Vull dir, als idronians.

El jutge, tot i que s'expressava amb un elevat to de veu no abandonava mai la seva expressió seriosa i gairebé mai movia els llavis mentre parlava.

- Em trobava treballant a una base d'investigacions climàtiques a l'Antàrtida quan es van posar en contacte amb mi. Mentre observava una aurora boreal vaig percebre uns flaixos de llum potentísims. Vaig sortir del laboratori i allí em vaig trobar amb dos dels seus líders.

- Com eren físicament aquests éssers?

- Eren com nosaltres. Sempre havia imaginat els extraterrestres com els de les pel·lícules: verds, amb quatre braços i llefiscosos, però els idronians, en aparença eren com els humans. El cap, el tronc, els dos braços, les dues cames. Eren com vostè senyor jutge i com jo.

- Està segur de que eren com nosaltres? He mort centenars d'aquelles bèsties i no les recordo pas iguals als éssers humans.

- Bé, el cas es que els idronians portaven anys vagant per l'univers. Fa temps, la vida al seu planeta va desaparèixer degut al mal us que van fer dels recursos naturals. Quan els vaig conèixer em van explicar que la terra també era igual al seu planeta i que posseïa en abundància la substància que necessitaven per viure: l'aigua. Però a causa de l'escassesa d'aigua que havien patit durant tants anys el seu cos havia desenvolupat un mecanisme d'absorció d'oxigen i hidrogen de l'entorn mitjançant un nou aparell que tenien dins la boca. Suposo que aquesta és la petita diferència a que vostè es refereix.

- Petita diferència diu? - El jutge va replicar - Aquells éssers no tenien boca! Al seu lloc hi tenien una espècie de superfície llefiscosa. Això ho considera normal vostè?

- N'havien tingut, de boca. Eren iguals que nosaltres. Em van dir que portaven un temps vivint sota el gel de l'Antàrtida i que la seva nau es trobava orbitant el planeta. Ells només volien...

- Li van dir! - el va interrompre el jutge - Com es van comunicar amb vostè si no tenien boca, i, en cas de tenir-ne segur que desconeixien el seu idioma?

- Parlaven amb la ment, però jo els escoltava de la mateixa manera que l'escolto ara a vostè. - Altre cop va respondre amb una tranquil·litat absoluta - Estaven molt avançats els idronians. Un d'ells dos, en Gin em va explicar que havien estudiat la terra i havien aconseguit entendre i comunicar-se en els idiomes que s'hi parlen. El que li volia dir abans es que a mi em volien per estudiar el meu cervell. Per a completar el seu estudi només els hi faltava entendre el cervell humà. Un cop completat l'estudi l'enviarien als seus superiors, que es trobaven a la nau mare i iniciarien una integració dins la nostra societat. Volien ser com nosaltres, senyor jutge, barrejar-se entre la societat i gaudir d'un planeta igual al que havien viscut.

- I destruir-lo de la mateixa manera que van fer amb el seu! - Va cridar molt indignat un dels presents a la sala. Era evident que parlar dels invasors només feia recordar els horrors viscuts durant la guerra.

- Segueixi el seu relat. - Digué el jutge.

- Em vaig fer molt amic d'en Gin. Em vaig prestar per al seu estudi i vaig ajudar en tot el que vaig poder. Em va semblar que estaven escarmentats amb el que els hi havia passat al seu antic planeta, que ens ajudarien amb la seva tecnologia i que evitarien que passés aquí el que els hi va ocórrer. Però em vaig equivocar. Un dia en Gin em va comunicar que els seus superiors pensaven atacar. Els resultats de l'estudi demostraven que la població del nostre planeta es mostraria hostil davant d'una integració pacifica, però que degut al seu endarreriment militar seria una conquesta fàcil. En Gin i un grup d'idronians contraris a la guerra es van oposar als seus superiors i em van venir a demanar ajuda per a prevenir la població de la terra.

- I ho va fer? Va prevenir als ciutadans d'aquest planeta?

- Si. Vaig intentar arribar als líders de l'antiga ONU. Però no em van fer cas. Una invasió extraterrestre no és un assumpte fàcil d'explicar sense que et prenguin per boig. Aquí acaba la meva historia, senyor jutge.

- No. Encara ha d'explicar moltes coses a aquest tribunal. Farem un descans de deu minuts i després ens explicarà que va fer durant la guerra i que hi feia en aquell hospital abandonat a on el vam trobar.

Els milions de persones de tot el món que seguien el judici van veure com tallaven la connexió durant el descans i un anunci de refresc es mostrava a la mateixa pantalla on estaven seguint expectatius el gran esdeveniment. Se sentien crits contra l'acusat i també contra el jutge. Alguns creien que en Quim deia la veritat i els altres l'acusaven de mentider. A més d'una ciutat van intervenir les forces de l'ordre degut a baralles que s'havien originat.

Mentrestant, en Quim s'estava rentant les mans al lavabo quan es va obrir la porta i va entrar el jutge. Es va acostar lentament cap a l'acusat i digué:

- No entenc com pots estar tan tranquil el dia de la teva mort, Quimet.

- Fa temps, em vaig topar amb uns extraterrestres i des d'aquell dia no em prenc les coses seriosament - va exclamar amb la tranquil·litat que el caracteritzava. I va afegir-hi un somriure.

De sobte, el jutge va començar a suar i a moure els llavis caòticament, fins que, a la fi va aconseguir també un somriure.

- Ho has fet molt bé Gin, però no forcis gaire. Recorda que l'operació de cirurgia
encara és recent.