El teu regne naix en mi

Sóc una granota,
jugue amb les meues amigues:
nedant pels rius
cercant insectes.

Els aiguamolls són el meu lloc,
però jo anhele un lloc millor.
Vull ser un príncep,
un príncep d'un regne.

A nosaltres, les granotes,
ens expliquen una llegenda,
molt semblant a la dels humans.
Sabeu què diu?

Aquella granota
que per ventura o desventura
aconseguisca el bes d'una princesa...
es transformarà i creixerà,
en un bell príncep.

Aquell dia d'estiu...
estava jo morta de fred,
potser m'havia posat malalta
vaig eixir de l'aigua
i em vaig endinsar en el bosc.

Els arbres,
em donaven foscor;
les plantes,
amagaven el meu cos.
I jo vaig i puge a una pedra:
i comence a raucar.

Els meus crits
escampats per tot el bosc,
i al fons del tot
s'hi veu una llumeta.

Era una petita princesa,
una fada amb cara de pena:
Què cerqueu bella dama?
li vaig dir per a servir-la,
Busque la meua felicitat,
que fa temps que me l'han furtada;
va contestar amb veueta plorosa.

Açò sols té solució,
trobant el cor d'un príncep;
i quin príncep podria
enamorar-se d'una princesa
trista i plorosa com jo?

Precisament aquell príncep...
no es conformarà amb les llàgrimes
i lluitarà contra dracs i monstres,
sols per un somriure vostre.
I ho farà les voltes que calga,
tot per aconseguir que un dia
desaparegue del vostre cor
els mals que vos afecten.

La princesa va entendre
les meues paraules
sols en agraïment
va fer-me un bes.
El bes de la màgia,
que va donar a la xicoteta granota
cames, braços i cos d'humà.

Oh m'heu donat un cos!
I ara jo què vos puc fer a vós
per a tornar-vos el favor?

Jo no demane res,
em va dir amb fermesa.
I jo vaig contestar-li:
vingau princesa,
que vos duré al meu regne.