EL TEST DE CERÀMICA

Tants anys que te el test de ceràmica de color blau, tot ell com un mosaic, enganxat de pedretes de colors. Vol escarnir un mosaic romà , més no s´en surt del tot. Es veu que deu ser de primers del segle passat o potser i tot de darreries de 1800. Te una bellesa estranya i la Marta sempre l’ha vist en un racó del jardí. Dins unes fulles verdes que no sap molt bé com s’anomenen , la seva avia si que ho sabia. La seva avia tenia bona ma per les flors. La seva mare no tant i la Marta potser abans era massa jove per fixar-si, tenia altres cabòries al cap.

L’any passat va arrencar les fulles verdes i va pensar que el roser que el seu home li havia regalat per Sant Jordi i estaria prou bé. El va plantar i el va regar. Més amb sorpresa va veure que el roser a finals de Desembre s’anava marcint , es tornava de color groc i desprès es va morir. Es va fixar un dia al regar-lo que l’aigua no marxava prou bé, es a dir no drenava prou el gros test. Va pensar que les arrels devien haver tapat el forat de desaigua i per això el roser s havia literalment ofegat. Es va dir a ella mateixa que tenia de canviar la terra i potser també canviar-lo de lloc. El test era bonic el podia posar al jardí de davant, això si tindria de demanar ajuda, ja es veia que pesava molt.

Aquest any com cada any el marit de la Marta ha comprat un roser vermell, això si embolicat amb paper i amb un llaç de les quatre barres ben bufo. El seu home diu que així el regal dura més . I es cert ja té mes vint rosers plantats al jardí i la flaire que fan a la Primavera, junt a les boniques flors, son l’enveja de moltes veïnes.

Avui aprofitant que es diumenge ha decidit plantar el bonic roser al test que ella anomena de les pedretes blaves. Ha començat a treure terra, i si han sortit tantes arrels com ella no havia vist mai. Ha tret terra i mes terra. Amb l’aixadell petit i una pala, ha anat traient i amuntegant-la al costat. Quan sigui buit demanarà al Vicenç li porti al jardí de davant. De cop i volta l’aixadell ha topat amb un cos estrany. Ella ha pensat, deu ser una pedra, aquí tenim el motiu perquè l’aigua no marxes. Amb les mans enfundades amb guants ha esgarrapat fins a deixar al descobert, no una pedra com ella pensava. Ha sortit una capsa de llauna molt rovellada i feta malbé. Es de una grandària considerable, encara per un costat es pot llegir alguna que no entén bé.

L’agafa amb les mans, la sacseja i sent que a dins i dringa alguna cosa. Es treu els guants i amb les mans intenta obrir la caixa de llauna. No s´en surt, va a la cuina i amb un ganivet fa palanca. Desprès de molt forcejar per fi s’obre. Dins esta plena de monedes de plata molt antigues , com també alguna que altre d´or. I a sota de tot en una caixeta de fusta molt antiga, unes arracades molt boniques antigues, junt a anells cadenes i un fermall que , posa un nom , encara es pot veure, Sofia.

Ara entén tot, la seva besàvia es deia Sofia i la seva avia sempre havia dit que havia perdut les joies de la seva mare. Que quan va morir no les van trobar enlloc, com tampoc tot de monedes que tenien. Ella sempre va pensar que algú les havia robat .Doncs no, la besàvia les havia “guardat” i no va pensar en dir-ho a la seva filla. Amb llàgrimes als ulls agafa la caixeta i entra a la casa. En aquells moments hauria desitjat tenir la mare i l’avia al costat. Mes nomes el seu home està assegut davant la televisió i pensa en la seva filla, que també es diu Sofia. El fermall serà un bon regal per ella , quan torni del Erasmus que fa a Escòcia. I somriu contenta del Sant Jordi i de la inesperada troballa.