Cercador
EL TERCER MIL·LENNI
Un relat de: Maria Dolors Vallverdú i Torrents- Compartir:
Maria Dolors Vallverdú i Torrents
EL TERCER MIL•LENNI
SENSE HORITZÓ
Un estrany presagi apuntava en la claror rogenca del cel. Tot era encalmat i una fredor sepulcral penetrava els porus de la pell dels pocs supervivents del terratrèmol. Era l'any 3.000. La vella carcassa de la terra havia sofert ja totes les calamitats possibles i impossibles, des d'una ingent destrucció provocada per guerres infrahumanes fins les catàstrofes geològiques, l'última de les quals s'havia deixat sentir feia uns moments. L'espai estava envoltat de núvols grisencs i una fumerola intensa sorgia de restes socarrimades. Era la fi del món. L'home pagava el preu de la seva iniqüitat.
En aquestes circumstàncies era difícil saber la situació geogràfica del lloc dels fets. En primer terme perquè la desertització del planeta, iniciada segles enrera, havia canviat els paisatges. Allí on floriren les civilitzacions antigues que ens donaren la llum, només hi havia muntanyes granítiques sense cap mena de vegetació, als seus peus arribava l'arena del gran desert que, per l'altre extrem, esponjava la resta dels oceans.
Europa no existia, el flagell magrebí l'havia eliminada amb la fúria desenfrenada de l'Islam. Àsia havia avançat les seves posicions i amb la superioritat de població havia vençut la dominació africana. De l'encreuament de les dues races en sorgí una de nova, era de pell clara, gairebé blanca. En ella es repetien els trets antics engolits pel desastre. Semblaven aquells europeus, d'ulls de tonalitats que oscil•laven des del blau més intens o el verd d'esmaragda fins al negre, passant per tota la gamma dels grisos i violats amb cabells llisos o ondulats, rossos, castanys o negres.
La nova raça es trobà en un món enderrocat, desvalguda. Sense eines per a fer front a les necessitats de subsistència. Desconeixia el valor de la paraula i la seva comunicació es feia a través de signes i emissions de veu, obeint a una llei primària. Havia heretat però l'instint de conservació de la raça africana i l'abstracció profunda dels orientals. Per això en la seva recuperació i en la seva formació hi havia un vincle no molt llunyà que els feia possible la supervivència.
El món antic era un munt de runes, ni restes d'avantpassats, ni llegats escrits. La humanitat havia estat esborrada per la seva pròpia mà donant pas a un cicle nou. Un cicle allunyat de l'estat perfecte de les coses. Tot era silenci, el silenci que impera darrera d'un malson i que omple els polsos esbalaïts de temences recòndites i expectants. Enmig de la gran destrossa dues pedres de dimensions enormes es bellugaren i de sota sorgiren uns éssers esporuguits i tremolosos. Eren homes i dones d'aspecte inicial, és a dir nous, deslligats totalment de qualsevol passat. Es miraren entre ells establint així el primer contacte. Les seves mirades eren netes, en elles no hi tenia entrada res que no fos la veritat dels pensaments. Volien parlar però encara no tenien paraules, els gests i els ulls donaven a entendre sentiments i desigs. Els calia un llenguatge clar i directe i per tant, l'establiren en forma de dibuixos a la pedra. Amb un branquilló que havien embrutat de carbó feren els primers dissenys de comunicació, allí estamparen les diferents formes i símbols que, amb el temps, interpretarien els sons de la futures paraules. No tenien menjar ni aigua. Necessitaven trobar quelcom per apaigavar la seva fam i la seva set. La terra s'havia despoblat d'animals i d'arbres, per tant tampoc no hi havia vegetació.
No sé per quin rar poder aquells éssers podien viure sense aliments. La seva naturalesa devia obeir a una composició fins ara desconeguda, pròpia d'una altra dimensió. Al marge totalment de les necessitats fisiològiques de les espècies que havien viscut sobre la terra.
Els preocupava la llarga marxa pel desert, el vagareig per uns camins inexistents, la inseguretat de viure o de morir sense horitzó. El temps no passava i els rostres d'aquella gent restaven inalterables. Esperaven però un senyal que els indiqués la ruta que havien de seguir, i aquest senyal només el podrien trobar en el fons de cadascú.
EL FIL DE L'AIGUA
Hístria era una de les dones joves que havia seduït al capdavanter del grup, Goldor. Era el primer amor i no sabien què els passava quan el tremolor dels llavis rebia amb ànsia la força d'un petó. Hístria dormia amb el son clar dels esperits lliures i en somnis sentia la veu que li indicava, en un idioma arcaic, el camí que els havia de menar a l'unic paradís perdut que havia quedat al món. El paradís perdut per totes les generacions passades i extingides. Veia un fil d'argent que s'escorria, i feia giragonses enmig del pedruscall. De sobte es perdia desapareixent per sota de la terra. Era el fil de l'aigua de la vida que encara brollava ininterrompudament i ressorgia al capavall del desert. Allí haurien d'arribar i podrien gaudir de l'estat per al qual havien sobreviscut. Amb aquesta impressió, i, portada per un instint més fort que ella, indicà a Goldor que no havien d'abandonar la marxa i tampoc no havien de defallir malgrat les dificultats que se'ls poguessin presentar. Mentre gesticulava i articulava sons mantenia els ulls clavats al front de l'home que cada vegada se sentia més presoner de la seva voluntat. El missatge fou entès i Goldor, dominat per l’esperit d’Hístria, organitzà la forma per a iniciar l'itinerari que havia de durar aproximadament unes deu llunes, comptant el temps de descans.
Durant els dies de la marxa el grup havia experimentat un gran progrés en les comunicacions. Intuïtivament havien donat forma gràfica als sons que articulaven i les primeres paraules quedaren gravades a la pedra. Eren uns signes breus, alguns de formes allargades segons la seva intensitat, d'altres més plens obeïen a tonalitats greus o obertes. Els calia però trobar un sistema més àgil de comunicació i aquest sistema el trobaren en l'aplicació de les ones acústiques que transporta l'aire. La intel•ligència els havia convertit en el llegat que la informàtica del segon mil•leni havia dipositat de forma latent en els seus gens. Totes les prediccions basades en càlculs matemàtics i astrològics s'havien acomplert: El món caminava altra volta, després d'haver-ne erradicat la mala llavor autodestruïda per les guerres. Amb les pedres magnètiques idearen un llenguatge àgil i alhora sonor. Una barreja de la música i la paraula, capaç de comunicar els pensaments i els sentiments. Un lleguatge protegit contra l'odi i la misèria. Aquest seria el primer pas per arribar a la deu de l'aigua de la vida.
LA MARXA DE LES DEU LLUNES
Apuntava el dia amb un sol velat de núvols rosa quan els components del grup es disposaren a travessar les arenes roents de l'interminable desert. Era un camí difícil i lent i cada vegada els preocupava més la possibilitat de poder arribar a la seva fi. Al cap de vàries jornades de l'inici de la terrible travessia, mentre descansaven, Goldor, buscant endins de si mateix, trobà una resposta que li donaria una solució per a pal•liar la duresa d'aquell trajecte. Sabia que tot el món s'havia convertit en desert, per tant la marxa se'ls preparava llarguíssima. Per això en lloc d'anar caminant per la superfície del desert decidí fer-ho travessant l'interior de la terra. Sense pensar-s'ho dues vegades ordenà als homes que comencessin l'excavació d'un túnel ininterrompudament, de nit i de dia, establint torns per no
parar. A mesura que s'anava aprofundint en l'excavació el grup avançava i es quedava cada nit a una fondària més oblíqua. Havia calculat que no ho podrien fer verticalment perquè el centre encara era incandescent, malgrat el progressiu refredament del planeta. Al cap d'una setmana notaren un augment espectacular de la temperatura i un soroll crepitant com si un vent enfurismat agités les parets del túnel i les fes trontollar. Sentiren una esgarrifança seguida d'una por secreta. - Que potser havien arribat a l'infern?
- Com ho podrien explicar, ells, tan segurs de la seva autosuficiència? Ells que no creien en mites.- Per un moment es quedaren aturats, sense alè, esperant quelcom d'inconegut. Al fons de la galeria es veia una llumeta roja que els feia senyals. S'hi aproparen i sentiren un pes que els queia damunt. Com una cuirassa de plom. Estaven impossibilitats i incapaços de fer cap moviment. Del cor de la tenebra brollava una veu aterridora amb el mateix efecte d'un terratrèmol barrejat de tempestes: Era el ressò de la veu del passat que havia restat presoner de la foscor en l'entranya del món. Goldor gravà la veu maleïda a les pedres magnètiques i se l'endugué mentre demanava al grup que seguís endavant sense parar. Aquella veu però, preocupava constantment el seu cervell, avesat a les fredes anàlisis i als càlculs indefactibles. A la nit no trobava el repòs ni en els braços d'Hístria. Tenia l'ànima trasbalsada pel fibló de la veu, de la poderosa veu que vagava per l'àmbit. Era com si algú més s'hagués afegit al grup i ja no eren éssers nous, de nova creació, sinó l'única supervivència de tots aquells que havien tingut una tan desoladora fi i així es preguntava:
- Si nosaltres hem sobreviscut en els pocs gens del món extint, com ens podem denominar éssers purs?. Si ens devem a allò que quedà i que persisteix en aquesta veu que viu i vibra i fereix l'entranya de la terra, com hi hem de renunciar. Com hem de renegar del nostre origen que només és un?. No podem renunciar al que som i hem de salvar el que resta.-
Amb el pensament ple de tants dubtes, Goldor i el seu seguici arribaven a la segona lluna des del començament de l'expedició. Estaven cansats i tenien els ulls desmesuradament oberts per l'esforç d'haver de viure en una fosca quasi total. Solament els enllumenava el reflex de certes roques fluorescents on hi havia espècies marines fossilitzades. També, de vegades, els acompanyava la presència d'algunes cuques de llum. Havien travessat un indret gairebé irrespirable, ple de vapor i de calor intensa. Ara sentien altra volta que la temperatura tornava a ésser suau i l'atmosfera esdevenia seca. Els dies transcorrien amb una gran monotonia, tot semblava inalterable: El silenci, els ressons llunyans, el trepig de les passes... Estaven a punt de no saber si era de dia o de nit, perquè a les entranyes de la terra, la més mínima claror és un engany. Per no perdre la noció del temps, a partir d'aquell moment el mesuraren segons el nombre de passes fetes des del començ de la jornada fins el darrer descans. Aquest càlcul els serví de base per establir en qualsevol moment l'hora del dia o de la nit. De sobte un sobressalt trencà la pau a què estaven habituats. El radar no funcionava. Se n'havien adonat en comprovar la immobilitat del senyalitzador. Ara sí que estaven perduts, perduts a l'interior d'un món estrany, desconegut. Després d'haver pensar detingudament el problema optaren per continuar la marxa foradant sempre endavant i en línia recta. Això els hauria de portar a una sortida.
Seguiren excavant sense parar. La fosca omplia tots els racons del túnel i la temperatura, per moments, baixava sensiblement. Sentien un calfred que els recorria l'esquena i una sensació d'un buit total els tallava l'alè.
Set llunes s'havien acomplert i no creien poder trobar la sortida del camí inacabable que naven obrint.
La vuitena lluna arribava a la seva fi quan els peus d'un dels expedicionaris topà amb un fragment rocallós i gelat que semblava aigua petrificada. Les seves mans intentaren agafar-s'hi però lliscaren i se'n desprengueren completament mullades. Feia fred, molt fred i el sòl, fremia i s'esquerdava. Un corrent d'aire anunciava que estaven a prop d'alguna comunicació amb l'exterior. Era un aire carregat d'humitat, extremadament fort. Seguiren sense defallir i cada vegada el vent es feia més intens. En aquesta situació s'acompliren deu llunes quan, del fons del túnel arribava una gran polseguera blanca, plena de cristalls de glaç i la llum boreal omplia les escletxes.
EL MAR BLANC
El vent repetia un so persistent com un tremolor suspès per les ales fredes i buides de l'ambient quan sortiren del túnel i es disposaren a esbrinar la situació geogràfica. El cel, grisenc, d'un gris tirant a blanc, tenia la transparència del vidre. Res no els feia pensar que allí hi pogués haver vida. Almenys el tipus de vida que els definia i els diferenciava de la natura inerte.
Mega, l'experta en informàtica i el físic, Grey se centraren en l'estudi de qualsevol tipus de percepció. Anaven ben preparats. Un minúscul ordinador portàtil, accionat amb la seva pròpia força magnètica, era capaç de reproduir en imatges, les presències, aparentment invisibles. Els dits de Grey estaven recoberts d'una matèria que podia captar, fotogràficament, éssers translúcids o immaterials, de formes estàtiques o amorfes, allò que vulgarment es coneix com esperits. Aquests tipus d'imatges, fixes o amb el natural moviment, quedarien reflectides a la pantalleta de Mega, i, una vegada gravades, es podrien guardar en un arxiu fotogràfic.
El tema era apassionant. Tot el grup estava entusiasmat en la recerca. Però perquè això fos possible els moviments havien d'ésser els mínims. Solament estaven justificats aquells d'imprescindibles per a la subsistència de cada dia. Feia fred. L'aire tallava l'alè del grup fent una fuita que es barrejava amb la boira. Havien de trobar un indret que els servís de refugi i d'aixopluc i, amb aquesta intenció, iniciaren, penosament, la marxa. El camí era ascendent, i cada vegada, més esquerp i menys ample. Tots es posaren en ruta, l'un darrera l'altre. Solament, el més ancià, Erasme, demanà de no seguir per no entorpir l'empresa. Volia que l'adormissin, indefinidament, i si la sort o els déus o permetien, el podrien retrobar a la fi de l'aventura. Els seus desigs no foren escoltats perquè la majoria, després de la destrossa del món antic, no podia creure ni en la sort ni en uns déus que havien permès segles de desgràcies. Així que Goldor va fer posar el vell Erasme, al mig de la filera, per a seguir com tots.
Una humitat intensa frenava les cames, que es movien amb poca agilitat. Els rostres del grup, malgrat anar recoberts de passamuntanyes, s'estaven posant morats i en inspirar fort sentien com una punxada. Estaven envoltats d'una espècie de núvols i gairebé no es veien entre ells. Llavors, Hístria, indicà amb un gest enèrgic que calia parar per recuperar forces i treure's la fredor dels cossos sinó no podrien continuar i es veurien abocats a una mort segura. El sentit comú guiava el seu pensament i la seva voluntat es transmetia a Goldor.
Com que era de nit es deturaren dins la concavitat natural de les roques. Allí la claror de les cuques de llum, altra vegada, els feia companyia com en el llarg trajecte subterrani. Aquella concavitat que no semblava molt enfonsada era enganyadora. S'endinsava discretament fent un passadís prou ample perquè, encara que una mica acotxats, hi poguessin passar. Allò els donava una certa confiança i, aíxí, avançaren una cinquantena de metres. El punt escollit per a instal•lar-se era quelcom més espaiós que l'entrada i el fred no s'hi deixava sentir amb la intensitat de l'exterior. Les dones disposaren per terra sacs i flassades mentre els homes encengueren una foguera amb el refrec de la pedra. Per primera vegada, després de més de dos dies, es vegeren els rostres amb tota claredat.
Hístria era dominadora, però en el fons, admirava el coratge de Goldor, i, des dels seus ulls es projectava una barreja d'estima i de passió, no desapercebuts per ell. Lentament s'allunyaren del grup fins que la penombra cofongué les seves dues figures...
Passaren les hores. Havien descansat i es llevaren disposats a seguir una altra jornada. En comprovar si tot era a punt s'adonaren de la desaparició d'Hístria. No hi havia ni rastre ni petjades que els poguessin indicar per on havia pogut anar-se'n. Goldor no en sabia res, la seva memòria havia estat obstaculitzada i no podia afirmar res del que els havia passat anit. Era una sensació estranya, com si la vida se li hagués paralitzat a l'instant mateix que s'allunyà amb ella. No recordava res. La imatge de la noia li era desconeguda. Solament aquell nom, sonor i clar, el nom d'Hístria, li desvetllava remots sentiments, confosos i incerts.
Goldor hagué de fer el cor fort per no abandonar els seus companys ja que sabia que sense ell tot estaria perdut. Malgrat la tèrbola situació i la secreta angoixa, s'empassà la saliva, i, amb una sang freda impressionant, ordenà la marxa. De cada vegada el vell Erasme estava més cansat i li era més difícil seguir el ritme de l'expedició. Estava al límits de les seves forces i caigué a terra sense sentits. Feia estona que intentava demanar ajut fent senyals amb els braços, però la mala visibilitat no permetia que la resta de companys ho poguessin veure i fou endebades. Com una pedra més, el seu cos, es quedava a la vora del camí. Quan el grup s'adonà de la pèrdua d'Erasme era massa tard. No podien recular perquè, darrera d'ells, quan justament acabaven de passar, dues allaus gegantines havien tallat qualsevol comunicació. Goldor mirava el cel; hi volia descobrir algun senyal, alguna pista, provinent d'algun altre món, més avançat, que li indiqués si hi havia cap possibilitat de trobar una sortida. Amb aquest capteniment no s'adonà que el terra perdia solidesa i, sota el seus peus, lliscava una massa bellugadissa que es trencava. S'havien endinsat pel Golf Boreal on el Mar Blanc besava la falda dels penya-segats.
Amb gran treball aconseguiren situar-se al mig d'una gran pedra, fortament assentada damunt el roquissar. Ara el sòl no trontollava sota els seus peus i semblava que no corrien perill de caure en la superfície glaciar. Havien de passar alguns dies per a estudiar la situació i per recuperar forces, així que avançaren terra endins i, a mesura que travessaven aquells paratges inerts, el gel era tan consistent que feia de barrera aïlladora de tot tipus de vida. Allí el temps no existia. Tot estava aturat en la fixació immòbil d'un estat latent d'hibernació. No hi havia aire i aigua. Solament regalims transparents com el cristall bifurcaven els raigs d'un sol incipient. Goldor coneixia la tècnica dels antics iglús i, juntament, amb la resta de companys, es posaren a construir-ne un. Treballaven sense parar. El gel fou dominat pel homes i, en una jornada intensa en feren el refugi que necessitaven.
La casa glaçada era espaiosa. Tenia diversos compartiments i, cada un estava dotat d'un lloc per fer-hi foc i poder-se escalfar, mantenint sempre una bona temperatura. Aquella nit no vetllaren. L'endemà s'havien de llevar d'hora per a solucionar el problema del menjar, ja que estaven esgotant els recursos químics dels diferents components bàsics, a base de càpsules que ells mateixos havien fabricat. A més aquests aliments estaven fets per ésser ingerits en terres molt càlides, concretament en zones desèrtiques d'una molt diferent latitud. Ara calia revisar-ne la composició i buscar els elements adequats per a l'actual situació. Tots s'adormiren tret de Goldor. Estava inquiet. No sabia què li passava. Inconscientment l'absència d'Hístria l'havia vulnerat. Li faltava la seguretat que, ella, li infonia quan li mostrava el camí o l’actuació encertada que havia d’adoptar per a cada situació. Sense ella només sentia angoixa i un gran temor a l’enfosament. No podia més, a tothora pressentia una aura darrera seu com un vel transparent que filtrava la llum quan mirava les estrelles. Segurament, des d'allà, ella li volia enviar algun missatge des dels móns infinits, als quals, Goldor, demanava ajuda. Finalment s'adormí amb el son trasbalsat, sense esperança. En fer-se de dia es llevaren i quatre dels homes més joves de l'expedició seguiren Goldor en una marxa cap a la part del mar on el gel no havia pres consistència i des de dalt de les roques llençaren les xarxes per tal d'aconseguir algun tipus de pesca per a alimentar-se. El vent fuetejava els rostres i els esquitxava, deixant al llavis un regust de sal i una aspresa que fins i tot els encetava. Feia fred i la humitat penetrava per tots els porus de la pell. Era difícil pescar res perquè els peixos estaven molt submergits degut a la baixa temperatura, i el fons marí no era tan fred com la superfícies de les aigües. Tot i així no desistiren de la seva intenció i, al cap de gairebé quatre hores de lluita amb la natura i d'espera, les xarxes es posaren tibants i calgué tota la força dels homes per arrossegar-les cap enfora. Havien pogut pescar un gros exemplar que es creia extingit feia varis mil•lennis. Era una espècie de rajada gegant, una massa enorme que els serviria d'aliment durant més de tres mesos. Amb això tenien assegurada la supervivència per un cert temps. S'apressaren a dur el peix a l'iglú, i, tot seguit, el feren a trossos i el disposaren per a la congelació.
Aquell dia el sopar fou una festa i malgrat el cansament celebraren fins altes hores de la nit aquella preciosa troballa.
Goldor, però, no podia oblidar el buit de la presència d'Hístria i, cada vegada, el seu pensament s'allunyava més com si una força abstracta l'induís a fugir fins i tot de la seva pròpia ànima. Era l'altra part d'ell que l'estirava des d'un món inconegut però existent. Tots notaven que alguna cosa li estava passant. Feia setmanes que no era el mateix. Quan parlava la seva conversa es feia distant, havia deixat de mostrar l'afecte i l'entusiasme que li eren tan característics. Havia perdut la il•lusió i quan es perd la il•lusió es perd la millor part de la vida.
Goldor no podia seguir fingint ni aguantar per més temps i tot d'una decidí afrontar la desgraciada sort abandonant el grup per a restar, sol, immers en la seva obssessió, i demanar ajut des del fons del seu ens als poders invisibles. Era humà, i, com a tal, tenia necessitat de creure: ell creia en Hístria, convertida ara en la deessa dels seus somnis, absent i alhora viva en el cor de l'aire, en les aigües, en la veu que va i ve suspesa, suau en les brises i ferotge i tensa en els temporals. Ell l'endevinava en la dansa vermella del cel del nord i la blava transparència de les constel•lacions. Hístria només era un somni. Era el somni que fa que al cor reneixi i visqui d’espatlles a l'engany de cada dia.
S'havia construït un compartiment aïllat per ell on es podria submergir en el record constant de l'estimada. L'havia pensada tant i tantes vegades que amb la força de la seva voluntat i per tal de no perdre'n la memòria, esculpí en una massa de gel, la seva figura. Era blanca, fina, perfectament tallada. Solament li faltava l'esclat de llum viva en el buit dels ulls. Cada dia la contemplava amb fervor i li dolia profundament que aquell tros de glaç no pogués agafar vida, no pogués ésser habitat per l'ànima de la bella model. Goldor aprengué a creure en un món per damunt de tota limitació i, escorcollant en els orígens de la creació, arribà a un punt de perfecció espiritual tan profund que traspassà el límit del temps a què estem sotmesos i es trobà amb el poder d'abans de la caiguda dels àngels. S'apropà a la figura de glaç i amb l'alè del seu bes li retornà la vida. Ja res no el lligava al grup dels antics companys.
No podia perdre més el temps a la terra i desaparegué, endut per la mà d’Hístria.
L'ESPERIT D'HÍSTRIA
Aquella nit desaparegué totalment la capa de núvols que des de feia temps tapava el cel, fins i tot l'aire tallant i glacial esdevingué suau, com una carícia càlida que anava penetrant pels polsos el pensament. Era evident la fi de la llarga estació hivernal i la claror del nord allargava el seu pas fent de la nit i el dia un sol moment irrepetible. El sol de la nit s'aturava i donava a l'espai els reflexos d'Hístria. Goldor i Hístria havien trobat la resta d'éssers, els pocs que procedien de les antigues races humanes i que, després de la quarta Guerra Mundial, servaven trets originaris: N'hi havia de negres, amb la pell completament curtida i endurides les faccions per la lluita i la misèria, i els més nombrosos, eren els grocs, hereus d'aquells diables malèfics que havien ensorrat per sempre l'autèntic esperit d'Àsia. Els negres, no s'aconformaven a una situació de menyspreu s'havien fet forts a costa de les adversitats sofertes. No eren molts, però la visió assenyada de les coses els feia superiors enfront el grau de deshumanització a què havia arribat la resta del món. Havien recollit l'arrel de les antigues savieses. Aquella raça que podia semblar rudimentària amagava un fons espiritual més ric i dens que cap altra. Eren clars, no sabien de les perverses i tortuoses vies amb què l'home s'havia construït la pròpia perdició amb un llast de centúries d'iniqüitat.
Hístria, blanca, gairebé translúcida, era el centre d'observació de tots els éssers. Tots fixaven el ulls en aquella espècie de via làctia que els havia arribat acompanyada de l'ànima transformada de Goldor. Dona i home, iguals, complementaven el principi vital de la ment humana, de la llibertat de viure en pau i en un temps sense límits. Les noves races els creien els déus que s'anunciava en les prediccions dels gurús i dels antics profetes. Eren immaterials però visibles, eren vius però inalterables, el corrent de la sang s'havia assecat i per les seves venes solament corria l'aigua de la vida,i, a través d'aquest fil, anava ressorgint el paradís perdut.
Mentre en el món, com sempre, el grup seguia el camí amb una gran desolació: havien perdut tres persones, Erasme, l'ancià a qui havia sepultat una allau de glaç, la bella Hístria i Goldor, que s'havien deslligat del tot de l'expedició per a trobar en altres mons l'estat que tantes vegades somniaren. De resultes de la fugida dels dos darrers companys, decidiren centrar tots els seus esforços en arribar amb la major rapidesa a l'indret que els semblés més idoni per establir-se i edificar, així, el fonament d'una vida que pogués arribar a suplir les desaparegudes societats amb què els pobles s'organitzaren antigament.
Mega, consultà l'ordinador que li indicà que aviat arribarien a una gran esplanada d'arena fina, immensa... que així que s'arribava a la seva fi o al límit, florien oasis al peu d'una gran fortificació. Al centre de la fortificació, com un mirall, les aigües d'un llac interior besaven les ribes. Era el lloc ideal per establir-se i iniciar la vida des de zero. Vet aquí que Grey, el físic, analitzant els components sòlids d'aquell indret arribà a la conclusió que es tractava d'un mar que naixia, sota l'aparença encalmada d'un llac. Anteriorment algun cataclisme havia dispersat les aigües dels oceans per la superfície de la terra, una part corria en forma de rius i l'altra s'havia dipositat en els estrats subterranis, formant llacs i venes que s'escolaven per les entranyes del planeta, sortint algunes, altra vegada a la superfície. Tot era un procés normal de formació que evolucionava oferint una nova perspectiva a allò que havia semblat condemnat a la desertització i a una mort segura. (L'esperit dels amics perduts havia vetllat per ells). S'instal•laren en aquell indret, i, amb els anys, multiplicaren la població. La descendència acusava les faccions humanes del primer cicle. En els ulls de cada infant nou s'endevinava la brillantor dels déus i la terra aconseguia la plenitud i aquella benaurança promesa que un dia, al primer dia, quedà escrita en el destí de cada criatura.
ÍNDEX
.
Sense horitzó .......................................2
El fil de l'aigua .......................................4
La marxa de les deu llunes ......................5
El mar blanc ...........................................7
L'esperit d'Hístria ....................................11
EL TERCER MIL•LENNI
SENSE HORITZÓ
Un estrany presagi apuntava en la claror rogenca del cel. Tot era encalmat i una fredor sepulcral penetrava els porus de la pell dels pocs supervivents del terratrèmol. Era l'any 3.000. La vella carcassa de la terra havia sofert ja totes les calamitats possibles i impossibles, des d'una ingent destrucció provocada per guerres infrahumanes fins les catàstrofes geològiques, l'última de les quals s'havia deixat sentir feia uns moments. L'espai estava envoltat de núvols grisencs i una fumerola intensa sorgia de restes socarrimades. Era la fi del món. L'home pagava el preu de la seva iniqüitat.
En aquestes circumstàncies era difícil saber la situació geogràfica del lloc dels fets. En primer terme perquè la desertització del planeta, iniciada segles enrera, havia canviat els paisatges. Allí on floriren les civilitzacions antigues que ens donaren la llum, només hi havia muntanyes granítiques sense cap mena de vegetació, als seus peus arribava l'arena del gran desert que, per l'altre extrem, esponjava la resta dels oceans.
Europa no existia, el flagell magrebí l'havia eliminada amb la fúria desenfrenada de l'Islam. Àsia havia avançat les seves posicions i amb la superioritat de població havia vençut la dominació africana. De l'encreuament de les dues races en sorgí una de nova, era de pell clara, gairebé blanca. En ella es repetien els trets antics engolits pel desastre. Semblaven aquells europeus, d'ulls de tonalitats que oscil•laven des del blau més intens o el verd d'esmaragda fins al negre, passant per tota la gamma dels grisos i violats amb cabells llisos o ondulats, rossos, castanys o negres.
La nova raça es trobà en un món enderrocat, desvalguda. Sense eines per a fer front a les necessitats de subsistència. Desconeixia el valor de la paraula i la seva comunicació es feia a través de signes i emissions de veu, obeint a una llei primària. Havia heretat però l'instint de conservació de la raça africana i l'abstracció profunda dels orientals. Per això en la seva recuperació i en la seva formació hi havia un vincle no molt llunyà que els feia possible la supervivència.
El món antic era un munt de runes, ni restes d'avantpassats, ni llegats escrits. La humanitat havia estat esborrada per la seva pròpia mà donant pas a un cicle nou. Un cicle allunyat de l'estat perfecte de les coses. Tot era silenci, el silenci que impera darrera d'un malson i que omple els polsos esbalaïts de temences recòndites i expectants. Enmig de la gran destrossa dues pedres de dimensions enormes es bellugaren i de sota sorgiren uns éssers esporuguits i tremolosos. Eren homes i dones d'aspecte inicial, és a dir nous, deslligats totalment de qualsevol passat. Es miraren entre ells establint així el primer contacte. Les seves mirades eren netes, en elles no hi tenia entrada res que no fos la veritat dels pensaments. Volien parlar però encara no tenien paraules, els gests i els ulls donaven a entendre sentiments i desigs. Els calia un llenguatge clar i directe i per tant, l'establiren en forma de dibuixos a la pedra. Amb un branquilló que havien embrutat de carbó feren els primers dissenys de comunicació, allí estamparen les diferents formes i símbols que, amb el temps, interpretarien els sons de la futures paraules. No tenien menjar ni aigua. Necessitaven trobar quelcom per apaigavar la seva fam i la seva set. La terra s'havia despoblat d'animals i d'arbres, per tant tampoc no hi havia vegetació.
No sé per quin rar poder aquells éssers podien viure sense aliments. La seva naturalesa devia obeir a una composició fins ara desconeguda, pròpia d'una altra dimensió. Al marge totalment de les necessitats fisiològiques de les espècies que havien viscut sobre la terra.
Els preocupava la llarga marxa pel desert, el vagareig per uns camins inexistents, la inseguretat de viure o de morir sense horitzó. El temps no passava i els rostres d'aquella gent restaven inalterables. Esperaven però un senyal que els indiqués la ruta que havien de seguir, i aquest senyal només el podrien trobar en el fons de cadascú.
EL FIL DE L'AIGUA
Hístria era una de les dones joves que havia seduït al capdavanter del grup, Goldor. Era el primer amor i no sabien què els passava quan el tremolor dels llavis rebia amb ànsia la força d'un petó. Hístria dormia amb el son clar dels esperits lliures i en somnis sentia la veu que li indicava, en un idioma arcaic, el camí que els havia de menar a l'unic paradís perdut que havia quedat al món. El paradís perdut per totes les generacions passades i extingides. Veia un fil d'argent que s'escorria, i feia giragonses enmig del pedruscall. De sobte es perdia desapareixent per sota de la terra. Era el fil de l'aigua de la vida que encara brollava ininterrompudament i ressorgia al capavall del desert. Allí haurien d'arribar i podrien gaudir de l'estat per al qual havien sobreviscut. Amb aquesta impressió, i, portada per un instint més fort que ella, indicà a Goldor que no havien d'abandonar la marxa i tampoc no havien de defallir malgrat les dificultats que se'ls poguessin presentar. Mentre gesticulava i articulava sons mantenia els ulls clavats al front de l'home que cada vegada se sentia més presoner de la seva voluntat. El missatge fou entès i Goldor, dominat per l’esperit d’Hístria, organitzà la forma per a iniciar l'itinerari que havia de durar aproximadament unes deu llunes, comptant el temps de descans.
Durant els dies de la marxa el grup havia experimentat un gran progrés en les comunicacions. Intuïtivament havien donat forma gràfica als sons que articulaven i les primeres paraules quedaren gravades a la pedra. Eren uns signes breus, alguns de formes allargades segons la seva intensitat, d'altres més plens obeïen a tonalitats greus o obertes. Els calia però trobar un sistema més àgil de comunicació i aquest sistema el trobaren en l'aplicació de les ones acústiques que transporta l'aire. La intel•ligència els havia convertit en el llegat que la informàtica del segon mil•leni havia dipositat de forma latent en els seus gens. Totes les prediccions basades en càlculs matemàtics i astrològics s'havien acomplert: El món caminava altra volta, després d'haver-ne erradicat la mala llavor autodestruïda per les guerres. Amb les pedres magnètiques idearen un llenguatge àgil i alhora sonor. Una barreja de la música i la paraula, capaç de comunicar els pensaments i els sentiments. Un lleguatge protegit contra l'odi i la misèria. Aquest seria el primer pas per arribar a la deu de l'aigua de la vida.
LA MARXA DE LES DEU LLUNES
Apuntava el dia amb un sol velat de núvols rosa quan els components del grup es disposaren a travessar les arenes roents de l'interminable desert. Era un camí difícil i lent i cada vegada els preocupava més la possibilitat de poder arribar a la seva fi. Al cap de vàries jornades de l'inici de la terrible travessia, mentre descansaven, Goldor, buscant endins de si mateix, trobà una resposta que li donaria una solució per a pal•liar la duresa d'aquell trajecte. Sabia que tot el món s'havia convertit en desert, per tant la marxa se'ls preparava llarguíssima. Per això en lloc d'anar caminant per la superfície del desert decidí fer-ho travessant l'interior de la terra. Sense pensar-s'ho dues vegades ordenà als homes que comencessin l'excavació d'un túnel ininterrompudament, de nit i de dia, establint torns per no
parar. A mesura que s'anava aprofundint en l'excavació el grup avançava i es quedava cada nit a una fondària més oblíqua. Havia calculat que no ho podrien fer verticalment perquè el centre encara era incandescent, malgrat el progressiu refredament del planeta. Al cap d'una setmana notaren un augment espectacular de la temperatura i un soroll crepitant com si un vent enfurismat agités les parets del túnel i les fes trontollar. Sentiren una esgarrifança seguida d'una por secreta. - Que potser havien arribat a l'infern?
- Com ho podrien explicar, ells, tan segurs de la seva autosuficiència? Ells que no creien en mites.- Per un moment es quedaren aturats, sense alè, esperant quelcom d'inconegut. Al fons de la galeria es veia una llumeta roja que els feia senyals. S'hi aproparen i sentiren un pes que els queia damunt. Com una cuirassa de plom. Estaven impossibilitats i incapaços de fer cap moviment. Del cor de la tenebra brollava una veu aterridora amb el mateix efecte d'un terratrèmol barrejat de tempestes: Era el ressò de la veu del passat que havia restat presoner de la foscor en l'entranya del món. Goldor gravà la veu maleïda a les pedres magnètiques i se l'endugué mentre demanava al grup que seguís endavant sense parar. Aquella veu però, preocupava constantment el seu cervell, avesat a les fredes anàlisis i als càlculs indefactibles. A la nit no trobava el repòs ni en els braços d'Hístria. Tenia l'ànima trasbalsada pel fibló de la veu, de la poderosa veu que vagava per l'àmbit. Era com si algú més s'hagués afegit al grup i ja no eren éssers nous, de nova creació, sinó l'única supervivència de tots aquells que havien tingut una tan desoladora fi i així es preguntava:
- Si nosaltres hem sobreviscut en els pocs gens del món extint, com ens podem denominar éssers purs?. Si ens devem a allò que quedà i que persisteix en aquesta veu que viu i vibra i fereix l'entranya de la terra, com hi hem de renunciar. Com hem de renegar del nostre origen que només és un?. No podem renunciar al que som i hem de salvar el que resta.-
Amb el pensament ple de tants dubtes, Goldor i el seu seguici arribaven a la segona lluna des del començament de l'expedició. Estaven cansats i tenien els ulls desmesuradament oberts per l'esforç d'haver de viure en una fosca quasi total. Solament els enllumenava el reflex de certes roques fluorescents on hi havia espècies marines fossilitzades. També, de vegades, els acompanyava la presència d'algunes cuques de llum. Havien travessat un indret gairebé irrespirable, ple de vapor i de calor intensa. Ara sentien altra volta que la temperatura tornava a ésser suau i l'atmosfera esdevenia seca. Els dies transcorrien amb una gran monotonia, tot semblava inalterable: El silenci, els ressons llunyans, el trepig de les passes... Estaven a punt de no saber si era de dia o de nit, perquè a les entranyes de la terra, la més mínima claror és un engany. Per no perdre la noció del temps, a partir d'aquell moment el mesuraren segons el nombre de passes fetes des del començ de la jornada fins el darrer descans. Aquest càlcul els serví de base per establir en qualsevol moment l'hora del dia o de la nit. De sobte un sobressalt trencà la pau a què estaven habituats. El radar no funcionava. Se n'havien adonat en comprovar la immobilitat del senyalitzador. Ara sí que estaven perduts, perduts a l'interior d'un món estrany, desconegut. Després d'haver pensar detingudament el problema optaren per continuar la marxa foradant sempre endavant i en línia recta. Això els hauria de portar a una sortida.
Seguiren excavant sense parar. La fosca omplia tots els racons del túnel i la temperatura, per moments, baixava sensiblement. Sentien un calfred que els recorria l'esquena i una sensació d'un buit total els tallava l'alè.
Set llunes s'havien acomplert i no creien poder trobar la sortida del camí inacabable que naven obrint.
La vuitena lluna arribava a la seva fi quan els peus d'un dels expedicionaris topà amb un fragment rocallós i gelat que semblava aigua petrificada. Les seves mans intentaren agafar-s'hi però lliscaren i se'n desprengueren completament mullades. Feia fred, molt fred i el sòl, fremia i s'esquerdava. Un corrent d'aire anunciava que estaven a prop d'alguna comunicació amb l'exterior. Era un aire carregat d'humitat, extremadament fort. Seguiren sense defallir i cada vegada el vent es feia més intens. En aquesta situació s'acompliren deu llunes quan, del fons del túnel arribava una gran polseguera blanca, plena de cristalls de glaç i la llum boreal omplia les escletxes.
EL MAR BLANC
El vent repetia un so persistent com un tremolor suspès per les ales fredes i buides de l'ambient quan sortiren del túnel i es disposaren a esbrinar la situació geogràfica. El cel, grisenc, d'un gris tirant a blanc, tenia la transparència del vidre. Res no els feia pensar que allí hi pogués haver vida. Almenys el tipus de vida que els definia i els diferenciava de la natura inerte.
Mega, l'experta en informàtica i el físic, Grey se centraren en l'estudi de qualsevol tipus de percepció. Anaven ben preparats. Un minúscul ordinador portàtil, accionat amb la seva pròpia força magnètica, era capaç de reproduir en imatges, les presències, aparentment invisibles. Els dits de Grey estaven recoberts d'una matèria que podia captar, fotogràficament, éssers translúcids o immaterials, de formes estàtiques o amorfes, allò que vulgarment es coneix com esperits. Aquests tipus d'imatges, fixes o amb el natural moviment, quedarien reflectides a la pantalleta de Mega, i, una vegada gravades, es podrien guardar en un arxiu fotogràfic.
El tema era apassionant. Tot el grup estava entusiasmat en la recerca. Però perquè això fos possible els moviments havien d'ésser els mínims. Solament estaven justificats aquells d'imprescindibles per a la subsistència de cada dia. Feia fred. L'aire tallava l'alè del grup fent una fuita que es barrejava amb la boira. Havien de trobar un indret que els servís de refugi i d'aixopluc i, amb aquesta intenció, iniciaren, penosament, la marxa. El camí era ascendent, i cada vegada, més esquerp i menys ample. Tots es posaren en ruta, l'un darrera l'altre. Solament, el més ancià, Erasme, demanà de no seguir per no entorpir l'empresa. Volia que l'adormissin, indefinidament, i si la sort o els déus o permetien, el podrien retrobar a la fi de l'aventura. Els seus desigs no foren escoltats perquè la majoria, després de la destrossa del món antic, no podia creure ni en la sort ni en uns déus que havien permès segles de desgràcies. Així que Goldor va fer posar el vell Erasme, al mig de la filera, per a seguir com tots.
Una humitat intensa frenava les cames, que es movien amb poca agilitat. Els rostres del grup, malgrat anar recoberts de passamuntanyes, s'estaven posant morats i en inspirar fort sentien com una punxada. Estaven envoltats d'una espècie de núvols i gairebé no es veien entre ells. Llavors, Hístria, indicà amb un gest enèrgic que calia parar per recuperar forces i treure's la fredor dels cossos sinó no podrien continuar i es veurien abocats a una mort segura. El sentit comú guiava el seu pensament i la seva voluntat es transmetia a Goldor.
Com que era de nit es deturaren dins la concavitat natural de les roques. Allí la claror de les cuques de llum, altra vegada, els feia companyia com en el llarg trajecte subterrani. Aquella concavitat que no semblava molt enfonsada era enganyadora. S'endinsava discretament fent un passadís prou ample perquè, encara que una mica acotxats, hi poguessin passar. Allò els donava una certa confiança i, aíxí, avançaren una cinquantena de metres. El punt escollit per a instal•lar-se era quelcom més espaiós que l'entrada i el fred no s'hi deixava sentir amb la intensitat de l'exterior. Les dones disposaren per terra sacs i flassades mentre els homes encengueren una foguera amb el refrec de la pedra. Per primera vegada, després de més de dos dies, es vegeren els rostres amb tota claredat.
Hístria era dominadora, però en el fons, admirava el coratge de Goldor, i, des dels seus ulls es projectava una barreja d'estima i de passió, no desapercebuts per ell. Lentament s'allunyaren del grup fins que la penombra cofongué les seves dues figures...
Passaren les hores. Havien descansat i es llevaren disposats a seguir una altra jornada. En comprovar si tot era a punt s'adonaren de la desaparició d'Hístria. No hi havia ni rastre ni petjades que els poguessin indicar per on havia pogut anar-se'n. Goldor no en sabia res, la seva memòria havia estat obstaculitzada i no podia afirmar res del que els havia passat anit. Era una sensació estranya, com si la vida se li hagués paralitzat a l'instant mateix que s'allunyà amb ella. No recordava res. La imatge de la noia li era desconeguda. Solament aquell nom, sonor i clar, el nom d'Hístria, li desvetllava remots sentiments, confosos i incerts.
Goldor hagué de fer el cor fort per no abandonar els seus companys ja que sabia que sense ell tot estaria perdut. Malgrat la tèrbola situació i la secreta angoixa, s'empassà la saliva, i, amb una sang freda impressionant, ordenà la marxa. De cada vegada el vell Erasme estava més cansat i li era més difícil seguir el ritme de l'expedició. Estava al límits de les seves forces i caigué a terra sense sentits. Feia estona que intentava demanar ajut fent senyals amb els braços, però la mala visibilitat no permetia que la resta de companys ho poguessin veure i fou endebades. Com una pedra més, el seu cos, es quedava a la vora del camí. Quan el grup s'adonà de la pèrdua d'Erasme era massa tard. No podien recular perquè, darrera d'ells, quan justament acabaven de passar, dues allaus gegantines havien tallat qualsevol comunicació. Goldor mirava el cel; hi volia descobrir algun senyal, alguna pista, provinent d'algun altre món, més avançat, que li indiqués si hi havia cap possibilitat de trobar una sortida. Amb aquest capteniment no s'adonà que el terra perdia solidesa i, sota el seus peus, lliscava una massa bellugadissa que es trencava. S'havien endinsat pel Golf Boreal on el Mar Blanc besava la falda dels penya-segats.
Amb gran treball aconseguiren situar-se al mig d'una gran pedra, fortament assentada damunt el roquissar. Ara el sòl no trontollava sota els seus peus i semblava que no corrien perill de caure en la superfície glaciar. Havien de passar alguns dies per a estudiar la situació i per recuperar forces, així que avançaren terra endins i, a mesura que travessaven aquells paratges inerts, el gel era tan consistent que feia de barrera aïlladora de tot tipus de vida. Allí el temps no existia. Tot estava aturat en la fixació immòbil d'un estat latent d'hibernació. No hi havia aire i aigua. Solament regalims transparents com el cristall bifurcaven els raigs d'un sol incipient. Goldor coneixia la tècnica dels antics iglús i, juntament, amb la resta de companys, es posaren a construir-ne un. Treballaven sense parar. El gel fou dominat pel homes i, en una jornada intensa en feren el refugi que necessitaven.
La casa glaçada era espaiosa. Tenia diversos compartiments i, cada un estava dotat d'un lloc per fer-hi foc i poder-se escalfar, mantenint sempre una bona temperatura. Aquella nit no vetllaren. L'endemà s'havien de llevar d'hora per a solucionar el problema del menjar, ja que estaven esgotant els recursos químics dels diferents components bàsics, a base de càpsules que ells mateixos havien fabricat. A més aquests aliments estaven fets per ésser ingerits en terres molt càlides, concretament en zones desèrtiques d'una molt diferent latitud. Ara calia revisar-ne la composició i buscar els elements adequats per a l'actual situació. Tots s'adormiren tret de Goldor. Estava inquiet. No sabia què li passava. Inconscientment l'absència d'Hístria l'havia vulnerat. Li faltava la seguretat que, ella, li infonia quan li mostrava el camí o l’actuació encertada que havia d’adoptar per a cada situació. Sense ella només sentia angoixa i un gran temor a l’enfosament. No podia més, a tothora pressentia una aura darrera seu com un vel transparent que filtrava la llum quan mirava les estrelles. Segurament, des d'allà, ella li volia enviar algun missatge des dels móns infinits, als quals, Goldor, demanava ajuda. Finalment s'adormí amb el son trasbalsat, sense esperança. En fer-se de dia es llevaren i quatre dels homes més joves de l'expedició seguiren Goldor en una marxa cap a la part del mar on el gel no havia pres consistència i des de dalt de les roques llençaren les xarxes per tal d'aconseguir algun tipus de pesca per a alimentar-se. El vent fuetejava els rostres i els esquitxava, deixant al llavis un regust de sal i una aspresa que fins i tot els encetava. Feia fred i la humitat penetrava per tots els porus de la pell. Era difícil pescar res perquè els peixos estaven molt submergits degut a la baixa temperatura, i el fons marí no era tan fred com la superfícies de les aigües. Tot i així no desistiren de la seva intenció i, al cap de gairebé quatre hores de lluita amb la natura i d'espera, les xarxes es posaren tibants i calgué tota la força dels homes per arrossegar-les cap enfora. Havien pogut pescar un gros exemplar que es creia extingit feia varis mil•lennis. Era una espècie de rajada gegant, una massa enorme que els serviria d'aliment durant més de tres mesos. Amb això tenien assegurada la supervivència per un cert temps. S'apressaren a dur el peix a l'iglú, i, tot seguit, el feren a trossos i el disposaren per a la congelació.
Aquell dia el sopar fou una festa i malgrat el cansament celebraren fins altes hores de la nit aquella preciosa troballa.
Goldor, però, no podia oblidar el buit de la presència d'Hístria i, cada vegada, el seu pensament s'allunyava més com si una força abstracta l'induís a fugir fins i tot de la seva pròpia ànima. Era l'altra part d'ell que l'estirava des d'un món inconegut però existent. Tots notaven que alguna cosa li estava passant. Feia setmanes que no era el mateix. Quan parlava la seva conversa es feia distant, havia deixat de mostrar l'afecte i l'entusiasme que li eren tan característics. Havia perdut la il•lusió i quan es perd la il•lusió es perd la millor part de la vida.
Goldor no podia seguir fingint ni aguantar per més temps i tot d'una decidí afrontar la desgraciada sort abandonant el grup per a restar, sol, immers en la seva obssessió, i demanar ajut des del fons del seu ens als poders invisibles. Era humà, i, com a tal, tenia necessitat de creure: ell creia en Hístria, convertida ara en la deessa dels seus somnis, absent i alhora viva en el cor de l'aire, en les aigües, en la veu que va i ve suspesa, suau en les brises i ferotge i tensa en els temporals. Ell l'endevinava en la dansa vermella del cel del nord i la blava transparència de les constel•lacions. Hístria només era un somni. Era el somni que fa que al cor reneixi i visqui d’espatlles a l'engany de cada dia.
S'havia construït un compartiment aïllat per ell on es podria submergir en el record constant de l'estimada. L'havia pensada tant i tantes vegades que amb la força de la seva voluntat i per tal de no perdre'n la memòria, esculpí en una massa de gel, la seva figura. Era blanca, fina, perfectament tallada. Solament li faltava l'esclat de llum viva en el buit dels ulls. Cada dia la contemplava amb fervor i li dolia profundament que aquell tros de glaç no pogués agafar vida, no pogués ésser habitat per l'ànima de la bella model. Goldor aprengué a creure en un món per damunt de tota limitació i, escorcollant en els orígens de la creació, arribà a un punt de perfecció espiritual tan profund que traspassà el límit del temps a què estem sotmesos i es trobà amb el poder d'abans de la caiguda dels àngels. S'apropà a la figura de glaç i amb l'alè del seu bes li retornà la vida. Ja res no el lligava al grup dels antics companys.
No podia perdre més el temps a la terra i desaparegué, endut per la mà d’Hístria.
L'ESPERIT D'HÍSTRIA
Aquella nit desaparegué totalment la capa de núvols que des de feia temps tapava el cel, fins i tot l'aire tallant i glacial esdevingué suau, com una carícia càlida que anava penetrant pels polsos el pensament. Era evident la fi de la llarga estació hivernal i la claror del nord allargava el seu pas fent de la nit i el dia un sol moment irrepetible. El sol de la nit s'aturava i donava a l'espai els reflexos d'Hístria. Goldor i Hístria havien trobat la resta d'éssers, els pocs que procedien de les antigues races humanes i que, després de la quarta Guerra Mundial, servaven trets originaris: N'hi havia de negres, amb la pell completament curtida i endurides les faccions per la lluita i la misèria, i els més nombrosos, eren els grocs, hereus d'aquells diables malèfics que havien ensorrat per sempre l'autèntic esperit d'Àsia. Els negres, no s'aconformaven a una situació de menyspreu s'havien fet forts a costa de les adversitats sofertes. No eren molts, però la visió assenyada de les coses els feia superiors enfront el grau de deshumanització a què havia arribat la resta del món. Havien recollit l'arrel de les antigues savieses. Aquella raça que podia semblar rudimentària amagava un fons espiritual més ric i dens que cap altra. Eren clars, no sabien de les perverses i tortuoses vies amb què l'home s'havia construït la pròpia perdició amb un llast de centúries d'iniqüitat.
Hístria, blanca, gairebé translúcida, era el centre d'observació de tots els éssers. Tots fixaven el ulls en aquella espècie de via làctia que els havia arribat acompanyada de l'ànima transformada de Goldor. Dona i home, iguals, complementaven el principi vital de la ment humana, de la llibertat de viure en pau i en un temps sense límits. Les noves races els creien els déus que s'anunciava en les prediccions dels gurús i dels antics profetes. Eren immaterials però visibles, eren vius però inalterables, el corrent de la sang s'havia assecat i per les seves venes solament corria l'aigua de la vida,i, a través d'aquest fil, anava ressorgint el paradís perdut.
Mentre en el món, com sempre, el grup seguia el camí amb una gran desolació: havien perdut tres persones, Erasme, l'ancià a qui havia sepultat una allau de glaç, la bella Hístria i Goldor, que s'havien deslligat del tot de l'expedició per a trobar en altres mons l'estat que tantes vegades somniaren. De resultes de la fugida dels dos darrers companys, decidiren centrar tots els seus esforços en arribar amb la major rapidesa a l'indret que els semblés més idoni per establir-se i edificar, així, el fonament d'una vida que pogués arribar a suplir les desaparegudes societats amb què els pobles s'organitzaren antigament.
Mega, consultà l'ordinador que li indicà que aviat arribarien a una gran esplanada d'arena fina, immensa... que així que s'arribava a la seva fi o al límit, florien oasis al peu d'una gran fortificació. Al centre de la fortificació, com un mirall, les aigües d'un llac interior besaven les ribes. Era el lloc ideal per establir-se i iniciar la vida des de zero. Vet aquí que Grey, el físic, analitzant els components sòlids d'aquell indret arribà a la conclusió que es tractava d'un mar que naixia, sota l'aparença encalmada d'un llac. Anteriorment algun cataclisme havia dispersat les aigües dels oceans per la superfície de la terra, una part corria en forma de rius i l'altra s'havia dipositat en els estrats subterranis, formant llacs i venes que s'escolaven per les entranyes del planeta, sortint algunes, altra vegada a la superfície. Tot era un procés normal de formació que evolucionava oferint una nova perspectiva a allò que havia semblat condemnat a la desertització i a una mort segura. (L'esperit dels amics perduts havia vetllat per ells). S'instal•laren en aquell indret, i, amb els anys, multiplicaren la població. La descendència acusava les faccions humanes del primer cicle. En els ulls de cada infant nou s'endevinava la brillantor dels déus i la terra aconseguia la plenitud i aquella benaurança promesa que un dia, al primer dia, quedà escrita en el destí de cada criatura.
ÍNDEX
.
Sense horitzó .......................................2
El fil de l'aigua .......................................4
La marxa de les deu llunes ......................5
El mar blanc ...........................................7
L'esperit d'Hístria ....................................11
