EL TERCER BES

Acabava de dir la darrera frase de l'obra. Encara la tenia penjada als llavis quan vaig veure que s'acostaven els seus. Com una ventosa afamada s'hi varen adherir. Jo estava mig girat, de manera que el seu nas em va tapar les fosses nasals. No podia respirar. Sentí l'angoixa dels penjats i en la durada d'un sospir vaig veure la pel•lícula de la meva vida. Sortosament, ella també estava desequilibrada i per recuperar la vertical va afluixar la pressió labial. Automàticament vaig obrir la boca per aspirar l'aire que els pulmons m'exigien. Aquest va ser el pitjor error. Sense temps per reaccionar, la seva poderosa llengua es va estirar, va travessar la barrera dental i es va dirigir com un coet cap el batall de la campaneta de la meva gola, amb la clara intenció de tocar a rebato "Augg", vaig poder exclamar amb la boca plena de llengües indígenes i nouvingudes, cosa que volia dir "Segur que el teu avi era del sometent! Què fas! Això no està al guió!" Les cames se'm començaren a doblegar. Instintivament, vaig estirar els braços enrera per amortir el cop de la caiguda. La ma dreta es va recolzar violentament sobre una catifa tova. Començava a pensar que la sort no m'havia abandonat i que la providència volia impedir que em trenqués la mà quan, al mateix temps, vaig sentir que mil agulles se'm clavaven al braç i el crit d'un gat aterrit m'arribava a les orelles. Sense permetre'm cap reflexió sobre la regancera velocitat del so, el meu occípit va picar contra el canto de la taula baixa del sofà. Tingué temps de veure uns ulls esbatanats a deu centímetres del meu nas. Els mateixos que havien parpellejat dolçament quan, cinc segons abans, deia la frase: "Te'n recordes com ens acomiadàvem abans? Un petó a cada galta i un tercer bes de profunda amistat als llavis."

A l'hospital, el dia que vaig sortir del coma, m'explicaren que l'ovació havia durat deu minuts. El gat, una extravagància del director, també va sobreviure. Ella, mentre, s’entrena amb un altre.