El temps...una fracció, de què ?.

Què és el temps ?, una facció, de què?, una part de l'Univers, quin Univers?.

Nena, per ser tant petita, fas cada pregunta!, em deia la meva àvia mentre cosia darrera les cortines de blonda que donaven al balcó.

Era un balcó gran, espaiós i molt lluminós.
Per a mi, als meus sis anys, era l'habitació preferida, perquè aquell balcó, era el meu Univers, on el temps es perdia i es retrobava darrera les cortines de blonda.

Per aquell balcó cada dia passava un munt de gent, sempre els mateixos i a la mateixa hora, com si les seves vides fossin part de la meva inesgotable curiositat.

A cada persona ja li havia posat una vida imaginària.

El senyor del barret, cada dia es trobava amb la senyoreta dels cabells rossos i rinxolats que portava una bossa grossa de color groc. Cada dia es parlaven una estona, potser es saludaven o es feien confidències que només a ells dos els pertanyia.

La mare amb els seus dos fills, agafats un a cada ma, se'ls veia sempre corrents com si alguna cosa o algú els perseguís.

La senyoreta "trista" li deia jo, era una dona que anava sempre de negre i amb un pas cerimoniós.

Què és el temps?, mira nena agafa un llibre i ho mires per tu mateixa, que ja tens quinze anys i ets prou grandeta i a demès, jo tinc feina !, encontes de fer preguntes ajudem !.
Això em responia la meva mare mentre cosia amb la màquina cosidora, traballava de modista.

Pel balcó encara passaven els mateixos.

El senyor de barret ja portava un bastó i el seu caminar era més pausat, però també es trobava amb la senyoreta . Ella ja no era tan rossa , portava el cabell recollit en un monyo on s'intuïa que havia tingut el cabell rinxolat. Ara en contes de portar una bossa grossa, anava de bracet d'una senyora molt gran (vaig deduir que era una senyoreta de companyia) i només al veure al senyor del barret, va fer un petit gest i van continuar.

Els dos nois que anys enrera anaven amb la seva mare, portaven uniforma militar i feien xerinola rient per qualsevol bajanada que passava per davent d'ells.

La senyoreta "trista" com jo li deia, ja no anava de negre, anava de bracet d'un senyor i parlaven molt animats.

Què és el temps, mare?, amb va dir la meva filla de vuit anys.
Mira filla, mira pel balcó i fixa't bé amb la gent que passa un dia darrera l'altre.
Els veuràs canviar poc a poc, però els veuràs canviar.
Això filla es el temps : Un degoteig de la vida que se'ns escapa dels dits sense adonar-nos-en.