El temps que ens queda, aprofita'l

Has començat el poema fent al·lusió a una olor que m'encisa: el de la terra tot just mullada és un d'aquells aromes que enyoro molt quan fa temps que no el sento.!

Després, els versos aprofundeixen, s'escolen endins de qui els escriu i parlen de sensacions íntimes, d'ànsies, desitjos, precs, promeses... per acabar amb una ordre concreta.
Saps que tinc un poema que es diu Xàfec. El vaig escriure per la convocatòria de poesia eròtica de Relats i el teu me l'ha recordat...

Els darrers versos, sobre el sol enlluernador, són un bon contrast amb aquella pluja inicial: ben trobat!

Ha estat un temps ben aprofitat, el que he dedicat a llegir-te!
M'afanyo a enviar-te una bona abraçada,
Unaquimera

he arribat amb un parell de dies de retard. La pluja encara ahir només ens regava, les nostres terres (suposo que la teva petita terra també), però avui el sol crema, el sol aquest enlluernador que albirem al final del poema, aquest sol que ha de cegar i fer desaparèixer aquesta veu com una pluja, aquesta veu de pluja, aquestes gotes que contenen els teus cristal·lins versos.
Crec que el que aquí desperta la pluja, en el teu poema, és el desig de la bellesa femenina de ser tocada sense ser pervertida, és a dir, sense vulnerar la seva capacitat sorruda i pacífica d'escampar-se per tots els porus de la terra. Aquesta veu o aquest cos que el sol pot esvair quan la pluja es retira, i és ja pou o riu o mar.
El nostre ego, el que canta, el que compta, és a penes una manifestació d'aquesta matèria líquida, una ordenació d'energia en el temps i l'espai. Com ara una gota de pluja, tot i ser aigua en ella mateixa, és una expressió de l'aigua. Efímera i inuqieta, a la fi.
Un poema fresc com aquesta pluja que tanta falta ens feia.
Un petó,

franz