El temps fuig

Tanco els ulls i et miro
Tot és fosc i en silenci.
Tan sols Ken Loach fa parlar als actors
per buscar excuses a la meva llengua.
Apropo la meva mà a la teva,
sense tocar-te
i tallo la teva mirada amb la meva,
perpendicularment.
Respiro
i la teva flaire navega fins al fons del meu nas,
carregada de flors, de te, d'herba.
Per un moment crec que sona Silvio,
i sento com un arpegi trist de guitarra
està niant a la meva oïda.
Miro la pantalla i veig que m'equivoco.
Sols hi ha silenci a l'escena.
Et voldria suplicar un petó a cau d'orella,
però t'estimo,
t'estimo massa.
Tant com odio les meves pors.
La por a fracasar,
a que els teus llabis no vulguin abraçar els meus,
a que els teus dits no vulguin trobar un cau entre els meus,
a deixar de gaudir d'aquest segón de dubte,
a deixar de desnudar-me davant teu com no ho he fet amb ningú,
a tornar a perdre, com tots els altres cops.
I obro els ulls
i ja no hi ets,
ni el cinema, ni la foscor.
Fins i tot Ken Loach ha marxat.
Jo callo i escric aquestes lletres
que no esdevindran més que motius geometrics d'or.