El temps al pati

Un relat de: Montseblanc
El meu poble està integrat per dos nuclis diferenciats. Un, el casc antic, amb l’església, l’ajuntament i els carrers més vells. L’altre, una zona que va créixer a partir dels anys cinquanta i seixanta com a urbanització d’estiueig dels barcelonins. El que abans eren camps de blat, avellaners i alguna masia; va passar a ser una zona urbanitzada, formada per centenars de casetes. Algunes estan ara catalogades i protegides, van ser les que es van fer construir els estiuejants amb més poder adquisitiu. Però la majoria eren habitatges modests, normals, amb el seu jardí i el seu hort; moltes d’elles construïdes durant els caps de setmana pels seus propis amos.

Seixanta anys després, el poble ja no és un lloc on estiuejar, està massa enganxat a Barcelona, massa poblat, massa creuat per autopistes i autovies. Però segueix tenint els seus racons. I els residents en aquesta zona de cases ja són fixes, excepte alguna caseta que roman buida, abandonada. Ara s’alternen les cases del segle passat amb les noves construïdes en els últims anys.

Moltes vegades vaig a passejar per aquesta zona, perquè els carrers són llargs, els jardins estan plens d’arbres i hi ha tranquil•litat. Ara floreixen les magnòlies i els gessamins i la seva aroma m’acompanya.

Farà uns cinc anys que vaig descobrir una casa especial entre totes les altres. Està en un d’aquests carrers. I per més que he intentat memoritzar el nom del carrer i el número de la casa, al cap d’uns dies l’oblido. De manera que quan surto a caminar i la vull veure, he de tornar a buscar-la, a descobrir-la de nou. Avui l’he vist. Per casualitat. Juraria que no estava en aquell carrer. Però si. Ara mateix encara me’n recordo, del nom del carrer i el número. Direu que podria anotar-ho, per a no oblidar-ho. Però es perdria la màgia. He de buscar-la, sense trampes, perquè cada vegada que la trobi em sorprengui. Si el meu cervell oblida el camí, serà per alguna cosa, potser per protegir-la, per protegir-me...

La caseta està en un tram en el qual abunden les construccions noves. Però ella, a un costat i a l’altre, encara té cases de les d’abans. Com el terreny era en pendent, la majoria de propietaris ho van rebaixar i aplanar, de manera que des del carrer es veuen els jardins al mateix nivell de la vorera. Però la caseta que jo dic, no. Manté encara el nivell original del terreny, de manera que passant per la vorera, en mirar a través de la reixa de la porta de la tanca, el que es veu són unes escaletes, nou o deu graons, que pugen al nivell on hi ha la casa. Hi ha un pati de terra i l’habitatge. Tot és petit, recollit, sembla que la casa i el pati es puguin tocar amb la mà des del carrer.

La caseta és blanca (un blanc esmorteït, antic), de formes simples, com la que dibuixaria un nen, amb un petit porxo, i aquest pati davanter de terra, amb quatre o cinc arbres que s’amunteguen en el petit espai, donant ombra i fent que la llum del sol es filtri amb dificultat, creant una atmosfera irreal, una llum daurada que sura entre els troncs, el marró de terra esquitxat de petits tolls de llum, l’aire movent-se gairebé sòlid. Per uns instants és com viatjar al passat. Com travessar una porta i tornar a estar en els seixanta. No és perquè la casa sigui d’aquella època, és la sensació que dóna veure-la allà dalt, més elevada que les altres, sense que es vegi des del carrer, amb el pati lliure de lloses, la pinassa fent piletes en els racons i aquell silenci que m’envaeix quan deixo vagar la meva mirada per allà dins...

Mai m’he atrevit a aturar-me i observar. Per si hi viu algú. Per si em veuen els veïns. Així que passo caminant i, sense aturar-me, l’acaricio amb la mirada, deixant que em prengui l’alè, viatjant amb ella.

Avanço per la vorera preguntant-me si serà aquell carrer, si serà la següent casa... I de cop allà està, com una aparició, cridant-me, i jo salivant, emocionada, mirant i caminant alhora, i somrient un cop ja l’he deixat enrere . Potser si em parés perdria tot l’encant, no ho sé. Em sembla màgica. Potser hi ha una porta del temps, un pas a través del qual treure el cap al migdia d’un estiu dels seixanta, per sempre atrapat, per a qui descobreixi l’entrada i vulgui observar.

Comentaris

  • Cases màgiques[Ofensiu]
    llegiresviure | 17-08-2018 | Valoració: 8

    De vegades he vist cases així, amb la meva dona estàvem enamorats d’una, que al final van posar a la venda, però no hi arribàvem... Has explicat molt bé la fascinació que emana d'aquestes construccions que semblen iguals que les demés...

  • La vida al pati[Ofensiu]
    Josep Maria Basté Framis | 06-08-2018 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt. Molt bé!
    M'ha semblat un relat molt ben redactat: tant descriptiu i precís, però ple de sentiment alhora. I la història trenada entre els detalls i el temps, entre l'oblit i la memòria (encara recordes on és aquesta casa?). Et felicito.
    El temps així viscut és.... la vida al pati.

  • Atracció.[Ofensiu]
    Nil | 06-08-2018 | Valoració: 10

    A mi em passa semblant cosa també... Aquella casa que destaca per alguna cosa: un ornament modernista, un color de vellúria, una porta dovellada, unes torretes de rajols, un fanal atrotinat...etc Lacasa fa l'home i l'home fa laca, diuen... Quatre parets i una teula poder exercir una força d'atracció inimaginable. Jo veig l'arquitectura com una entitat viva. Per això quan una casa amb una certa història, com la que tu descrius, acaba essent assetjada per noves construccions, aquesta redoble el seu pol d'atracció per l'excepcionalitat que transmet... Nil.

  • Forma part de la teva composició anímica ja.[Ofensiu]
    Mena Guiga | 05-08-2018

    Si t'atrapa, és perquè així és. Per algun motiu important, perquè la màgia ho és. I que perduri. Poder valorar una imatge d'una passejada que pot semblar poc i, no obstant, ser tant. Això és, també, saber viure. I saber mirar amb ulls d'infant, els que fan el bon viure i que mai no s'hauria de perdre.

    Mena

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: