El televisor

Un relat de: franz appa

L'avinguda de Talleyrand transcorre com un eix rectilini que parteix l'eixample que s'obre al nord de l'East End, es capbussa a St. George Square i, cap a ponent, reapareix marcant una línia més sinuosa en ple Black Borough, fins a trobar el port vell i morir quasi a tocar del nucli laberíntic i depauperat de Hell's Hide. D'est a oest, doncs, va marcant una curiosa escala econòmica i social descendent, que va de les luxoses residències de Best Side Road fins a la llòbrega densitat de de les rodalies del Hide.
Tot i així, en ple Borough podies trobar encara un aire tranquil, sobretot per Talleyrand, i també més lluny, si t'atenies a certes regles, si t'amotllaves a certs ritmes, a cert soroll de llauna, a certa inflexió dura de l'aire i tot aquell escàndol atrafegat, el genuí pols del vell barri germinat per l'agitació i vitalitat del port per on transitaren els esclavistes, contrabandistes, traficants i mercaders d'altres èpoques. Conservava avui part d'aquella ànima i d'aquell batec, dintre i fora de les cases superposades en una bigarrada concentració de capes històriques successives, més o menys afortunades, més o menys sòlides, més o menys pròsperes. Tenia aquell ritme, en les cames de les desenes d'aspirants a ser el nou Michael Jackson, entre la ferum de la brossa i la boira quallada pel baf de peix fregit, les colletes de nois i noietes fumant petards i buscant el territori de la glòria o retrobant en el cos acabat de descobrir la llibertat somiada, entre els parroquians dels bars que xerraven en diferents llengües i argots en murmuris tensos i en escridassades cordials, entre la munió de prostitutes dins i fora dels raïms de bordells.
Als carrers, en caure la nit, les veies allí, negres o potser orientals, i veies cercles de cadires amb famílies o grups de padrins. Els uns duts a Tavanne per un temps molt antic que ja no era el seu, sinó el de la seva confusa nissaga, des del continent proper o tal vegada des del llunyà africà, en definitiva bressol primigeni de tots ells. Els altres arribats ells mateixos, encara amb el record del mar argentí travessat en vaixells de dubtosa navegació, al reclam dels temps d'irresistible creixement econòmic de la ciutat moderna que els havia escopit allà, a la vella, on havia també abandonat les restes i residus d'aquell esbandiment que el moviment de la prepotent opulència havia generat. Així que eren allí, a les càlides hores del crepuscle, i assaborien en fraternal harmonia l'atmosfera del moment, la salabror i la nimbada llum marítima que els uns a penes coneixien des de la distància de l'espai i que els altres anaven oblidant en la distància del temps.
El vell Stonehead no era d'ells, tanmateix. No solia afegir-se a tal tipus de reconeixement ritual col·lectiu. Pel contrari, solia esbalmar-se a la seva butaca predilecta i empassar-se els programes de la televisió sense cap altre acte de voluntat que l'ocasional canvi de canal.
De manera que la Sugar no podia estranyar-se de trobar-lo així aquella tarda, malgrat que fora, al carrer, lluïa un sol esplèndid, i que els jovens anessin a la platja i els jubilats passegessin pel moll il·lusionats pel contacte ardent del dia sobre la pell. Va saludar-lo, i el vell remugà alguna cosa. Com que no solia fer cas a les salutacions, ella sospità que es referia a alguna cosa del televisor. Va llambregar la pantalla, on el verd, el groc i el roig anaven desaparellats, cadascú pel seu costat.
-Oh, pare, estàs veient la pel·lícula en relleu -va dir.
-Eh? -va fer el vellard, brandant el cap tot ple d'ulls blancs com si es tractés d'un titella de fira una mica esbordellat.
-Que estàs veient la pel·lícula que emeten pel canal tretze -va sil·labejar ella amb paciència.
-I? -va refer l'home.
-Doncs que la passen per veure-la en tres dimensions. No veus que els colors no estan ajustats? -va aclarir la Sugar.
-Veig ombres, algú, què collons, haurien de saber que un pobre aturat com jo no pot perdre el temps regulant el seu aparell, maleït sia si no vaig i els crido un parell de coses... A veure, porta, mira si tens el número d'aquest condemnat canal -va bramar l'Stonehead.
-Et dic, pare, que l'emissió ja és així. El que necessites només són les ulleres de cel·lofana, i tot estarà correcte. On tens les teves ulleres de cel·lofana? Les hauries de tenir per aquí.
-Eh, eh? -va interrogar el vell, ara quasi alçant el cul del sofà.
-Les ulleres de cel·lofana -va repetir la Sugar, tot remenant l'habitació amb la seva gracilitat femenina, regirant calaixos i prestatges-. Em recordo molt bé que te les vaig comprar quan van passar aquella pel·li de Hitchcock. Te'n recordes de l'ensurt que et va donar la Kelly amb les tisores? On les has posades, les ulleres?
-Ulle-res? -va bramular l'Stonehead, ara estirant el llarg coll i plantant dos ulls esbatanats en la seva filla, o potser en el cul de sa filla que s'afanyava pels racons més incògnits de la casa.
-Ulleres, amb una lent verda i una de vermella, és tot el que necesites i veuràs correctament els indis calar foc i fer disbarats entre la pobra i honesta gent blanca.
Aleshores l'Stonehead va deixar anar un esbufec fastiguejat i va accionar el seu control a distància i va atènyer l'emissió d'un amè debat sobre la presència de les associacions de veïns a l'administració de l'Estat sobirà de Tavanne.
-Oblida-ho, nena. Les vaig llençar. Creia que era un d'aquells estúpids atuells que la gent es fiquen al nas quan es parla de Carnaval.
De manera que la Sugar va deixar de cercar les ulleres, però no per això va aturar-se i va continuar remenant i bellugant-se i reordenant i treient dits de pols, enfonsant-se en el caos i el terrabastall de l'habitació. "Oh, com pots viure en aquest cau de merda", es queixava entre anada i vinguda.
En acabat, arraulida sota els llençols vora meu, em va explicar com, a la fi, el vell Stonehead va semblar atipar-se i li va contestar de mala manera que s'apostava tots els seus parells de calçotets que més brut i infecte era el cau del perdulari cercaraons amb qui vivia.
-Perdulari cercaraons? Es referia a mi? -vaig fer.
La Sugar va esclatar en plors. Ja m'havia vingut fent el ploricó abans, vinga a somiquejar fins que me la vaig poder endur al llit. I ara reprenia la maltempsada.
-Oh, prou, petita. Estic segur que no ho sentia de veres.
I mentre li donava copets a l'esquena, aquella esqueneta tan preciosa que sacsava en les últimes restes del plor, vaig donar una ullada a l'habitació i vaig afegir:
-Potser té raó que la cofurna no és model d'ordre, però quant a l'altre...
Allò va semblar afectar-la més, tot i que no era culpa seva, perquè si algú era un norris, era jo, i es va plànyer amb redoblada energia.
-El que passa és que em retreu que l'hagi abandonat per un... per un pocasolta com tu -va articular entre gemecs.
-Oh, bé, gracies.
Vaig saltar del llit i em vaig dirigir al balcó. Era una bonica nit, perfumada i tranquil·la, perfecta amb la lluna sobre la badia i el far parpellejant sobre l'escullera. Vaig alenar amb força i vaig permetre que tota aquella mansuetud m'asserenés i m'esbandís les ximpleries i infortunis de la pesada convivència amb el proïsme. Sugar era una perla, bella i bonica i tendra i, a la seva manera, intel·ligent, i feia l'amor com una tigressa. Encara em recordava quan l'havia albirat per primer cop, caminant pel passeig marítim amb aquelles cames fines descobertes del tot sota la minifaldilla minsíssima, i totes aquelles esquetlles i boletes penjant dels endimoniats rissos del cap. De seguida li vaig comunicar al meu companyó Ike Munné que m'havia enamorat. Però ara hauria preferit veure-la desaparèixer pel forat del barret d'un prestidigitador, almenys per un parell o tres de dies, fins que s'escampés aquella estulta boira. Perquè, de vegades, la companyia dels altres resulta no solament insuportable, sinó també danyosa i emmetzinadora com la d'un escorpí. Així que mentre ella deixava anar les inevitables lletanies dels seus pecats i complexos d'Electra i fill pròdig, jo m'hi estava al balcó amb robes menors, sentint la lenta vibració de la ciutat adormida, i pensava en mars oberts i les patacades que solia rebre jugant-me-la fins a la camisa i abordant trens sense bitllet. La llibertat és un do difícil, és una lluita, és una fuga. La llibertat és no dur mocadors nets a les butxaques, com solia sentenciar l'Ike. Quanta raó acostuma a tenir el bon Ike, quan vol. "Ja saps on trobar-me", em va dir, calant-se el seu barret ridícul i trascamant cap al moll, el dia que li vaig comunicar que me n'anava a viure amb la Sugar al Borough. I em va predir, d'una dotzena de metres estant, que abans d'un mes hi tornaria. D'això ja feia dos mesos, però el dia havia arribat. O si no el dia de deixar-ho, almenys sí el dia de la certesa que tard o d'hora arribaria. Res no pot ser perenne, ni etern.
-Bona nit -em va saludar el veí, fumant-se la seva pipa amb parsimònia.
-Bona nit -vaig contestar.
-És una nit preciosa -va comentar.
-És una nit preciosa -vaig confirmar.
-Hi ha ball de bastons, eh? -va fer, i em va semblar que em picava l'ullet-. No us amoïneu, en tota parella ha d'haver algun mullader per assegurar-ne la continuïtat.
Devia parlar per experiència, perquè no fallava el dia que no el sentia movent raos amb la seva muller, una mena de vaca estarrufada que no deixava cabuda per a ningú més quan entrava a l'ascensor.
-No, en realitat estàvem assajant una obra de teatre -vaig argumentar amb la més gran naturalitat.
-Oh, sou artistes, vosaltres? -va fer, visiblement interessat, enlairant una bocanada de fum aromàtic-. Ja m'ho pensava, tot just li ho deia l'altre dia a la meva esposa.
-Més que artistes, meritoris, ja m'enteneu.
-Oh, és clar, és molt dur aquest món del teatre. Precisament tinc un cosí que...
-Dispensi, crec que em crida la meva partenaire. Ens toca el segon acte -vaig tallar-lo, fent veure que parava l'orella cap a l'interior.
-Oh, sí, vagi, vagi -va fer, sol·lícit.
La Sugar em fitava i a penes ve
ia més que el blanc dels seus ulls acusadors en la penombra clapada per la lluna i els fanals de l'avinguda que regalimaven la seva llum pertot.
-De manera que jo aquí, banyada en l'angoixa existencial, i tu fent-la petar amb el veïnat -va dir, en un murmuri quasi manyac.
Apropant-me més la veia, tota nua sota el mínim camisó, massa sensual per refugiar-me en la misantropia.
-Crec que necessites... -vaig anunciar.
-...el tractament dos -va rematar ella.
El tractament u el reservava l'Ike per donar exercici i escalf als seus punys. El dos el reservava per a tasques més suaus, si bé no menys violentes, si anem a mirar.



La treva es va acabar signant amb la clàusula que jo vaig batejar de la sortida dominical amb el iaio rondinaire. Allí estàvem, aquell diumenge beatífic, amb el Ford atrotinat del meu col·lega i eventual cap Hornet Schlessinger, ocupant de vorera a vorera el carreró davant les inquisitives mirades de les comares i els compares del veïnat, tot esperant que el senyor Stonehead encertés amb l'escala i es dignés a tributar-nos el rar homenatge de la seva presència extramurs. Almenys dos cops va estar a la vora del portal i almenys dos se'n va tornar escales amunt tirant dels braços de la Sugar que se li penjava amb un remuc entre comminador, pregador i insinuador.
A la fi va aparèixer al sol. Algú va expressar el temor que es dissolgués com un glaçó, però ell va avançar no sense traça pel deficient enrajolat, amb un vestit pulcre i planxat que la Sugar havia recuperat de l'armari de matrimoni banyat en naftalina, encorbatat, rígid i tibat com un nuvi. Algú va aplaudir, algú va xiular, algú va fer brometa. Ell va obrir amb diligència la porta del darrera i es va entaforar al seient amb un precís salt. Sense adreçar-me ni una trista ullada, va emetre alguna frase no precisament cordial amb aquella veu rogallosa i baixa que espantava els coloms dels terrats, i fins i tot les gavines que sobrevolaven l'entorn.
Vaig engegar el motor i vam enfilar cap al passeig marítim en direcció Temple's Ride. Allí es trobava la part essencial del pla: el berenador regentat per la Casilda Westinghouse, la vídua negra amb més cabals de tota mena del barri. Duia el xiringuito més populós de la platja més populosa de l'illa, amb mà fèrria i alhora amb amabilitat exquisita vers la clientela, i era ben coneguda per això en tot Tavanne, més enllà, doncs, del Borough on encara residia. Era un lloc, el berenador, freqüentat per una fauna interclassista i heterogènia. Es podria dir, avui, en aquest món que els economistes han rebatejat com a global, que es tractava d'una plaça intercultural, tot i que l'aspecte més elevadament cultural que hi podies trobar eren les partides de cartes que s'entaulaven al tancat de la part del darrera, d'esquena a la platja, faceta que va tenir una abrupta fi el dia que uns mariners noruecs es van esbatussar amb uns francesos locals, i Madame Westinghouse va decidir prohibir qualsevol joc d'atzar als seus dominis. I cap mariner ni cap pirata hauria gosat dur-li la contrària.
La Sugar pensava que Mummy Casilda s'enamoraria de l'esquerp Stonehead, no sabia jo per quins set sous, i que això posaria aquest sobre el veral. Sobre això no em cabia dubte. Sobre la primera qüestió, i premissa de l'altra, alguna cosa vaig ensumar-me que la Sugar tenia ben lligada no ben bé vam arribar al lloc.
A penes Mummy Casilda ens va donar la benvinguda amb el seu joiós bram poderós, Stonehead va fer tal bot, encara dins el cotxe,que em va fer témer per la seva seguretat -la del cotxe, la d'el vell se me'n fotia en aquell moment-. La Mummy va donar mostres també de reconèixer aquell acovardit i tremolós homenet que, de tant en tant, rebullia amb silenciosos blasmes i callades mirades amenaçadores, i no dirigides a sa filla, sinó precisament i inexplicablement a mi.
Unes hores després va mirar d'encertar-me amb una compacta i pesada planxa llançada de manera àvola contra el meu cap. S'havia captingut gairebé modèlicament, acceptant els mims de la mestressa i mastegant aplicadament el menjar, evocant els vells temps -en què es van conèixer, ells dos jovenets i innocents, ell amb il·lusions i una feina d'aprenent, i ella plegant camises i calçotets a una bugaderia, anant al cinema els diumenges del bracet-, i tots els vells companys i companyes, fins a arribar a prometre tornar. Tanta amabilitat convidant-me a pujar i fer un "darrer glopet" m'havia d'haver alertat, però continuo sent un ingenu per molts clatellots i cops baixos que m'hagi hagut d'empassar. Furient i inanimada, cruel i cegament venjativa, la massissa planxa metàl·lica em va fregar el cap i va passar directament i fatal a estavellar-se contra el televisor. El xoc va provocar un puf sord, va sortir una mica de pols del tub de la tele, i això va ser tot. La Sugar va xisclar, l'Stonehead es va immobilitzar i va fitar com un esgarriat l'aparell. No vaig esperar més notícies.



-L'aparell no ha tornat a funcionar. Diu en Cleve que millor que el llencem -deia, tota ella un retret, la Sugar.
-La justícia existeix, després de tot -vaig sentenciar, satisfet.
-Ara es queda quiet, davant la pantalla negra. No menja, no parla, no sembla respirar -continuava ella.
-Bé, potser és mort. Li has posat un mirall davant dels llavis?
-Oh, oh, oh... com pots ser tan cru-el?!
-Oh, sí, el cruel sóc jo, bé que em sembla que no vaig ser jo sinó ell qui va tractar de matar un altre amb una traïdora planxada, ni tan sols em sembla ser qui havia planificat en silenci i astúcia i premeditació una trobada entre vells enamorats, l'un dels quals l'última cosa que voldria en el món era veure l'altre. Em sembla a mi, si no que m'erri.
-Però jo no sabia que es coneixien -va protestar.
-Oh! -vaig fer, gallardament prenent sient sobre el respatller de la butaca, tot fent-ne una trona jurisdiccional.
-Està bé -va acabar admetent sota la meva implacable guaita-. Potser sabia que eren vells amics, però de cap manera que el pobre pare, en tornar del front, l'havia trobada cardant amb un altre, no al llit d'ella, sinó al llit d'ell.
-Com? El llit del teu pare? -vaig fer, interessat i relliscant fins al seient de nou.
-Sí, del mateix pobre papi, o el que ell pagava a sobre del garatge on treballava, i on més d'un cop sembla ser que havien passat certes tardes escoltant música...
-Ja!
-...i que la molt harpia havia aprofitat mentre ell era a la guerra, valent-se d'un duplicat que havia tret sense el consentiment del meu aleshores encara no pare.
-De manera que aquest és el tema -vaig comentar, gratant-me la barbeta i secretament entusiasmat amb la història.
-Comprèn ara el cop que va rebre el pobre Stonehead, i que en un arravatament de folla ira...
-La mateixa ira que la tarda que va retornar de la guerra es va empassar i es va guardar per a algun inadvertit innocent com jo, vint o trenta anys després.
-Ets cru-el!
Oh, sí, la vella història de la convivència i el proïsme, i tota l'enciclopèdia de la beneiteria humana, la bella tasca d'escalfar-se els becs els uns als altres, amb olímpic altruïsme devorant el cor i xuclant la sang de la persona amada, suportant els humors i les fels dels altres, i passant-se les hores mortes entremirant-se i disfressant-se sota capes de maquillatge i paranys i falses aventures i accions. Ocultant-se acuradament els sentiments i les vergonyes i les febleses. Saludant-se amb somriure de carnisser que especeja la carn, com un sacerdot cruspint-se la carn de Crist, davant l'eixam que demana la felicitat o tal vegada només l'accidental plaer. Tot allò a què no podem renunciar.
Vaig fer petar la porta darrera meu, determinat a, decidit a, resolt a. Faltava saber el què. Però no podia tornar enrera. Vaig deixar-me caure a la taverna del Ton, i no hi havia cap dels nois o noies, només el Perutxo, que duia una pítima mostruosa i li etzibava a un parell de viatjants tan ebris com ell un discurs sobre la cursa armamentística i el final inevitable de l'espècie humana, que en anglès també és cursa. Em vaig esmunyir i vaig treure el nas al Blue Parrot, per si la banda hi havia fet cap. De bades. No era una nit de reunions ni cerimònies. Potser s'havien aplegat a casa d'algú i es dedicaven a repassar vídeos, o simplement s'apalancaven davant el televisor i acceptaven la gasòfia que els llançaven. O potser se n'havien anat al cinema. O potser cadascú anava a la seva.
Mentre cercava aquí i allà, em veia fent la maleta i trucant l'Ike, i me l'imaginava rebent-me a la seva apestosa cofurna amb les mans als malucs, com una verdulaire o una meuca, remugant alguna pocasoltada i somrient mel·lífluament amb les seves dents cariades. Però hi havia alguna cosa més: veia la Sugar, silenciosa i bufona en el desordre de la meva habitació, la minifaldilla del dia de l'arribada, els seus membres bruns i transpirats enroscant-se'm com una serp caleta, la seva rialleta mentre abocava el cafè damunt la meva mà, l'entremaliat arrufament del nas mentre m'incitava als extenuants matins d'estiu...
Després estava la cosa de pensar en tots aquells anys en què l'eixelebrat de l'Stonehead hauria d'haver covat aquella freda i gelada ràbia, des de la tarda en què, fet un veritable parrac, havia tornat del coi de guerra on havia anat a servir el seu país, i havia trobat ocupat el jaç del repòs. Em posava al seu lloc i, davant la Casilda Westinghouse, pintant-la només la meitat d'impetuosa i ardida que era ara, comprenia que el soldat exhaust s'havia empassat ira i honor i s'havia enretirat amb la bandera abaixada. I després de tots aquells anys, en què el pitjor seria potser no el record de l'ultratge, sinó l'absència de l'ésser que sens dubte havia estimat fins a la passió i l'angoixa, l'ésser amb qui, en les trinxeres brutes de llot i de sang on havia mal dormit tantes nits, havia somiat com l'esperança de la futura felicitat per la qual se suposava que estava lluitant i per la qual s'havia enllistat en aquell exèrcit que no era el del poble on ja vivia i ella l
'esperava, però que certament també hi era, i l'ocupava i aleshores li pagava una minsa renda -i li continuaria pagant durant anys i anys-. Ambdós s'havien casat i enviudat, secretament reluctants i secretament atrets per una vella ferida que no podia cicatritzar. I per al vell soldat retornat i traït solament havia de ser consol i estroncament, no només per a la vella pèrdua sinó encara per a la segona, la de la dona que amb el calor de la llar i l'amor constant i abnegat li havia ajudat a sostenir les peces d'un cor destrossat, solament havi de ser mitigació la presència de la filla, el fruit d'aquella venturosa segona unió abruptament ensorrada per la negra faç del fat inexorable. La filla que en acabat un foraster, un aliè, un vagabund sense ofici ni benefici, un, jo mateix, havia vingut a arrabassar-li.
Ara comprenia el vell Stonehead i el seu violent rampell que quasi m'havia costat la vida l'altra nit. Sí, ho comprenia . I perdonava. Vaig córrer com un llamp fins a l'apartament, pujant de tres en tres els graons. La Sugar havia marxat, sense deixar una nota ni tancar la porta. Vaig cercar el rastre de les seves llàgrimes al coixí i, trobant-lo, vaig besar aquella humitat tèbia i dolça. El seu perfum, l'aroma d'ella i fet d'ella, impregnava encara el dormitori. Comprenia també ara quant la necessitava.


Al matí següent em vaig llevar d'hora i vaig trucar l'Ike. Unes hores després, era diumenge, el diumenge següent al de la nefasta excursió al berenador de la Westinghouse, em vaig fer a peu el camí des de la casa de l'Ike fins al Black Borough, carregant l'embalum testimoni de la meva voluntat de perdó i reconciliació. Era l'immens televisor a color de vint-i-quatre polzades que l'Ike més d'un cop havia mirat d'encolomar a algú, i que ara inesperadament havia cobrat un inestimable valor per a ell, valor que només vaig poder reduir a cops de bitllets sobre la seva ossuda mà estesa.
-Maleït siga, ell i la seva amistat! - renegava jo entre dents mentre feia el trajecte, però en el fons la mar de satisfet amb la meva bondat intrínseca, com si diguéssim encara revaloritzada pel fet d'haver-la de pagar en vil metall.
Esbufegant i suant de valent vaig pujar l'escala, vaig prémer el timbre, i em vaig obrir pas davant els ulls esbatanats de la Sugar. M'esperava tot un espectacle: Mummy Casilda i Stonehead confraternitzaven , riallers i més cofois que dos porcs en un camp de glans, encabits al sofà massa estret per a tots dos, just al davant d'un brunzinant televisor nou.
-Crec que la Mummy se t'ha avançat -va dir la Sugar amb to apenat.
Braços i festes i gots enlaire em saludaven des del sofà atapeït.
-Passa, passa, fill, és un magnífic programa! -va cridar-me l'Stonehead, amb una ràpida ullada i un somriure d'orella o orella, una taca blanca que es va quedar flotant en l'aire estantís molt després que ell s'hagués tornat a submergir en les parpellejants taques de color del televisor.

Comentaris

  • En color i amb relleu[Ofensiu]
    Unaquimera | 29-09-2008

    Estampes vívides, en efecte, aquestes que presenta en franz... vull dir, en Víctor!

    M'encanten alguns dels recursos expressius que he anat trobant, d'aquells que t'atrapen i et quedes rossegant una estona fins que, per força de la curiositat de noves troballes, continues endavant, fins al següent: "certa inflexió dura de l'aire" ( bona, bona! ), "buscant el territori de la glòria o retrobant en el cos acabat de descobrir la llibertat somiada" (genial! ), "el cap tot ple d'ulls blancs" ( un autèntic encert! ), "les ximpleries i infortunis de la pesada convivència amb el proïsme" ( Oh, aquesta és genial! ), "La llibertat és un do difícil, és una lluita, és una fuga. La llibertat és no dur mocadors nets a les butxaques" ( definitivament definitiva! ), ... i això només en el primer fragment!

    Més endavant, la història antiga de l'encara no pare de la Sugar, la Casilda i la planxa em va fer riure de valent... i tot el paràgraf sobre "l'enciclopèdia de la beneiteria humana... Tot allò a què no podem renunciar" em va deixar bocabadada... de fet, és un efecte que em provoca, sovint, el fet de llegir-te, ja sigui en vers o en prosa!
    Aquest cop, ho has aconseguit amb escreix!

    Amb la boca encara de bat a bat, t'envio una abraçada parpellejant,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167726 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com