El taxidermista

Jo sóc taxidermista, aquell ésser titllat de solitari i excèntric que es dedica a dissecar ànimes mortes. Potser no és una professió admirada, però jo exploro el que hi ha a l'interior dels cossos. No em limito a la superficialitat de la pell com la majoria, sinó que els estudio tal i com son, sense disfresses.

Obro bèsties en canal, les eviscero i netejo. A vegades me les porten que encara son tèbies i els òrgans vermells, tous i fràgils em recorden que hi havia hagut vida. Però sovint no, sovint fa dies que s'estan podrint. Els esquarteres i la pudor es gairebé insuportable, els teixits son verds, foscos i amb un tacte espès i fred. No hi ha sang, però hi ha líquids pitjors. Barreges d'exsudats purulents, bacteris i òrgans pútrids i mig desfets, i a vegades si no vaig amb compte se'm rebenta un intestí i en surt tot el contingut fecal. Merda, literalment. I em queda tot l'abdomen ple de porqueria, i fins i tot es pot acumular gas al budell i si esclata és com un pet estratosfèric que m'impediria respirar si no fos perquè després de tants anys ja hi estic acostumat. Però aquesta no és la única mala olor a la qual m'haig d'encarar, també hi ha la de plomes brutes, o pixum de gat o semen de porc, depèn de l'animaló que em portin. I també m'hi trobo puces que salten cap a mi perquè el meu cos és més càlid. O paràsits, centenars de cucs que es belluguen dins del cadàver i que em costen molt de treure del caldo de cultiu que és un cos putrefacte.

Fa angúnia, oi?

La realitat a vegades fa fàstic.