EL TALLER DE SOMNIS

Argelès-sur-Mer, març 1938

Estimada Natàlia,

Ja farà un mes que estem instal•lades en el camp de refugiats d’Argelès-sur-Mer.
Hem fugit de l’horror de la guerra però aquí la misèria és gran. No ens cal tenir por dels avions, no hi ha trets, ni morters, però hi ha tanta tristesa, tants plors, i sobretot tanta gana.

Els francesos que ens acullen no son de lo més hospitalari, per dir-ho d’una manera delicada. Ens tracten com a leprosos, quan tot el que tenim són polls i ronya per manca de mitjans higiènics.

Els aliments escassegen, els nens tenen fred i gana i molts necessiten medicaments.
Aquestes criatures han perdut les rialles i les xerrameques pròpies de la infantesa. Quan miren et miren als ulls i només hi veus tristor. Em pregunto quina mena d’adults seran i quins sobreviuran...

El campament està establert sobre la platja d’Argelès. La sorra ens aporta una sensació tranquil•litzadora, reconfortant i agradable, sota els nostres peus.
Estic enamorada del vent! Un vent fort que ens infla la roba i ens embulla els cabells. Sovint corro contra ell amb els braços oberts, com volent volar... El vent em tiba la pell i jo, em deixo estimar, em desfaig el monyo i deixo que la meva cabellera pèl-roja voleï tot al voltant de la meva cara.
Quina sensació de llibertat! Com m’agradaria ser un ocell, no tenir arrels i poder seguir sempre els vents tranquils que em portarien sempre cap als llocs de pau... fugint dels maleïts avions.
Les cançons del vent són tan boniques, ja en conec unes quantes: la furiosa, la juganera, la dolça, la cridanera, la trista...

Tots els matins agrupo la mainada del meu barracó i la porto cada dia, venti o no, a la platja. Allà recollim petxines, juguem amb la sorra que també ens serveix de pissarra, fem castells, recollim les escultures que ens porta el mar i ens deixem llepar per les petites onades que ens mullen els peus. Amb aquesta mena d’activitats, els nens obliden l’horror que han deixat, enganyen la panxa i alguns fins i tot tornen a somriure.

Les algues que surten de la mar ens serveixen de perruques. Les deixem assecar sobre l’ampit de les finestres i un cop seques ens les posem al cap i fem ganyotes. També juguem a peixos i pescadors, els nens fan de peixos i les nenes de pescadores i després canviem els torns.
No tenim nines ni carretons per jugar, però la nostra imaginació és una mina de tresors.
Algun dia amago petxines dins la sorra i juguem a pirates, alguns dies aprofitem la sorra molla i aprenem a escriure mots bonics com rosella, papallona, peixos, sirenes... i fins i tot aprenem a dibuixar-los. Els nens son com esponges aprenen ràpid i són tant agraïts. Em diuen Senyoreta Felícia.

L’altre dia vaig trobar, dins del camp, en un racó, darrere els últims barracons, un munt de teules velles i trencades. Estaven amuntegades en una piràmide grotesca. Vaig agafar-ne una i me la vaig estar mirant pensant en tot el que representa per mi una teula...
Quines coses, oi? I és que mai sabem valorar el que tenim quan ho tenim. Una teula em va transportar cap enrere... abans de tot això.

Em vaig veure caminant sobre les teulades. Sobre teules amb molsa i fongs de diferents colors, llavors vaig recordar el poble des de un punt de vista que mai se m’havia acudit: les teulades d’Alcoletge. Mentre somiava desperta la teula se’m va escapar de les mans, va caure, la vaig trepitjar amb les peus i el seu suau i dolç balanceig em va recordar el pedaleig d’una maquina de cosir...
En vaig recollir unes quantes i vaig endur-me-les a la platja.

Aquell mati, en vaig donar una a cada vailet, una teula per criatura i seguts en files i rengleres vàrem començar a cosir.
Cadascú va triar el teixit i el patró que va voler i vàrem començar un taller de costura! Un taller on les maquines feien totes “txuc-txuc, txuc-txuc, txuc-txuc...” Els peus anaven i venien sobre les teules i les mans dels meus menuts anaven tibant els trossos de roba, cosint cortines, llençols, draps de cuina pels barracons i fins i tot vestits de festa!!!

Ja veus, Natàlia, qui m’hagués dit a mi que un dia seria la modista d’un taller de somnis i d’il•lusió?

Petons i molts records a tots els teus.
Felícia