El surfista del vent

Sense ànims de ser original, aquesta història comença com moltes altres, té un principi i un final, o no?. Això tot seguit ho podrem veure, llegir, palpar i si tenim sort, fins i tot escoltar.
Hi havia una vegada, en una terra plena de fantasia i bon paisatge, de bon menjar i millor viure, un personatge, el nostre personatge, un cranc, en cranc Pep.
En Pep era ben conegut pels seus veïns i veïnes per la seva forma de veure i prendre's la vida.
Una forma ben divertida, malgrat la seva aparença sempre fou de dur, d'esquerp, d'infranquejable, donat la seva cuirassa dura i d'aspecte fèrric. Però qui el coneixia una mica sabia que a dins, al seu cor, es trobava el bressol més tou i dolç que et poguessis imaginar mai.
Un exemple d'això era que la feina d'en Pep consistia en donar de menjar al seus veïns i veïnes.
La vila on vivia en Pep i els seus veïns era coneguda per posseir un gran castell, així que el poble va agafar el seu nom, La Vila del Gran castell.
Els anys passaren i en Pep va voler crear una família, però no podia ser una família convencional i normal, ja que en Pep no era convencional ni normal.
I així fou com es va casar amb una margarita, també molt brillant i plena de llum, per tant pel poble es comentava que eren una parella enlluernadora.
No va passar gaire temps fins que van tenir descendència, i fou una nena, millor dit, un gira-sol femella. Ara ja eren tres; en Pep, la Margarita i el Gira-sol.
Tots tres tenien les arrels ben fondes, ja que per les rodalies de la Vila del Gran Castell sempre bufaven els núvols molt fort. Ho feien perquè venien d'un llarg viatge, i com ja sabeu, quan et trobes cansat sempre s'esbufega d'una forma forta i sorollosa.
A part, aquest vent era vell i cansat, i no és que tingués gaire bon humor. Era conegut per la gent de la comarca com la Senyora Tramuntana.
La Senyora Tramuntana de tant en tant, i entre viatge i viatge esbufegava per les terres on vivia la família del nostre conte.
Mentrestant, ell i elles, en Pep, la Margarita i en Gira-sol, treballaven dur per donar de menjar a la resta de la Vila del Gran Castell.
Passaren uns quants anys i en Pep i la Margarita van decidir anar al camp, per tenir un segon gira-sol, el Petit Gira-sol.
Tots quatre van composar una meravellosa família situada en un meravellós poble. Ja ho sé, no podia ser tot tant perfecte, Clar que no!! tenien els seus problemetes, els seus malentesos i els seus maldecaps, com qualsevol animaló del bosc o flor del planeta. Però això ara no importa, no és això el que us volia explicar.
El que us vull explicar és que en Pep, la Margarita el gira-sol i el Petit Gira-sol van anant creixent en aquelles terres de mar i muntanya, de sol i de vent, i la seva feina també creixia.
Cada dia més, el cranc Pep havia de portar més i més menjar als seus veïns i veïnes, i ell tot sol no podia, així que van decidir demanar ajuda al Senyor Cangur que en aquell moment necessitava feina.
L'ajuda del senyor Cangur li va anar molt bé a en Pep, d'aquesta forma podien carregar més menjar i acabar abans la seva feina. Un cop acabada la feina podia dedicar més temps a regar l'amor de la Margarita i dels seus dos gira-sols.
El temps passava, i la Senyora Tramuntana, el vell vent del qual us he parlat abans va decidir que estava ben sola i que havia de fer alguna cosa per remeiar-ho. I quina va ser la seva idea? Buscaria un veí, encara que ell no volgués, obligaria a qui fos a viure amb ella.
Durant un temps va estar observant qui podria ser el millor veí per a ella, i com podreu imaginar, l'escollit va ser el nostre protagonista, el cranc Pep, qui si no? Ell era divertit, sincer, transparent, amorós, cuidadós, un manetes i un gran treballador. No podia ser un altre.
Un dia, quan el cranc Pep anava amb el seu Cangur a repartir el menjar, la Senyora Tramuntana li va parar una trampa.
Va bufar i bufar fins que va fer caure un arbre en mig del camí, així quan el Cangur passés s'ensopegaria amb ell, i així va ser. Pataplum!! El cangur va caure i la Senyora Tramuntana va aprofitar per agafar ben fort a en Pep i fer-lo pujar i pujar fins ben alt, fins més enllà d'on la imaginació pugui arribar.
Des d'allà d'alt en Pep veia la seva comarca com una taqueta, ben petita, ben verda, ben saludable i sobretot, ben estimada.
La Margarita i els dos Gira-sols l'anaven esperant, però veient que no tornava, van sortir a buscar-lo. Després de buscar i buscar només van trobar el Cangur, malferit per la caiguda. El senyor Cangur va explicar el que havia succeït a la família d'en Pep.
Totes tres flors van començar a plorar llàgrimes de pol·len i els seus pètals es començaven a marcir.
El cranc Pep ho veia tot des d'allà d'alt, on ja havia après a moure's per les bufades de la Senyora Tramuntana. Estava trist, les trobava a faltar, les volia abraçar i fer mil petons a cada un dels seus pètals. Però per més que ho intentés no podia fer-ho. No es podia aproximar a elles. La Senyora Tramuntana s'havia sortit amb la seva. Ja tenia veí.
En Pep lluità i lluità, però no va aconseguir escapar-se de les onades de vent de la seva veïna forçosa.
Des de d'alt veia com les seves flors estaven capbaixes, els hi faltava l'adob del seu amor. I ell des d'on es trobava no els hi podia fer arribar.
I com en Pep era el cranc més intel·ligent de la comarca va pensar "Si no pots amb el teu veí, uneix-te a ell". Així fou com va anar a parlar amb la senyora Tramuntana.
Li va demanar que siusplau li deixés anar a veure i regar les seves flors, que siusplau li deixés baixar perquè pogués continuar portant el menjar als seus veïns, que siusplau...
Tanta amabilitat no va afluixar el dur cor de la Tramuntana. Però el cranc Pep va treure tota la sensibilitat de sota la cuirassa fins que va fer plorar a la tramuntana, la gent de la comarca creia que era un ruixat de febrer, però no, eren les llàgrimes del vent, que plorava i plorava.
Aquesta pluja insistent va fer que les flors d'en Pep agafessin color, força, que arrelessin com mai ho havien fet. Totes tres van entrelligar les seves arrels i van començar a créixer, a fer els seus talls forts com canyes de bambú i en cranc Pep va poder veure com des d'aquell moment les seves flors podrien créixer juntes, va poder veure com la Margarita es començava a fer càrrec de donar de menjar als seus veïns, va poder veure com les tres repartien alegria al poble, com les tres farien que en cranc Pep continués vivint a la Vila del gran castell per sempre, malgrat ell estigués surfejant en els esbufecs de la Senyora Tramuntana.
I diuen els que entenen i els que es fixen, que en les nits clares que deixa un llarg dia de Tramuntana, es pot observar un conjunt d'estels que tenen forma de cranc, la constel·lació del Tròpic de Càncer, és com l'anomenen els astrònoms.
Però vosaltres i nosaltres sabem que és en cranc Pep surfejant les onades del vent.