El surfista del vent

Un relat de: Giser

Sense ànims de ser original, aquesta història comença com moltes altres, té un principi i un final, o no?. Això tot seguit ho podrem veure, llegir, palpar i si tenim sort, fins i tot escoltar.
Hi havia una vegada, en una terra plena de fantasia i bon paisatge, de bon menjar i millor viure, un personatge, el nostre personatge, un cranc, en cranc Pep.
En Pep era ben conegut pels seus veïns i veïnes per la seva forma de veure i prendre's la vida.
Una forma ben divertida, malgrat la seva aparença sempre fou de dur, d'esquerp, d'infranquejable, donat la seva cuirassa dura i d'aspecte fèrric. Però qui el coneixia una mica sabia que a dins, al seu cor, es trobava el bressol més tou i dolç que et poguessis imaginar mai.
Un exemple d'això era que la feina d'en Pep consistia en donar de menjar al seus veïns i veïnes.
La vila on vivia en Pep i els seus veïns era coneguda per posseir un gran castell, així que el poble va agafar el seu nom, La Vila del Gran castell.
Els anys passaren i en Pep va voler crear una família, però no podia ser una família convencional i normal, ja que en Pep no era convencional ni normal.
I així fou com es va casar amb una margarita, també molt brillant i plena de llum, per tant pel poble es comentava que eren una parella enlluernadora.
No va passar gaire temps fins que van tenir descendència, i fou una nena, millor dit, un gira-sol femella. Ara ja eren tres; en Pep, la Margarita i el Gira-sol.
Tots tres tenien les arrels ben fondes, ja que per les rodalies de la Vila del Gran Castell sempre bufaven els núvols molt fort. Ho feien perquè venien d'un llarg viatge, i com ja sabeu, quan et trobes cansat sempre s'esbufega d'una forma forta i sorollosa.
A part, aquest vent era vell i cansat, i no és que tingués gaire bon humor. Era conegut per la gent de la comarca com la Senyora Tramuntana.
La Senyora Tramuntana de tant en tant, i entre viatge i viatge esbufegava per les terres on vivia la família del nostre conte.
Mentrestant, ell i elles, en Pep, la Margarita i en Gira-sol, treballaven dur per donar de menjar a la resta de la Vila del Gran Castell.
Passaren uns quants anys i en Pep i la Margarita van decidir anar al camp, per tenir un segon gira-sol, el Petit Gira-sol.
Tots quatre van composar una meravellosa família situada en un meravellós poble. Ja ho sé, no podia ser tot tant perfecte, Clar que no!! tenien els seus problemetes, els seus malentesos i els seus maldecaps, com qualsevol animaló del bosc o flor del planeta. Però això ara no importa, no és això el que us volia explicar.
El que us vull explicar és que en Pep, la Margarita el gira-sol i el Petit Gira-sol van anant creixent en aquelles terres de mar i muntanya, de sol i de vent, i la seva feina també creixia.
Cada dia més, el cranc Pep havia de portar més i més menjar als seus veïns i veïnes, i ell tot sol no podia, així que van decidir demanar ajuda al Senyor Cangur que en aquell moment necessitava feina.
L'ajuda del senyor Cangur li va anar molt bé a en Pep, d'aquesta forma podien carregar més menjar i acabar abans la seva feina. Un cop acabada la feina podia dedicar més temps a regar l'amor de la Margarita i dels seus dos gira-sols.
El temps passava, i la Senyora Tramuntana, el vell vent del qual us he parlat abans va decidir que estava ben sola i que havia de fer alguna cosa per remeiar-ho. I quina va ser la seva idea? Buscaria un veí, encara que ell no volgués, obligaria a qui fos a viure amb ella.
Durant un temps va estar observant qui podria ser el millor veí per a ella, i com podreu imaginar, l'escollit va ser el nostre protagonista, el cranc Pep, qui si no? Ell era divertit, sincer, transparent, amorós, cuidadós, un manetes i un gran treballador. No podia ser un altre.
Un dia, quan el cranc Pep anava amb el seu Cangur a repartir el menjar, la Senyora Tramuntana li va parar una trampa.
Va bufar i bufar fins que va fer caure un arbre en mig del camí, així quan el Cangur passés s'ensopegaria amb ell, i així va ser. Pataplum!! El cangur va caure i la Senyora Tramuntana va aprofitar per agafar ben fort a en Pep i fer-lo pujar i pujar fins ben alt, fins més enllà d'on la imaginació pugui arribar.
Des d'allà d'alt en Pep veia la seva comarca com una taqueta, ben petita, ben verda, ben saludable i sobretot, ben estimada.
La Margarita i els dos Gira-sols l'anaven esperant, però veient que no tornava, van sortir a buscar-lo. Després de buscar i buscar només van trobar el Cangur, malferit per la caiguda. El senyor Cangur va explicar el que havia succeït a la família d'en Pep.
Totes tres flors van començar a plorar llàgrimes de pol·len i els seus pètals es començaven a marcir.
El cranc Pep ho veia tot des d'allà d'alt, on ja havia après a moure's per les bufades de la Senyora Tramuntana. Estava trist, les trobava a faltar, les volia abraçar i fer mil petons a cada un dels seus pètals. Però per més que ho intentés no podia fer-ho. No es podia aproximar a elles. La Senyora Tramuntana s'havia sortit amb la seva. Ja tenia veí.
En Pep lluità i lluità, però no va aconseguir escapar-se de les onades de vent de la seva veïna forçosa.
Des de d'alt veia com les seves flors estaven capbaixes, els hi faltava l'adob del seu amor. I ell des d'on es trobava no els hi podia fer arribar.
I com en Pep era el cranc més intel·ligent de la comarca va pensar "Si no pots amb el teu veí, uneix-te a ell". Així fou com va anar a parlar amb la senyora Tramuntana.
Li va demanar que siusplau li deixés anar a veure i regar les seves flors, que siusplau li deixés baixar perquè pogués continuar portant el menjar als seus veïns, que siusplau...
Tanta amabilitat no va afluixar el dur cor de la Tramuntana. Però el cranc Pep va treure tota la sensibilitat de sota la cuirassa fins que va fer plorar a la tramuntana, la gent de la comarca creia que era un ruixat de febrer, però no, eren les llàgrimes del vent, que plorava i plorava.
Aquesta pluja insistent va fer que les flors d'en Pep agafessin color, força, que arrelessin com mai ho havien fet. Totes tres van entrelligar les seves arrels i van començar a créixer, a fer els seus talls forts com canyes de bambú i en cranc Pep va poder veure com des d'aquell moment les seves flors podrien créixer juntes, va poder veure com la Margarita es començava a fer càrrec de donar de menjar als seus veïns, va poder veure com les tres repartien alegria al poble, com les tres farien que en cranc Pep continués vivint a la Vila del gran castell per sempre, malgrat ell estigués surfejant en els esbufecs de la Senyora Tramuntana.
I diuen els que entenen i els que es fixen, que en les nits clares que deixa un llarg dia de Tramuntana, es pot observar un conjunt d'estels que tenen forma de cranc, la constel·lació del Tròpic de Càncer, és com l'anomenen els astrònoms.
Però vosaltres i nosaltres sabem que és en cranc Pep surfejant les onades del vent.

Comentaris

  • Sí senyor[Ofensiu]
    Egundoko | 22-03-2008 | Valoració: 10

    Tu tens un do. El do de transmetre emocions, diverses i profundes emocions, a través de les paraules, a través de les històries i els contes. I els receptors d'aquestes emocions, només et podem donar les gràcies.

  • Un conte preciós[Ofensiu]
    copernic | 15-12-2006 | Valoració: 10

    amb elements de la terra, la tramuntana, aquest vent tan nostrat, tan irruent com deia Josep Pla i que els empordanesos coneixem tan be. El color del cel quan ha bufat, què es pot dir d'aquell blau metàl.lic només eclipsat de tant en tant pel pas ràpid de núvols de cotofluix?. Un conte pels que saben com les gasta la tramuntana.
    Una abraçada, Sergi i un plaer conèixer-te.

  • COMENT[Ofensiu]
    Llibre | 13-06-2005

    Saps? Sempre m'han agradat les històries d'aquest estil. Aquelles que t'expliquen un conte i acaben amb un final de l'estil que tu has escrit aquí:

    I diuen els que entenen i els que es fixen, que en les nits clares que deixa un llarg dia de Tramuntana, es pot observar un conjunt d'estels que tenen forma de cranc, la constel·lació del Tròpic de Càncer, és com l'anomenen els astrònoms.
    Però vosaltres i nosaltres sabem que és en cranc Pep surfejant les onades del vent.


    Suposo que tenen l'encant de fer-te sentir diferent, coneixedor d'un gran secret que molts no comparteixen.

    És una bonica història... que espero de veritat t'hagi servit per explicar el que esmentaves a la introducció.

    LLIBRE

  • Preciós![Ofensiu]
    kispar fidu | 19-01-2005 | Valoració: 10

    Commovedor, tendre, trist, suau... : Preciós!
    Abans de llegir-lo, he fet un cop d'ull als comentaris (ho acostumo a fer molt sovint... és un vici) i he vist la teva "dedicatòria" al veritable Josep del teu conte, al pare d'una amiga, un pare, que pel que dius duria ser molt especial.

    M'agrada com enfoques la història. M'encanta com transmets les idees, ho trobo molt original. "Podia dedicar més temps a regar l'amor de la Margarita i dels seus dos gira-sols", una manera magnífica de descriure l'amor i l'afecte que els hi donava. Com també he trobat fantàstic la manera de dir que es van unir les tres: "van arrelar-se com mai ho havien fet".

    En definitiva, preciós i molt original!

  • M'ha encantat: És precíos[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 19-01-2005 | Valoració: 10

    Hola Giser, Sergi, ja torn ser jo, m'ha agradat moltissim, destiles delicadeça i tendresa, i estic d'acord amb el que siu Shushua, respecte al 10. Te l'has guanyat a pols. I el teu comentari-dedicatoria m'ha posat la pell de gallina. Quin conte més maco pot neíxer d'un sofriment.
    Una forta aferrada
    Josep

  • Ara farà un any[Ofensiu]
    Giser | 29-11-2004

    El 22 de desembre farà un any que la tramuntana s'emportà al pare de la meva companya en un trist accident de cotxe. Josep allà on estiguis, espero que "El surfista del vent" t'acompanyi. Aquí les coses es van fent, no amb tanta alegria com les fèiem amb tu, però anem tirant.
    Josep, que tinguis el millor nadal que puguis tenir allà on estiguis.
    Petons, Sergi.

  • m'encnta[Ofensiu]
    Shu Hua | 25-10-2004 | Valoració: 10

    perquè només puc posar un 10, si no, te'n donaria més, mira, el votaré i així serà més.
    un conte preciós, sentit, divertit i tendre. i tens raó, és una manera com una altra d'explicar una desgràcia així a uns nens. La idea d'agafar la Tramuntana com a Mort és original i m'agrada perquè fas servir coses de casa nostra, allò que ens és familiar, sense haver d'anar a buscar-ne a fora.
    Jo també tinc un conte de morts i de tempestes, però és molt diferent: el perquè de les tempestes. Si vols, te'l regalo, explica'l als teus nens. I et deixo que agafis el que vulguis.
    A més, ja era hora, em pensava que només hi havia una cuentista infantil en aquesta web. Ens coneixerem el dia 20?
    una abraçada

    glòria

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Giser

Giser

28 Relats

137 Comentaris

53005 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
ABRAÇADA DE GUERRA

No jugaré a tirar de la guerra
Millor jugaré a l'abraçada de veritat,
on totes i tots s'abracin
en comptes de lluitar,
on tothom riu
i per la catifa rodolen,
on tothom es patoneja,
I tothom somriu,
I tothom s'escolta.
I tots i totes guanyen.

Shel Silverstein