El Sud

Un relat de: oongebaki

Els arbres passaven de pressa, enclavats en aquella carretera sense final que havia de dur-lo Sud enllà. En Richard es va palpar la barba; no havia pogut afaitar-se, ni dutxar-se, abans d'emprendre el viatge; en cotxe, perquè no hi havia lloc a cap avió fins tres dies més tard, i no podia esperar tant. A mesura que havia deixat la ciutat i s'havia endinsat en aquella interminable ratlla d'asfalt, havia asserenat el seu desig de fer que el cotxe volés, que la carretera s'escurcés i el seu destí aparegués miraculosament davant els seus ulls, amb la proximitat física amb què ell el sentia dins seu.

Ja feia ben bé un parell d'anys de la primera vegada que va arribar-hi, jove viatger amb motxilla, a la recerca de rutes desconegudes, feliç d'haver trobat un llogarret que amb prou feines figura en els mapes, poblat de cases de fustes multicolors i de pescadors de pell bruna. Les etapes anteriors del viatge havien estat enriquidores, però en aquell moment buscava precisament allò: un indret on descansar i oblidar el món d'on venia i on hauria de tornar. No va ser difícil trobar-hi allotjament; la vídua d'un pescador va estar prou disposada a cedir una habitació a aquell jove foraster de cabell clar, a canvi d'uns bitllets que li eren imprescindibles.

El primer cop que va haver d'aturar-se a reposar benzina li va semblar que la bomba anava a càmera lenta; va donar a l'encarregat un bitllet gran sense esperar el canvi, i va tornar a engegar el cotxe tan ràpidament que la cervesa mig plena que havia deixat sobre el capó es va sostenir en l'aire un instant abans d'esbocinar-se al terra de la benzinera. Volia mantenir la velocitat moderada perquè la policia no l'aturés i el fes perdre temps, però a cada instant havia de retirar el peu de l'accelerador que, sense adonar-se'n, trepitjava amb força.

El poblet cap a on es dirigia era absolutament tranquil, la mena de lloc que a un viatge apressat no ofereix cap al·licient que no sigui fer una foto de les cases de fustes podrides o, potser, prendre una mica el sol a les platges inhòspites i plenes de pedres. Al Richard mateix els primers dies se li va fer difícil la vida en un lloc on la gent era més aviat esquerpa amb els nouvinguts, especialment si els separaven coses com ara el color de la pell, la manera d'enraonar i, és clar, la butxaca.. En Richard alternava les passejades pels boscos del voltant amb les vesprades escrivint el seu diari a la casa de la vídua; l'únic contacte que tenia amb la població, malgrat el seu interès, eren les breus xerrades amb la seva amfitriona i, algun vespre, un diàleg intranscendent amb algú, probablement borratxo, a la rònega taverna-adroguer del poble, conversa que acabava quasi invariablement quan el Richard pagava l'última ronda. Tanmateix, amb el pas dels dies va aconseguir que aquelles expressions fredes anessin esdevenint, de mica en mica, breus salutacions i discrets somriures que s'afegien a les rialles de la quitxalla, els únics que des d'un principi li havien ofert la seva companyia incondicionalment, encara que sota la forma d'una burla franca i enjogassada.

Ja feia estona que veia passar els rètols de ciutats, de primer veïnes, de vegades atractives, però la pressa li impedia pensar-hi massa. Quan va poder apartar la mirada de la línia divisòria de la carretera es va adonar que era fosc; la darrera vegada que el paisatge li havia atret la mirada ja no hi havia els frondosos arbres atlàntics del fred, però encara era lluny de les plantes lleugeres que anunciaven les calors eternes. Es va adonar que estava cansat, i la prudència li deia que era millor descansar; li esperava encara un camí molt llarg i no podia permetre's el luxe de tenir un accident. No va ser difícil trobar un motel amb places lliures arran de carretera.

Malgrat els avenços assolits, el Richard no va poder dir que tenia amics al llogarret fins passats ben bé deu dies de la seva arribada. Havia adquirit el costum de llevar-se molt d'hora (de fet, tenia tot el temps del món) i anar a veure els pescadors com preparaven les xarxes i enfilaven les barques cap a l'oceà. Al començament tant ell com els pescadors es mantenien distants, amb prou feines ell feia alguna pregunta i ells li contestaven. Més endavant el saludaven quan el veien arribar i li mostraven els estris que duien, o bé li comentaven a quina zona anirien o quin peix buscarien. Després el van deixar que els ajudés amb feines lleugeres, com ara col·locar els estris o preparar les xarxes Va arribar un moment en què ell estava plenament, o gairebé, immers en les tasques de matinada de la pesca i en les bromes dels pescadors, especialment dels més joves. Enmig d'aquella camaraderia subtil, però, hi havia un company amb qui s'avenia especialment, potser perquè pel fet ser orfe i solter, venia cada dia a la platja sol, com ell mateix. Era en Jack.

Havia tingut sort; el motel tenia una petita botiga oberta tota la nit, i hi havia pogut comprar els elements que li eren necessaris i que, en sortir a corre-cuita, havia deixat a casa: pasta i raspall de dents, escuma i maquinetes d'afaitar, sabó i tovalloles. Net i asserenat, es va ficar al llit i va intentar dormir. No podia, i la culpa no la tenien ni la llum del fanal veí que traspassava la finestra sense cortines ni el so alt del televisor d'un bungalow proper. Els mateixos pensaments que l'havien turmentat tot el dia ara li feien plantejar-se si no hagués estat millor conduir tota la nit per arribar abans. A poc a poc, mentre es plantejava aquest dilema, va anar adormint-se.

Amb en Jack es van entendre aviat; era a qui es dirigia cada matinada el Richard per ajudar a netejar la xarxa, i era qui feia més broma sobre les seves mans urbanes, barroeres, que s'anaven fent del mar, i era també la barca del Jack la que el Richard buscava, al capvespre, per ajudar a descarregar el producte de la pesca del dia; després, encara que en Jack estigués realment cansat, xerraven fins que l'hora de netejar un altre cop les xarxes s'havia acostat perillosament. Tot i que el Jack encara era molt jove i no havia sortit mai de la contrada, havia viscut prou per ensenyar moltes coses de la vida al Richard, que tenia pocs anys més i uns estudis. De mica en mica van anar escurçant les diferències entre tots dos i, de la mateixa manera que l'un va aprendre la manera de parlar de l'altre, els mons de tots dos van passar a ser-ne un de sol.

El Richard es va despertar neguitós, somniant que era al catre d'una habitació de fustes despintades per l'aire del mar, i va tenir un disgust en veure el pàl·lid paper pintat del motel. Es va maleir en comprovar que el dia ja era molt clar i va marxar tan ràpid com va poder, tenint cura, aquest cop, de no deixar-se res enrera. Tanmateix, no es penedia d'haver passat aquella nit arrecerat; li calia generar energies per als quilòmetres i els moments que l'esperaven.

No va costar gaire que en Jack convidés el Richard a anar a pescar amb ell. Era el moment que tant havia desitjat, perquè sabia com eren de gelosos aquells pescadors de les seves barques i de la seva tasca; de fet, des que havia arribat al poble, havia desitjat enfilar-se en aquelles embarcacions i llançar les xarxes al mar amb les seves pròpies mans. Per al Jack representava el segellament de la seva amistat amb el Richard, el seu nou gran company. EL dia va passar ràpidament; en RIchard exultava en veure's enmig d'horitzons rectes, van remullar-se durant hores, van riure en llançar barroerament els estris a la mar, en Jack li va ensenyar com nedaven els peixos que abans li havia mostrat, morts, a la platja, i van compartir el dinar de peix salat enmig de rialles i de l'abundor del mar. Quan el sol anunciava que era l'hora de retirar les xarxes, però, tots dos estaven en silenci, amb les espatlles a tocar, guaitant el mar; de mica en mica van alçar els ulls i van fixar la mirada en els de l'altre. Sense saber a què obeïen, van fondre els seus llavis i els seus cossos en una abraçada intensa, llarga. El sol es va pondre sobre aquells dos cossos de diferent color que s'estimaven, i que van continuar estimant-se encara molta estona. No van recollir les xarxes fins a ben tancada la nit, cosa que entre els pescadors d'aquelles contrades du mala estruga...

Va arribar el moment en què en Richard va sentir la necessitat de treure's la jaqueta. Ja era a les terres de la calor, on els colors són més clars i on la gent canta en veu alta pels carrers l'alegria de viure. Aquella flaire vegetal, aquell cel espaiat el van fer somriure. De tant en tant li arribaven bafarades d'aire marí, salat, i la cridòria de les gavines delatava la proximitat de la costa. Finalment podia sortir de la infinita autopista i endinsar-se pels camins propers a aquell oceà de tan bons records.

Els dies següents al seu primer viatge en barca van ser idíl·lics; en Richard s'enfilava cada matinada a la barca d'en Jack i, en tornar, els capvespres preludiaven intenses nits de converses pregones i de carícies inoblidables a la casa que en Jack tenia arran de mar o, preferentment, a la profunditat del bosc i a les platges dels voltants. Tots dos se sentien prou feliços com per ignorar l'entorn on vivien la seva plenitud. Però es tractava d'un entorn que, tard o d'hora, s'havia de fer present. El Richard va començar a sentir-se incòmode amb el secret de la seva relació amb en Jack, amb els somriures de complicitat dels altres pescadors i els comentaris discretament reprovadors de la vídua. A més, cada cop enyorava més el món d'on venia, d'anònima i diversa activitat i on, d'altra banda, hi havia persones i llocs que estimava. Tots dos estaven, cada cop més, decidits a fondre les seves vides en una de sola, però per a en Richard es feia feixuc fer-ho en aquell llogarret on la seva pell mateixa es feia estranya, i on tothom participava de la seva existència més íntima i la jutjava. Una nit d'especial tristesa li ho va dir al Jack; volia marxar, portar-lo a que conegués el seu món, ensenyar-li el que e
ra la seva vida, i que en fes part. En Jack se l'escoltava mirant la badia i les platges, pràcticament l'únic que coneixia i tenia. "Podríem ficar-nos a la meva cabana i calar-hi foc", va dir, sense girar la vista; el Richard es va tombar per mirar-se'l. "Seria la manera", va continuar el Jack, "que tu marxessis i jo em quedés, i continuéssim plegats", i va mostrar les seves dents immensament blanques en un ampli somriure. El Richard va riure, i van iniciar una nova abraçada potser aquest cop més lenta i tendra que de costum.

Es va aturar a fer un mos. Coneixia aquella ciutat, és on va haver de canviar d'autobús quan va tornar a la seva ciutat, fins on l'havia acompanyat en Jack en el que per a ell era un viatge agosarat, per poder-li fer l'última abraçada abans de retrobar-se. Era també la porta cap al que considerava, d'alguna manera, com la seva terra, la capital de la comarca que li obria el camí cap a contrades mal conegudes de llacunes, boscos calorosos i platges estretes i incòmodes. Ja hi era, pràcticament, i en menys temps que no havia previst. El menjar mateix, de peix picant d'espècies, i les immenses fruites sucoses li van portar els records agradables de la seva estada, un mar de temps enrera, que tant li havia canviat la vida.

Quan en Richard el va rebre a l'aeroport, el Jack estava molt enfadat perquè no havia pogut viure amb ell l'emoció d'haver pres un avió per primer cop. En Richard, però, era feliç. Li havia costat molt convèncer el Jack que mai no podrien viure junts al poblet de pescadors i que havia de venir a viure a la gran ciutat del Nord, allà on sempre que s'ho proposessin podrien fer una nova vida i no haurien d'estar pendents d'una aprovació de la gent que, òbviament, no hagués arribat mai. Estava impacient, també, per ensenyar-li els llocs que tant havia enyorat des del Sud, la gent a qui estimava, els fruits d'aquell dur treball en què s'havia escarrassat des de feia mesos per poder-li oferir un lloc a la difícil vida urbana que l'esperava: un nivell de vida assegurat gràcies a un suport familiar guanyat a pols, una feina confortable facilitada pels seus contactes professionals, un apartament comprat gràcies a un crèdit bancari, uns amics preestablerts per les pròpies relacions d'en Richard. Al començament tot va ser molt divertit. El Jack es veia atret per aquell món de fantasia, fins llavors reclòs en les poques pel·lícules que havia vist, i li feia gràcia veure les multituds, els transports urbans, els grans monuments, conèixer gent variada i estrafolària en festes absurdament ocioses i viure mil situacions noves. Durant setmanes, ni tan sols va pensar en el seu llogarret nadiu.

El vell transbordador, com ja era costum, va sortir amb retard; en Richard va retrobar com una cosa agradable aquella informalitat horària, com també aquell brogit de gent amb camises alegres, la música tropical que rajava a doll de potents ràdio-cassettes, les gallines, els galldindis, els ànecs, els porcs, els gossos i gats i aviram i bestiar de tota mena, les dones grasses amb mocadors al cap, carregades de criatures i de cistelles de fruites i, sobretot, les corrues de canalla empaitant-se i omplint l'atmosfera de crits i plors. Va recordar el primer cop que va creuar aquell gran riu, quan va baixar de l'autobús per entrar al transbordador i s'havia topat amb aquest món de color; havia estat llavors quan havia decidit quedar-s'hi per una temporada llarga.

La ciutat havia anat descobrint al Jack, de mica en mica, una altra faceta. La il·lusió de les noves coneixences es va anar transformant en una forçada desconfiança envers els altres, l'atmosfera novedosa va anar esdevenint un aire fred i incòmode, i fins i tot les primeres neus, amb què s'havia passat tot un matí jugant amb el Richard, eren ara un element que l'entristia en la seva freda immensitat. No s'acostumava a abrigar-se, a calçar-se, a fer llargs trajectes en metro sense poder parlar amb la gent del voltant, eterns veïns desconeguts, a l'estretor dels carrers, a menjar àpats empaquetats en sales grandioses, plenes de gent que el mirava d'esquitllentes, quan el mirava, a no veure el Richard més que unes hores de cansament, al vespre, en què recuperaven les velles carícies de la platja, ara cobertes per una atmosfera d'aire condicionat i fibres sintètiques, en un món en què vivia gent ignorada més enllà de cada paret i en què ningú no el molestava perquè ningú no se'n preocupava. Els ulls clars del Jack es van anar esgrogueint i, sense que el Richard se n'adonés, se'l mirava, en arribar a l'apartament al vespre, cada cop amb més tristesa i amb una determinació cada cop més definida.

Un cop passat el riu, en Richard va anar prenent les petites i fangoses carreteres rurals que encara recordava. Ja reconeixia els revolts, les cales que s'entreveien més enllà del bosc, els grans arbres, la salabror de l'aire. Estava content, perquè ja arribava al seu objectiu i no li calia córrer, com havia fet des de la matinada del dia abans, quan va arribar a l'apartament, després d'un dia de treball prolongat, i el va trobar buit, amb una curta i expressiva nota de comiat damunt del llit. Ara sabia que en pocs minuts podria tornar-se a omplir el pit amb la presència d'aquell a qui necessitava, i que podria recomençar una nova vida, allà on fos i sota les condicions que fossin, però sempre amb ell. Va torçar l'últim revolt i va poder veure les primeres casetes d'aquell poblet de pescadors on dormien tants records seus, i el cor se li va eixamplar. I se li va anar eixamplant a mesura que reconeixia, de lluny, aquells carrers bruts i les cases i la gent, i va cobrir la seva cara amb un somriure, fins que va començar a identificar, allà a la platja, entre les cabanes, una columna de fum que s'enfilava cap al cel.



Oongebaki
Maig 2005


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

oongebaki

5 Relats

5 Comentaris

7802 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de l'autor