El subbusuari

Baixà quan el vehicle emergí i va passar al medi terrestre. Aparcava sota un ombú antiquíssim situat entre dos tamarius que aquells dies eren núvols rosa com de cotó de sucre. Era l'únic subbusuari que demanava aquell destí que ningú creia que existís. El subbús esperaria les hores d'estada marcades. Després es reconnectaria, s'engegaria i avisaria l'home: calia tornar. I hi estava obligat.

El subbusuari era súbdit d'ell mateix, cada vegada més, en descobrir quina mena de, més que rei, déu era. Que el subbús fos costós, que hi estigués deixant els diners que hauria de guardar per a un futur ben atès, necessari i après a còpia de programar-li el cervell les propagandes geriàtriques, començava a importar-li tota una legió de raves.

De cop, recordà:

-Si estàs molt bé!

Mots que l'havien mort.

Les cuixes treballades a còpia d'esport, robustes. Les cuixes. La pell colrada amb lluminositat festiva. Els peus que hauria petonejat amb rendició, les ungles pintades, presumida, presumida. La veu quan s'enriolava, el riure...L'esquena, la camiseta sense sostenidors a sota. Els braços, les ungles de les mans pintades, sexy, sexy.

-Si estàs molt bé!- exclamava cada cop que ella es queixava, ben bé per ser protagonista de la classe d'antigimnàstica. Se l'hauria tirada allà mateix. Així ho van anar captant les altres fèmines del grup i una saltà:

-No tan bé! Que fot panxeta, uns quants sacsonets els té i els pits els té amb reforç.

Va ser expulsada, per falta de respecte, per rabiosa, sense contemplar-se una gelosia que la deuria corroure.

Per oblidar els fets, l'home, en Dí (de Bernardí), va dedicar unes setmanes a beure cervesa torrada de barril menjant-hi torrades no de barril. S'havia quedat sense feina. Les altres, tocades, s'havien deixat anar, també:

-I a mi, que no em dius que tinc un culet graciós i ben moldejat?

-I jo...estic estilitzada, tinc poc pit, el coll més llarg del compte i un xic de 'cartutxeres'...què, que no faig goig, potser?

L'excés de cervesa va comportar el divorci: la seva parella era una fèmina que des de ben petita duia bóxers i que, orgullosament masculina, el tractava amb mots-cops-de-puny, talment com si fos una boxejadora. Agressivo-dura, dirigia una empresa de plàstics no admesos ambientalment i anar -ho allargant, en sabia. A cop de bóxers i amb astúcia.

Fins que el món va fer un dels grans pets. La 'si estàs molt bé!' morí engolint pernil pota grisa i sense haver tastat en sa vida la grandesa de la poètica. La muller d'en Dí, la Boxana, feia uns dies que era al sot. Mentre dormia, quan ell ja estava ingressat -deliris d'enyor amanits amb pa amb nyores- va ser ofegada-estrangulada per una bossa de plàstic que un justicier cop de vent li lligà al coll.

El planeta va patir un segon pet. Irreversible, com el primer. Efectes tràgics que enunciar-los ocuparien un vast espai i deprimirien les deïtats. Col·lapses i hecatombes degudes al Primer Món que, amb tot, hi posava teló i a prosseguir, massa majoritàriament, sense variació. El subbusuari havia tingut temps per a pensar de manera impensable, li feia mal el cap, el cor se li eixamplava. Per alguna raó s'havia salvat i el sexe no existia, conclogué. El gaudi superior esdevenia el propòsit suprem, la contemplació en solitari. El fracàs de la civilització l'importava una merda. Cagà cridant, amb èxtasi, gratà la terra fèrtil de lloc sagrat, hi colgà aquelles substàncies de rebuig acabades d'expulsar. Es permeté avançar amb el cul brut naturalement, com una mona. Si és que d'alguna manera era observat, se li'n fumia. Un subbusuari ni ho pensava.

Un somriure molt acusat gairebé le rebentà el rostre. Quina felicitat! Com podia fer-, per no tornar al vehicle? Esbandí la pregunta, només aconseguiria enterbolir-li l'àura que l'empenyia a caminar i absorbir. I va fer cas. No carregava cap edat. Ni cap record. Surava? Assolí l'indret on els grills, diürns i nocturns, acallaven el motor d'un tractor torracolloner que semblava una barreja d'aranya i cranc i que governava un terreny que aplanava i aplanava tan sols per mantenir-se actiu amb una energia sense dipòsit.

L'intens cant dels insectes amables abraçà les oïdes d'en Dí, que va voler imitar-los. S'assegué en una clapa daurada en el bosc d'arbres de capçada espessa i alçada baixa, domini de nombrosa fresca ombrosa i oferidor d'arxirepòs. Els mitjons li premien els turmells. Es descalçà, se'ls tragué. Els flairà. Els rentà amb babaies pròpies barrejades amb aromàtiques mastegades que durant el trajecte havia anat arreplegant. Els estengué en dues branques bessones. Els mitjons esdevenien fastigoses garrofes rares perfumades. L'home es posà a riure amb la 'a'.

-Que no he fet de grill, encara! Perdo el cap, genialment!

Un oreig bressolava plantes enfiladisses que es resistien a desarrapar-se i que cobrien una part de l'arbreda. Estaven florides i eren campanes de la mort i de la vida. No nangnangnejaven. Tot i que...sí, els grills les podien sentir. Es sumaven al concert. En Dí començà a fer de grill...No? No. El subbús, amb un xiulet agut i dolorós, tallà el moment.

-Et temps no hi entén, de tisores!- s'emprenyà.

S'aixecà d'un bot, corregué refregant-se amb tantes fulles enormes, com volent aferrar-s'hi, aquells verds, aquells verds. En trencà, les va trossejar, se les va posar de taps a les orelles. Endebades. Saltà amb contundència sobre les pedres d'un rierol, aigua vermellosa, plantes dels peus sagnant. Continuà, dut per la desobediència, impulsat per una crida...fins els mitjons. Els despenjà, els menjà. Un nus a la gola, els pulmons es van fer fotre, com el subbús.

El subbusuari va demostrar alguna cosa que...ssshiiissst...si no s'analitzava seguint un mètodo raonable, lògic...tractor i grills i campanetes florals ...va, total què?...S'encarregarien de silenciar.