El sospir d'un amor.

Tot va començar un 28 d'Abril del 2008, el meu aniversari. Les meves amigues m'estaven fent una festa sorpresa per aquell dia tan especial, havien convidat al meu estimat, en Lucas. En duia molt de temps enamorada d'ell, el més dolent, era que ell no el sabia. Aquesta era la meva oportunitat! Havia d'anar a per ell!

Va arribar la nit, la nit de "l'amor" com jo la deia. Varen anar arribant les meves millors amigues i uns amics de la classe. No més faltava ell, jo, de cada vegada em posava més nirviosa. Els minuts passaven i ell no apareixia. Les meves amigues em deien que em posés tranquil·la però jo no podia! Quan va passar un moment, va arribar ell, en Lucas. Vaig obrir la porta, i em vaig llançar a els seus braços. Ell em va dir;
-Feliç aniversari reina!!

Jo, no podia més, li volia dir que l'estimava més que a ningú i que volia compartir amb ell la resta de la meva vida.

Les hores van passar molt ràpid. Les meves amigues ja se'n anaven a ca seva, no més quedava en Lucas i jo. Em vaig apropar a ell i li vaig dir que l'estimava moltíssim. Ell em va dir que ell també sentia el mateix per mi. Poc a poc ens vàrem apropar fins que els nostres llavis es varen tocar, vaig sospirar.

En aquell moment, va entrar la seva mare, dient que s'havia barallat amb el seu pare i que s'en volia anar a altre lloc, un altre país, per canviar d'aires. Jo em vaig posar a plorar i a dir-li que no podia ser, que ell es tenia que quedar amb mi per sempre. La seva mare li va agafar de la mà, i el va dur fins a la porta. Poc a poc, se n'anaven més i més lluny fins que ja no se'ls veia.

Varen passar els anys i no vaig saber res més d'ell. Un dia, vaig rebre una trucada, quina casualitat, que era ell. Vaig agafar el telefon i vaig dir:
-Sí? Qui es?
Em varen respondre:
-Soc la mare d'en Lucas.
-Que vols?
-Volia donar-te una mala notícia. En Lucas, ahir, va tenir una accident quan viatjava a Mallorca per veure't a tu.
Em vaig posar a plorar més del que havia plorat mai.
-No ploris més. Ell em va dir que et digués que t'amava i que eres el millor de la seva vida. Volia donar-te una carta, però no li va donar temps. Vols que et la llegeixi?
-Sí, per favor.
-Estimada Idaira, en aquests moments no més puc pensar en com hagués sigut la nostra vida junts. Vull que sàpigues que ets el que més he estimat a la meva vida. No m'olvidis. T'estim.
En aquell moment, la meva vida va terminar.