El sospir del moro ( Versió llarga)

“No llores como mujer lo que no supiste defender como hombre” .
( Una de les frases més cèlebres de la història, que va pronunciar la Sultana Aixa al seu fill , el Califa Boabdil, últim Sultà de Granada, que va perdre contra les tropes dels Reis Catòlics, l’any 1492.)

Damunt el seu cavall pujà per última vegada al cim
i el Califa, que havia lluitat ,
fins i tot contra la seva pròpia sang
per aquelles meravelloses terres
féu una última mirada…. Alhora una llàgrima,
només una, rodolà per la seva galta
fins que s’amagà pel seu queix
acomiadant-se....
Les altres llàgrimes se les empassà
i la seva ànima les plorà per sempre en silenci.
Boabdil marxà d’aquell cim, derrotat,…
“El cim del sospir del moro”, per sempre ja anomenat.

“No ploris com a dona” li digué sa mare avergonyida
” Els homes no ploren”- ( El pitjor dels masclismes
és el que surt per boca d’una dona)
…

Boabdil va entendre“ per mi ja ets mort, no ets el meu fill,
no ets home, ves-te’n ben lluny i mai no tornis”.
Tothom ho sabia: ““ Això del plor és cosa de dones,
que són febles, que només serveixen per tenir cura del marit,
ofrenar-li pensió completa, allotjament i plaer carnal.
Tenir cura dels fills i de la granja i de les terres.
I tot això sense rebre res a canvi.
Tu home que plores…. Ets un marieta…”

No ets un home …
Per sentir pena pels qui han mort al teu costat,
per la vergonya de la derrota,
per la tristor d’haver de marxar…


“ el que no vas saber defensar com a home”
Has fracassat, m’has decebut,
Segueixen els retrets de la mare indignada
Boabdil abatut sent : “ ets feble,indigne guerrer,
que ha tacat l’honor de la familia
i de tots els avantpassats,
ja no es gastarà més tinta de les plomes que escriuen la història
doncs aquesta no és pels covards
que no entreguen la vida al camp de batalla”

Boabdil marxà exiliat fins a l’Àfrica.
Segur que es despertà cada nit
amb el mateix malson, amarat
amb les últimes paraules de sa mare.:
“No llores como mujer lo que no supiste defender como hombre” .
No ploris marieta, covard, fracassat….
I hagué de viure en un infern
fins que les llàgrimes l’ofegaren
per no poder-les vessar.

Potser les cròniques no ho expliquen,
potser Boabdil va ser un gran home,
enamorat de la vida i de les terres granadines.
Potser tenia sang de poeta i no era pas un heroi.

Potser sa mare , només estimava el poder.
Potser algú li hauria d’haver dit a l’ Aixa:
“No reneguis com un home i consola a qui no has sabut tractar com a mare” .