El sopar

Va donar-se mitja volta. Ja feia una bona estona que estava intentant dormir i li era impossible reconciliar el son. Al cap de cinc minuts s'aixecà. Mira el petit despertador negre, les quatre. Obrí el llum i s'assegué al llit. Es calçà les sabatilles i es posà la bata. Sortí al balcó i començà a contemplar les estrelles. Reconegué unes quantes constel·lacions de les que li havia ensenyat el seu avi quan era petita. Sempre li agradava observar-les. Recordava quan tenia cinc anys que al fosquejar, sempre anava a buscar a l'avi Mingo i sortien a la galeria de la casa d'Argentona. Allà ell li ensenyava a distingir els milers estels i li explicava històries fascinats sobre els seus orígens. I ella ho vivia clarament. Al anar-se'n al llit, somniava amb totes aquestes històries. Curiosament o expressament, ella sempre era la protagonista, gran, alta i molt esvelta. Recordant aquells vells temps, sentí nostàlgia pels bons moments viscuts en aquella casa d'estiu. Quan nasqués el seu fill, també li ensenyaria tot el que sabia sobre aquest llençol immens. Quan nasqués el seu fill... es mirà la panxa i l'amanyagà. Faltava poc, justament un mes i dos dies per acabar. El seu marit i ella l'esperaven amb molta impaciència.

Per sota el balcó, passà un cotxe negre a molta velocitat. No, no podia ser el seu espòs. Havia anat a un sopar d'amics i no sabia cap a quina hora tornaria. Ja la havia avisada: "Tornaré força tard. No m'esperis desperta." li havia fet un petó i havia marxat deixant enrera una flaire de la colònia que ella li havia regalat pel seu sant.


- Cambrer!! Una altra ampolla de cava!!
- Què en siguin dues més!!

Una colla de vells amics, retrobats després de molts anys, havien acabat de sopar i xerraven animadament sobre la seva època. Èpoques d'estudiants universitaris, èpoques de boges nits de diversió. Els que estaven allà, eren casi una vintena. No s'havien pogut reunir tots. O bé no s'havien pogut localitzar o bé tenien ocupacions més importants que anar a un sopar d'amics. Aquests últims eren d'aquells que ara s'havien convertit en grans advocats, amb la feina fins al coll, empresaris estressats o homes de negocis que en aquells moments estaven en una reunió a Estocolm per parlar ara de la borsa, ara dels bonsais. Però els bons amics mai falten i enmig d'aquell aldarull, perdurava una gran amistat. L'un li ensenyava a l'altre les fotos dels seus quatre fills i de la seva dona i l'altre li explicava com poder arribar a enganyar als indesempallegables inspectors d'hisenda. Tot eren rialles i gaubança mentre les ampolles d'alcohol apareixien plenes i marxaven buides tan ràpidament com hom fa aparèixer i desaparèixer la llum per l'interruptor en qüestió de segons. Molt més tard, només quedaven ells, l'amo i els impacients cambrers.
L'amo, al veure que aquella cridadissa no s'apagava, els portà el compte dins un platet i marxà amb la solemnitat digna d'un duc cansat de la seva vida rutinària. Els homes començaren a fer comptes i després d'afluixar un bona part del seu sou, marxaren del restaurant. Decidiren seguir la nit anant a un pub. Uns quants encertaren la idea mentre que la resta tornava a casa seva amb gran mal de cap i mareig. Al pub començà de nou la gresca i els gots buits tornaren a aparèixer, ara al damunt de la barra. A les cinc decidiren marxar i donar per acabat el que havia començat amb un sopar i havia acabat amb una gran disbauxa. Però la sortida del local fou catastròfica: els pocs que s'aguantaven drets ajudaven als menys afortunats, que no es veien ni les mans, a baixar els dos graons que hi havia davant la porta, mentre uns altres no volien marxar tot i la mirada insistent i mortal del pobre cambrer. Un caigué per terra i quan es volgué aixecar, es donà amb el cap contra una taula causa de que tornés a caure per terra mig inconscient. Un altre intentava lligar-se una dona de cap a seixanta anys, amb els cabells crespats i blanquinosos, més pintada que un quadre de Toulousse Lautrec. A les sis molts ja havien marxat amb els seus cotxes. A uns quants els quedava la casa a prop i hi anaven caminat, bé, més que caminant, anaven serpentejant i rebent ara i adés galletades d'aigua i crits plens de son per les seves notes mal entonades.

En Fran conduïa el seu cotxe pel carrer que l'havia de portar al trencant del seu barri. Els ulls envermellits se li tancaven i el cap no parava de donar-li voltes. Lluitava per mantenir els ulls oberts però no pogué guanyar la batalla i els tancà. L'accident fou inevitable. Els ulls quedaren tancats per sempre més.


La Marta es començà a cansar d'estar al balcó i entrà dins la cambra. S'estirà al llit i s'adormí pensant en el seu marit i el seu fill.