El somriure que no li pertanyia

El somriure que no li pertanyia

Ella caminava, vestida solament amb el seu sobretot verd oliva. El teixit calent li acariciava la pell humida i li feia tornar les ganes de estar amb ell. La nit era fosca i buida. L'aire que s'arremolinava de manera sensual al seu voltant i li removia els llargs cabells castanys no la feien accelerar el pas . Ella necessitava que aquell atrevit vent fred la fes oblidar. Oblidar aquella casa blanca amb un frondós ametller davant, al final del carreró. Fer desaparèixer de la seva memòria els detalls d'aquella habitació que no era la seva. Esborrar de la seva ment aquell somriure masculí que pertanyia a una altra. Volia que la forta brisa es portés aquella olor a colònia de Paco Rabanne. A les orelles , encara ressonava aquella respiració lenta, suau, aquell alè calent. Els records van fer que un ràpid calfred li recorregués el cos. La suor que corria poc a poc per la seva esquena refrescant la pell de vellut, enfebrat per la passió. Aquells llençols blaus de cotó, tampoc li pertanyien. Sí, els llençols que feien olor de camp de lavandes en primavera. Per l'alcova voletejava una petita papallona grisenca al voltant del llum groguenc. El soroll de les seves ales es repetien una i altra vegada al seu cap i ella ja no podia pensar. Va entrar en un bar i es va demanar un cafè doble. Però la calor de la tassa li feia tornar a recordar aquell cos calent, aquells ulls avellana, que no eren seus i mai serien. Era el marit de la seva germana petita.