EL SOMRIURE PERDUT

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
Es un dia rúfol de vent. Un dia que les persones assenyades es queden a casa llegint un llibre o fen quelcom a la llar. Les fulles tardanes dels arbres les arrossega un vent gèlid que ve de les muntanyes no gaire llunyanes. Per les noticies de la televisió han dit que s’apropa una onada freda. Una onada de fred siberià que fa anys que no han patit.

La Marina no fa gaire cas de les prediccions del temps, potser perquè ja no es jove i n´ha vist de tots colors. A vegades també es poden equivocar murmura m’entres es posa millor el seu gorro de llana negre que quasi li tapa els ulls. Apart de tot això ella es mestressa de casa i te de fer la compra setmanal es diu. Amb una correguda baixa pasa del aparcament de cotxes a la superfície dels grans magatzems.

Es dirigeix a la secció de menjar i omple el carret a vessar, a casa son quatre i els nois mengen i els diners minven pensa m’entres pensa en la quantitat que ha pagat amb la seva tarja de crèdit.

Al passar davant del bar , s’asseu en una taula i posa el carret al seu costat, no vol que li passi com a una amiga que prenent el cafè li van buidar .

Apart de ella , sols hi ha una noieta que tecleja amb el telèfon mòbil i ni la mira. Demana un cafè a un xicot amb cara d’estaquirot que estava sense fer res darrera la barra.

En aquell moment entra un xicotet amb cara d’eixerit, es fixa en la noieta bruna de llargs cabells negres que tecleja amb el mòbil amb semblant trist. S’acosta a ella i es posa a mirar al terra com si hagués perdut alguna cosa, així arriba als peus de la noieta. La noia deixa de teclejar i mira al noi i li pregunta. Has perdut quelcom ?.

Al mirar deixa veure uns ulls increïblement bells de color verd.

- Si diu el xicotet, estic buscant un somriure i una paraula que havia perdut. La paraula ja la he trobat, em manca el somriure.
-
- La noieta dels ulls de color verd el mira i no pot mes que somriure davant de la treta del xicotet.
-
- Aquest es el somriure que em faltava, per cert em dic Marc.
- La noieta el mira i diu, jo soc la Maria.
-
- Puc asseurem pregunta el minyó ?
- Buenoooo, diu la noieta, amb semblant de no saber que fer

Us asseguro que al marxar parlaven animadament, els mòbils els varen deixar junts sobre la taula.

Comentaris

  • Encantador[Ofensiu]
    Ilia Tobac | 28-01-2017

    Aquest relat que ens transporta a la juguesca de "robar un somriure" cosa molt cara avui dia on ens dominen els mòbils i les xarxes socials....que ens apropen a gent llunyana geogràficament i ens distancien de la gent propera. M'ha agradat molt el teu relat.

  • Mòbils.[Ofensiu]
    tapisser | 20-01-2017 | Valoració: 10

    Perden els mòbils d'un punt, guanyen les aspiracions del noiet en un 99%.


    El que expliques passa a aquí a ciutat en el metro, tan bonic com és xerrar amb la gent.

    Gràcies en els comentaris que fas dels meus contes.
    Albert.

  • Que Bonic[Ofensiu]
    Ibeth | 20-01-2017

    I que enginyòs. m'agrada

  • Bon relat[Ofensiu]
    Karin | 20-01-2017 | Valoració: 10

    Manquen molts somriures i paraules al mon

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

308 Relats

922 Comentaris

131077 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu esta ple d' histories..
Per mi es un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits fets amb tot el meu cor. Moltes graciès per la vostra gentilesa.