El somriure ideat

Estimat rei negre,

Sóc aquella nena, menuda i riallera que un dia, fa molt, massa temps, li van estripar el somriure. Malgrat tot, durant aquests anys, en les nits màgiques sabia que arribaves des de l'Àfrica per portar regals a la mainada que, com jo, t'havia triat com el seu rei.

Vora una llàntia esquerpa que entenebria el desesper, et veia passar de llarg sota la lleixa de la meva finestra. Durant la nit, les tristes llampurnetes jugaven amb els meus dits mentre la deixava consumir. L'endemà recollia les cendres infantils.

T'escric, perquè m'expliquis per quina raó em tornes a portar il·lusions. Què he fet per merèixer l'ofrena d'enguany?

Jo només demanava carbó per cuinar els meus pensaments, a foc lent, i m'has portat una cuineta amb cassoles i paelles de colors vius que no sé amanir. Si vols que torni a jugar, ensenya'm a confitar espaguetis de coloraines.

Com el cavaller i la rodamón, xuclarem del mateix plat, compartirem l'espagueti i ens unirem en un frec inesperat. Després de sopar, farem petar les estrelles en el teu terrat i ens plouran floquets de mel. Dormirem agafats de les mans i ens despertarem celebrant que no ho hem somiat. Abans de partir, amb el teu gest divertit i gentil, em convidaràs a pujar a l'altar major per equilibrar les alçades i acomodar l'últim petó afirmatiu.

Aquest any m'ha tocat el regal més gran: el teu bes m'ha desat el somriure robat.

Dos cents un petons reietó,

Vitoneta