El somriure de la lluna

Feia dies que no mirava el cel. No recordava quan ho havia fet per última vegada. Potser en aquell viatge vora la platja o en la caminada conjunta amb aquell grup de nens. Ja feia més d'un mes. I ara, tornant cap a casa, amb el cap dins la dutxa, suada, cansada i amb el somriure dibuixat a la cara, per alguna raó que no sabia, havia aixecat el cap i la seva mirada topava amb aquell somriure de la lluna. Una lluna clara i fina.

El seu acompanyant va notar el silenci i la frenada en sec, es va quedar mirant-la hipnotitzat com ella ho estava amb la lluna. Ell se la mirava i no podia fer res més, li era ben igual què estava mirant ella, l'aspecte que tenia era preciós, tot i la suor i el cansament, cal dir-ho. Al cap d'una estona en notar que la contemplaven, se'l va mirar sense saber exactament on eren i li va dedicar aquell somriure que tantes vegades l'havia enamorat.
Caminaven pels carrers de la ciutat, amb la remor de fons de petards i fogueres, alcohol i gresca, riures i xerrameques. La ciutat respirava festa i la lluna s'ho mirava.

No va poder evitar mirar-la cada pocs segons direcció a casa. No es van poder evitar agafar-se de les mans i mirar-se quan no observaven la lluna. No van voler evitar les estones que van venir després de tot allò.

Algú va començar a acariciar-li la cara, i de mica en mica es va anar despertant. Sota els llençols i fent la mandrosa va anar estirant totes les parts del cos. Després es va tornar arraulir i desitjar que el somni no s'hagués acabat mai.
Però tocava despertar-se tal i com li va recordar el despertador uns minuts després.