Cercador
El somni d'un alien alieníssim
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un extraterrestre, diguem-li H-h, existia.
Això era el tot.
Surava en un espai ingràvid i protector.
Fins que...unes ones li van arribar, descarades i ardents. Una cantarella amb veu plena de dolceses. Quilòmetres llum lluny.
Se li va acabar el nirvana còsmic.
Els seus interiors més anímics van crear l'enyor i el desig.
El que li havia arribat era el cant com de sirena d'una noieta de setze anys, na Ninaia, que saltava a corda en una plaça rodona envoltada de lledoners que l'admiraven secretament.
L'ésser nou de trinca per a aquestes emocions va voler fingir un miratge.
Però no sabia fingir.
Caldria, i urgentment, dirigir-se al lloc que projectava aquelles sensacions.
Per a un ésser així tot allò era un somni. Ignorava la importància de tot plegat.
Només comprenia -d'una manera rudimentària- que hi havia una crida i que calia fer-li cas.
Estava en zel?
La seva nau, baluerna estranya, rebotia com boja contra qualsevol meteorit que se li posés pel davant. Amb l'impacte esdevenien pols líquida, abeurall per les mòmies del Planeta Putrefacte (una altra kosmicstòria).
Rabent, rabent, va arribar al planeta blau.
El blau, que no havia vist mai, li va ferir els sis-cents ullets i va quedar mig borni. Amb tres-cents ullets guipava el just i necessari, no obstant. I sort.
Na Ninaia saltava amb una gràcia que l'hagués fos si no fos que l'extraterrestre estava fet de ferro galàctic i plosmish, una aleació amb força força.
- Cent quaranta, cent quaranta-u...
La noia saltava. Els pits es bellugaven. El vestidet pujava i es veien les cuixes i un xic les calcetes.
Aquell ésser va tenir un atac d'èxtasi.
I de seguida va entendre que el seu destí no era cap altre que besar aquella criatura.
Però ella saltava i se n'anava. I ell, estaquirot, que li queien baves que ignorava que el seu metabolisme pogués fabricar.
Quan na Ninaia va haver sortit de la plaça, un cotxe la va atropellar. Hi havia sang arreu.
Les llargues trenes (d'un metre cadascuna) de la difunta van començar a onejar amb un vent imprevist.
No era vent.
Era el plor de l'alienígena.
El seu somni a fer punyetes.
Va xuclar la sang, li va tallar les trenes i s'ho va endur a l'espai.
Hi ha un nou planeta, avisen els astrònoms. Sembla tenir un tacte pelut i el color és el de les cireres cor de colom. A tothora hi bufa un aire desconegut...
Això era el tot.
Surava en un espai ingràvid i protector.
Fins que...unes ones li van arribar, descarades i ardents. Una cantarella amb veu plena de dolceses. Quilòmetres llum lluny.
Se li va acabar el nirvana còsmic.
Els seus interiors més anímics van crear l'enyor i el desig.
El que li havia arribat era el cant com de sirena d'una noieta de setze anys, na Ninaia, que saltava a corda en una plaça rodona envoltada de lledoners que l'admiraven secretament.
L'ésser nou de trinca per a aquestes emocions va voler fingir un miratge.
Però no sabia fingir.
Caldria, i urgentment, dirigir-se al lloc que projectava aquelles sensacions.
Per a un ésser així tot allò era un somni. Ignorava la importància de tot plegat.
Només comprenia -d'una manera rudimentària- que hi havia una crida i que calia fer-li cas.
Estava en zel?
La seva nau, baluerna estranya, rebotia com boja contra qualsevol meteorit que se li posés pel davant. Amb l'impacte esdevenien pols líquida, abeurall per les mòmies del Planeta Putrefacte (una altra kosmicstòria).
Rabent, rabent, va arribar al planeta blau.
El blau, que no havia vist mai, li va ferir els sis-cents ullets i va quedar mig borni. Amb tres-cents ullets guipava el just i necessari, no obstant. I sort.
Na Ninaia saltava amb una gràcia que l'hagués fos si no fos que l'extraterrestre estava fet de ferro galàctic i plosmish, una aleació amb força força.
- Cent quaranta, cent quaranta-u...
La noia saltava. Els pits es bellugaven. El vestidet pujava i es veien les cuixes i un xic les calcetes.
Aquell ésser va tenir un atac d'èxtasi.
I de seguida va entendre que el seu destí no era cap altre que besar aquella criatura.
Però ella saltava i se n'anava. I ell, estaquirot, que li queien baves que ignorava que el seu metabolisme pogués fabricar.
Quan na Ninaia va haver sortit de la plaça, un cotxe la va atropellar. Hi havia sang arreu.
Les llargues trenes (d'un metre cadascuna) de la difunta van començar a onejar amb un vent imprevist.
No era vent.
Era el plor de l'alienígena.
El seu somni a fer punyetes.
Va xuclar la sang, li va tallar les trenes i s'ho va endur a l'espai.
Hi ha un nou planeta, avisen els astrònoms. Sembla tenir un tacte pelut i el color és el de les cireres cor de colom. A tothora hi bufa un aire desconegut...
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435560 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com