EL SOMNI DE LA GNOSEOLOGIA

Un relat de: Cargolsalalluna

EL SOMNI DE LA GNOSEOLOGIA

A través d'un assaig escrit en primera persona i en un to literàriament deductiu, el jo discursiu de Descartes (1596-1650) tracta de generalitzar la singularitat del seu pensament metafísic a partir del dubte de l'existència d'un jo. Acceptant que no hi ha diferències entre una experiència onírica i la percepció del món a través dels sentits, l'autor conclou primerament que els objectes sensibles participen d'uns valors universals intel·ligibles a partir dels quals definir-los, simplificar-los i singularitzar-los. La cerca d'aquests universals troba la seva màxima expressió en el llenguatge matemàtic, el qual no interpreta la naturalesa, sinó la seva pròpia1. La idea d'una voluntat divina moral, pèrfida, que indueixi a l'engany serà la base per salvar el dubte sobre la veritat de l'expressió matemàtica i sortir del somni latent. Aquesta estructura té un paral·lel artístic en l'obra La Vida és Sueño de P. Calderón de la Barca on la cort de Polònia i l'hereu a la corona de Moscòvia, Astolfo es veuran obligats a lluitar contra Segismundo, un príncep polonès que havia estat encadenat tota la seva vida a qui mai ningú li havia dit d'ésser-ne l'hereu. El seu despertar és, juntament amb el secret de la relació paterno-filial entre Clotaldo2 i Rosaura, la filla que tampoc és conscient de la seva condició, el trànsit d'una vida en somni pel fet de no conèixer-se el propi jo vers la condició real de la seva existència. On en l'obra dramàtica el destí i el coneixement de la condició són donats pels pares de Segismundo -el rei Basilio- i de Rosaura, aquest saber-se brolla de la figura divina en l'assaig de l'autor francès. Així, gràcies a la idea d'un Déu bo o dolent, però etern, Descartes troba la primera veritat absoluta al discurs: La seva pròpia existència és un fet demostrable; perquè el dubtar de l'engany o la validesa expressada en les matemàtiques, ni que participés de la idea escèptica on tot podria ser relatiu, implica pensar-se davant els sentits o el llenguatge aritmètic, per tant, d'alguna forma, ser3. "[...] la primera/ pués él despierto procede/ en cuanto imagina y piensa;/ y el consuelo la segunda,/ pues aunque agora se vea/ obedecido, y después/ a sus prisiones se vuelva/ podrá entender que soñó/ y hará bien cuando lo entienda,/ porqué en el mundo, Clotaldo,/ todos los que viven sueñan". Amb aquestes raons Basilio explica a Clotaldo per què pensa alliberar Segismundo de la seva realitat, la vida encadenada a la torre i mostrar-li la condició real a la què pertany sense adonar-se però, que la vida en somni de Segismundo és per a ell la real. De la mateixa forma, Rosaura, qui durant tota l'obra es creu ben amagada rere una disfressa d'home, viu el somni d'aquest engany degut a la figura del seu pare, qui la reconeix des del principi del text. Abandonar les pròpies condicions serà per a Rosaura i Segismundo vèncer als pares, perquè són ells qui els tenen encadenats a una posició que no els pertoca. La seva identitat es deforma com ho fa la cera que Descartes contempla davant la llar de foc. El que amb aquest exemple observa l'autor francès, tot i que no emprarà aquests conceptes, són aquell significat i significant que fan de l'objecte, objecte en si, universal. Tractarà de cercar, no pas en el llenguatge, sinó en l'objecte, allò que li prové de la cognició feta llenguatge. Només així es compren l'afirmació "[...] no la puc entendre així sense una ment humana". L'autor tracta d'expressar una experiència intel·ligible a partir de la base dels significants col·lectius, arbitraris, intentant elevar-los a la idea d'absoluts seguint uns valors universals que no sembla trobar. Pensar que es veu, que s'escolta, es sent, es degusta o s'olora alguna cosa implica la idea d'ésser, d'existir, però per Descartes aquestes experiències han de ser acceptades com a vàlides i vertaderes per la raó, la qual en governa aquests criteris i és l'únic camí per abandonar el dubte escèptic4. Però davant d'aquestes afirmacions ens hem de preguntar per què és fonamentista i no coherentista, com ho poden ser el pragmatisme, Hegel o alguns autors de l'idealisme alemany com Herder? Per què és universalista i no és relativista? Per què és deductiu i no inductiu? Més endavant respondrem a aquestes preguntes.
"[...] que es mi hija y esto basta." Amb aquesta frase Clotaldo desvetlla a Astolfo i la resta de personatges la identitat real de Rosaura. Més endavant parlarem de L. J. J. Wittgenstein (1889-1951) però només afirmarem aquí que és el llenguatge l'element que dóna la vertadera condició a Rosaura, no pas la seva pròpia existència, sinó a través de les paraules del pare. Sortir del somni és abandonar una condició on a un l'han ubicat. De la mateixa forma, un objecte no és en si mateix, sinó que se'l dota de valor. Seguint aquesta base, l'idealisme alemany va recuperar les teories clàssiques de Pirró d'Elis (?-?) i més concretament, les hipòtesis d'un dels seus deixebles, Sext Empíric (?-200 d.C.), ambdós aporètics. Per aquests autors skeptikos la realitat mateixa es dividia entre el que una cosa és i com es presenta o apareix davant una llengua determinada, o sia, en l'intel·lecte d'hom. Així, l'escepticisme5 s'ha mantingut en el centre del discurs filosòfic, el qual recobrarà força de la mà de D. Hume (1711-1776) durant el segle XVIII amb l'empirisme. Aquest autor defensava que existien dues formes d'accedir al coneixement, l'expressada en el llenguatge matemàtic, entès com a relations of ideas i la que provenia del món sensible, a la que anomenà matter of facts. Cal dir però que si bé s'expressen amb llenguatges diferents no existia distinció entre aquests dos processos, ja que acceptar l'innatisme significava per una banda, haver de comprovar-ne la validesa de forma empírica i per l'altra, evidenciava la contradicció en el mateix fet de pensar-se com a activitat sensible6. D'aquesta forma, i seguint a Hume les "[...] ultimas cualidades originarias de la naturaleza [...]" a les quals s'hi refereix com a inabastables seran batejades per I. Kant (1724-1804) com a noümens7.
A diferència del fonamentisme de Descartes, el coherentisme és un mètode d'aproximació al fet que revoca els valors eterns i universals d'una veritat, prescindint d'ells en pro d'una relació no unívoca, sinó de coincidència entre el món i el pensament, una aproximació sobre l'objecte que s'exemplifica en la teoria del que és borrós8. Així, l'existència vertadera d'una raó com a jo existeixo, basada en les concepcions d'un Déu catòlic que dóna valor a la primera veritat de l'autor francès no són aquí vàlides. El guió de l'obra La Vida es Sueño és un procés d'aproximació a la realitat, la qual se'ns mostra únicament al final de l'obra, on cauen totes les màscares, mentre que durant el text les veritats de les condicions dels personatges, exceptuant la de Segismundo són totes absolutes. Aquestes concepcions les trobarem també mesclades en la filosofia, on coherentisme i fonamentisme es donen de la mà en l'historicisme de J. Herder9 (1744-1803). D'aquesta manera, la diferència substancial entre el pensament francès i l'idealisme alemany farà un salt amb la figura de J. W. F. Hegel (1770-1831), qui assenyalarà el valor de validesa o falsedat com a judicis que no estan aïllats en les proposicions o els conceptes mateixos, sinó que aquestes condicions es troben immerses en una malla de significants inter-relacionats, els quals donen coherència a l'enunciat i construeixen una raó crítica, ja sigui sobre velles veritats acceptades o noves experiències10. Ens trobem molt lluny ja del racionalisme cartesià11. Davant aquest escepticisme sorgiren veus que s'emmarcaren en una corrent anomenada irracionalisme, el qual defensava una realitat mancada de raó, absurda12. Amb tot, la gnoseologia escèptica trobà defensors en les figures de Hegel i Wittgenstein. Si bé ja ens hem referit als arguments del primer sobre la hipòtesis irracional, el segon defensava en contra del seu mestre B. Russell (1872-1970) i també contra l'irracionalisme, que la inexactitud del llenguatge en correspondència amb la realitat no en negava una possible aproximació epistemològica. L'error es trobava en la valoració de la cognició, la qual a través del llenguatge només podia donar sentit als fets, no pas emplenar-los d'essència ni ontologia; d'aquí la varietat de mètodes i hipòtesis sobre la teoria del coneixement, en podrien existir tantes com demostracions vàlides a partir dels jocs lingüístics13.
D'igual forma, els personatges de l'obra de Calderon no es veuen iguals si els mirem des de dins, des del que creue ser o des de fora, a partir del context. No es tracta doncs, de saber-se somniant o sentir-se despert per a l'exercici de comprendre, sinó la d'acceptar que la percepció es troba mig adormida pel sol fet d'haver escollit una posició concreta en l'espectre de realitats possibles. Aquesta és la diferenciació bàsica entre mètodes suara comentats i les hipòtesis, les quals salven o consensuen l'observació dels mètodes sobre un fet concret a partir de l'acceptació arbitrària, del supòsit. Si d'aquí acceptem que la realitat, tal i com ara s'ha dit, és un segment que no pot ser copsat en la seva totalitat perquè partim de mètodes d'aproximació diferents i només podem fer-ho definint posicions hipotètiques de forma prèvia al nostre estudi, no estaria forassenyat dir que la realitat mateixa en tota la seva manifestació és un noümen kantià, un cop desplaçat el seu significat sobre l'experiència del món sensible; justament per aquesta condició d'inabastable que s'escapa als nostres límits de cognició. L'empirisme doncs, a diferència del platonisme cartesià, defensa l'experiència com a font i límit del coneixement davant l'universalisme de Descartes, no accepta l'innatisme arquetípic d'idees com substància, ànima o essència per no participar de l'experiència sensible, sustenta la realitat a partir de criteris de sensibilitat -a saber, concreció, mesura, dimensió- que demostren
les causes que concretaran una idea -no pas a la inversa-, i finalment, neguen com els relativistes, que cap criteri de veritat tingui valor universal, ni per validesa ni per negació. Ens trobem doncs, creuant les portes de l'escepticisme lingüístic que predicava Wittgenstein.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Cargolsalalluna

Cargolsalalluna

128 Relats

206 Comentaris

94730 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
No tinc biografia,
sóc bessons,
d'Igualada,
i em dic Albert.
Què més? No sé,
tot està allà, escrit.
I regravat, sota la pols.


albertcompteriba@gmail.com
web

També faig alguna web
Atlandot



-. Per posar, posarem relats...:
Els 58 relats preferits dels seus autors


-. ...poemes...:
Els 44 poemes preferits dels seus autors

-. ...i cançons:
Al Wilson -The snake
Neutral Mik Hotel -Holland 1945
King Curtis -Memphis Soul Stew
Soul Coughing -Is Chicago, Is not Chicago
Tom Waits -Hoist that rag
Yo la tengo -Blue Line Swinger
Galaxie 500 -Blue Thunder
Mountain Mocha Kilimanjaro -Eastwood Magic City
The Undisputed Truth -MA
Nick Cave & The Bad Seeds -Breathless
Malevaje, Juan Perro i Raimundo Amador -Milonga Sentimental
Buena Vista Social Club -Y tu que has echo
The Wedding Present -Interstate 5
The Waterboys -The Whole of the Moon
Lluís Llach -Jo sé. Sí, ja sé, però mmm... és que aquesta és tant bona...
Luna -Bobby Peru
Dixie Cups -Iko Iko
Fela Kuti & Africa'70 -Upside Down
The Wave Pictures -Just Like a Drummer
White Stripes -Seven Nation Army (Als Grammy)
Juan Perro -Luz de barrio
Jan Viser & George Baker -Little green bag
The righteous Brothers -Unchained Melody
Jefferson Airplane -Good Morning Vietnam
Nacho Vegas -El hombre que casi conoció a Michi Panero
Malevaje -Si soy así
Los Punsetes -Maricas
Yeasayer -Wait for Wintertime
Lafayette Afro Rock Band -Hihache
Cyril Neville -I found joy
Van Morrison -Brown eyed girl
Profssor Longhair -Big Chief
Gladis Knight & the Pips - Friendship train
Dani Nel·lo y la Banda del zoco - Pura vida
Wooden Shjips - We ask you to ride
Los Planetas - Y ademas es imposible
Joanna Newsom - Peach, plum, pear
Roberto Iniesta recita José María Fonollosa dins Supone Fonollosa d'Albert Pla - No
Freedonia - Heaven Bells
Disco Las Palmeras! - La casa cuartel
Sènior i el cor brutal - Gran
Kokolo - Soul Power
Little Joy - Next Time Around
Pony Bravo - Trinchera
Ivette Nadal - En una altra vida
Anna Roig i l'ombre de ton chien - Trini Sánchez Mata
Annie Lennox, David Bowie i Queen - Under Pressure