El sòmines

La tempesta no escampava, les gotades li queien al front, li feien mal, sentia que anava a fondre's, no podia caminar més, les seves cames no responien. Havia de fer alguna cosa, alliberar-se del seu pes, del pes d'existir, d'aquella manera, impotent davant la injustícia, sentí ganes de cridar. Cridà. "Visca el papanatisme!" Ell era un sòmines, no havia sabut lluitar, no tenia esma per esdevenir el que havia somiat, s'enfonsava més i més en el seu naufragi, les rates feia estona que l'havien abandonat, no veia res de res.

Tenia una necessitat urgent de pixar. Podia fer-ho, ell fugia, sense saber a on anar, sense horitzó. Ningú no li diria res, en mig d'aquella ciutat hostil, feréstega, poblada per éssers ques deien humans, insensibles al seu patiment, que no tenien un gest de deferència envers ell. Havia de cridar un altre cop. Visca alguna cosa! Visca el que fos, volia una pàtria, desesperadament, no la trobava, dins el seu cor no hi era, a una altra banda. Potser el seu aspecte físic podia ser una pàtria, una pàtria bruta i pudent, feia dies que no es rentava.

Li calia un descans prolongat, havia de creure en un paradís, per la seva misèria, allò no podia ser tot. Necessitava creure en alguna cosa. Però no podia, perquè havia d'haver quelcom millor, perquè havia de conformar-se amb el seu destí, perquè havia de creure en una invenció novel·lesca feta a la mida dels que l'oprimien. El seu pit era el més gran opressor, a dins hi havia sentiments quel feien trontollar, el futur se li escapava, havia de sobreviure.

La seva subsistència en depenia. El coll era amunt encara, havia de seguir pujant per aquell camí angost apte per cabres potser. Els arbres del bosc eren colgats de neu. Què li esperava a l'altra banda? Un esperit diferent, presidint tots els actes, fins els més petits. El seu orgull s'inflava amb cada punxada que sentia als peus i a les cames. El seu sentiment confós es definia, en defensar la seva infantesa, el seu aprenentatge vital, les coses que havia deixat enrera eren el que més estimava, ho havien de ser, i les estimava follament.

Perquè l'havien abandonat, a la seva sort, sense engruna d'esperança. Havia de seguir pujant, per arribar a un capdamunt oblidat, per trobar-se sol amb si mateix, era la cerca del sentit de la seva vida, del sentit del seu patiment passat, i present. Mai no es doblegaria a les exigències dels altres, ni oblidaria els seus orígens, ni deixaria quels seus fills s'oblidessin, ni les generacions. Era un soldat d'una batalla sorda, i mancada de sentit.

Però sabia bé que no tenia armes, només la compassió que generava, només el sentiment de persones ja cansades de veure tants d'altres com ell, la seva negativa avorrida, el llegat de la seva cultura que no sabien defensar. I ell tenia tot el seu orgull, la força del patiment, haver menjat pols i fang, haver sentit el sol parlant-li en vesprades serenes, al costat d'espais immensos. No volia tornar, però tampoc anar-se'n del tot, volia viure entremig, aprofitar-se de la bona voluntat dels que havien romàs, en un lloc o l'altre.

I fer d'ell mateix un supervivent, i aferrissar-se en les seves creences, ja fracturades, sentir el cor bategar, pujar encara, una mica més, després arribaria la baixada, i la llibertat. Per fer tantes coses, per sobreviure de tantes maneres. Li venia salivera pensant en els excessos que podria cometre, amb la seva llibertat, i amb el seu patiment, que li permetria d'enganyar. La vida l'havia enganyat a ell, el seu Déu, el que fos, l'havia traït, el destí l'havia fet un desgraciat. Mai més no tornaria a patir aquell calvari, per causes que no podia comprendre.

Perquè sortir d'aquella manera, del seu poble, per encaminar-se a un futur incert? Una injustícia sens dubte, que l'havia portat a un esbojarrat viatge per aquelles muntanyes, per fugir d'un perill abstracte, alhora que imminent, de persones cruels, massa humanes, entestades en fer tornar el passat, en ser cabdills del passat, reis de la decadència, tombant a cops de destral el pal major de la nau per ser ells els que l'agafessin en el naufragi, i poder-se salvar, d'una sotsobra que no tindria que passar. Fugir de persones com ell.

S'introvertí per uns segons. Pensà que a dins seu, en tot el seu aprenentatge vital, duia la llavor de tot aquell forasseny que l'havia menat a la fugida. Ell era part i receptacle de la il·lògica de la que fugia. Volia anar-se'n, per tornar algun dia, per escampar pel món aquesta llavor, per bé que sabia que el fruit de la planta que havia de sortir era amarg, i faria fugir d'altres. Però en mig de tanta dolor no li quedava altra cosa que l'orgull, i amb ell s'havia de reconstruir, i l'orgull volia retindre el més elemental de la seva desgràcia.

I exalçar-la. Se sentia exaltat, integrista, arrelat, els seus peus eren ciment, no pas carn nafrada per la caminada. El terra tremolava a cada passa. I les veus del seu interior li parlaven del paradís, que veritablement existia, i de la veritat absoluta de les seves creences, i de les seves costums, la veritat inqüestionable de les verdures i fruites que havia menjat a la seva llar. Altres aliments corromprien el seu cos no els havia de tastar. Abans la gana, la que ja estava passant, i el cansament extrem, que el trencava ara mateix. Tot abans que renunciar a les poques coses d'ell mateix que li restaven.

Havia d'assegurar-se, en aquells instant de patiment, de cerca, d'anhel, que mai no oblidaria qui era, que no cauria en la vergonya de ser un apàtrida, un indigent sentimental, una barreja del que fos. Havia de mantenir-se ferm, en la seva identitat, i tancar els ulls davant de les necieses que li proposessin. La misèria de la que venia era només circumstancial, una contingència del temps, una conjunctura creada, una eventualitat. No tenia relació essencial ni amb els seus hàbits ni amb les seves creences. Tot plegat era ben senzill.

Només havia de créixer, establir-se, i tancar-se en si mateix, somiar amb una tornada, i llençar-se al buit, de fer el seu país de nou, no només la seva vida, també tot el que havia perdut. En una decisió d'un moment, poc informada, però no pas errònia. Això mai!, cridà. Ningú no l'escoltava, les muntanyes eren llunyanes, els tirans li trepitjaven els talons, la injustícia forana, vinguda d'una altra banda, d'uns aprofitats volent establir el seu domini només per comoditat, per avantatges ridículs, per a ells i per a les seves nissagues.

Uns neofatxes, vaja, disfressats del ques volgués, amb màscares elaborades. El mareig l'atenyia, es feia l'amo del seu cap, necessitava menjar, i deixar de caminar. Al seu davant s'aparegueren fruites i talls de carn, guisats exquisits, fumets flairosos, muntanyes de menjar. Volia alliberar-se d'aquell patiment, tal volta s'havia afartat d'esperar un paradís futur, celestial i promès. I havia volgut tastar el paradís terrenal, potser. O potser fugia d'hordes d'animals uniformats, amb matxets a la mà o sense, disposats a ajusticiar opositors, sense compassió.

Per mitjans salvatges, sense proves, sense judici. Havia de fugir de tota aquella merda. I tanmateix sentia que la duia a dins d'alguna manera, que la llavor de l'odi ja havia estat plantada al seu cor, i que només un exercici per part seva de subsistència moral el podia salvar d'acabar en un indret pitjor quel que havia deixat enrera. Havia de salvar-se d'una decadència obstinada, de caure en l'error de ser ell el tirà, de fer amb d'altres el que ell havia hagut de sofrir. Les menges van desaparèixer del seu davant.

Va veure's a si mateix aleshores, amb el matxet a la mà, esquarterant cossos encara vius, sentint l'olor intensa de la selva barrejat amb el de la sang, al marge de la civilització, sense haver de tolerar la seva imposició impossible de preceptes i normes. Gaudint de la veritable llibertat. Era el seu jo interior, que li deia que d'haver-se quedat hagués pogut estar ell el botxí, i aleshores viuria la crueltat d'una manera ben diferent, desafeccionada, utilitària. No!, cridà. Ningú no l'escoltava. El camí era solitari, per bé que tenia companyia, tots eren sords i cecs, i les persones ques trobaven en el seu pelegrinatge també ho eren.

Tothom havia perdut les facultats més elementals de percepció, i podien estar davant d'una corrua miserable de desplaçats, que ni veien ni sentien, ni ensumaven l'olor. Els hi era indiferent. No estaven gens globalitzats. I ell havia de seguir caminant. Algú li allargà un canti, amb aigua fresca. No sabia si veure. Aquell aparell era estrany, no era de la seva terra, no era nostrat per a ell, no l'havia de tastar, potser contenia metzina, algú altre n'havia begut abans? La seva religió li proïbia beure en canti?

Begué a galet. Ja ho havia fet, allò era com el ... del seu poble. Un principi de refrigeració suós similar. Ho podia assimilar. Però no podia acceptar alguna de les seves característiques constitutives. S'hauria d'acostumar a veure coses estranyes com aquelles, que li produïen confusió, com insectes exòtics que hom no ha vist abans. L'estranyesa havia de dominar la seva vida, tornà el canti i seguí caminant. Amb forces renovades per l'aigua fresqueta. Al capdavall no havia estat mala idea de veure, a despit del que opinés el seu Déu o els que deien representar-ho.

Arribà al coll. Allà començava la baixada. Allà començava el futur. Però el seu equipatge era tot fet de passat. Maleïa les persones que l'havien forçat a emprendre aquell camí, els maleïa perquè no eren dignes de la seva pàtria, ni mereixien romandre a on eren, sense daltabaixos remarcables, mentre ell havia de segui aquell periple, que ho era, què l'havia de conduir de totes totes a una tornada triomfant. Ell tornaria per fer fora, amb les seves riquesses, als cacics i tirans, somiava amb la seva venjança.

I la baixada era dolça, amb l'objectiu aconseguit, ja res no li podia fer mal. La seva pell era pedra, els seus ulls diamants, que sabrien veure el profit. El seu f
utur un millorament sense aturador. Les seves reivindicacions del tot justes. Tan se valia que ell acabés d'arribar, la injustícia que havia patit mereixia una reparació. Tothom que no hagués patit havia de retre's a les seves raons. I amb si portava l'equipatge de tota la seva convicció, i el recolzament de Déu, que li havia ensenyat el camí i havia mogut els seus peus, més enllà del dolor i de l'agonia.

No volia morir lluny dels seus, no volia morir en aquelles muntanyes, volia sobreviure, al preu que fos. Res no el podia aturar, sabia molt de la vida, sabia les veritats profundes, havia sentit a la seva carn fendre's els ullals de la mort, i s'havien endut trossos de carn que no necessitava ja, s'havien endut la seva superficialitat, li quedava la convicció, l'anhel, la capacitat. La bondat humana no tenia cap sentit per a ell, no l'havia vist en humans. Només el sacrifici i la supervivència eren objecte del seu pensament, només l'audàcia i el tremp.

Els arbres de la baixada eren els mateixos que a la pujada. Colgats de neu igualment, i el camí deixava entrellucar les mateixes pedres. Però l'aire era ben diferent. Era un aire de llibertat, que li permetria refer-se, trobar femella, procrear a plaer i fer-se un lloc destacat entre els seus. Al seu microcosmos ell podria ser rei, o ministre, i manar els altres, i a la seva manera seria un potentat, tindria riqueses i es permetria frivolitats, podria llençar el menjar o donar-ho als pobres, seria respectat i es valoraria el seu honor.

Poc sabia ell que hauria de seguir patint. Que havia comprat un bitllet de loteria, que hi havia pocs premis, i que ja hi havia de reis i de ministres a on anava, i que ell només seria un altre peó. Havia fet tard potser, ell que s'havia sentit tan gran havia de veure's empetitir un altre cop, i havia de sentir la sola dels opressors al seu coll. No! Aquest cop lluitaria, no podia permetre-ho un altre cop. Es desfaria dels tirans, trobaria la seva llibertat. Ningú no el podria manar ni condicionar. Mossegaria i esgarraparia, ho perdonaria tot per la llibertat.