Cercador
El soldat i el gat
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un soldat i un gat es van trobar en un camí, es van quedar palplantats mirant-se i el soldat va encetar la conversa:
-Oh, quin gat més estrany que ets! Tot ple de taques rodones, com un elefant amb taques rodones, però de gat amb taques rodones no n'havia vist mai cap!
-He tingut la gaticel·la. El cos se m'ha omplert de rodones blanques, la cua se m'ha cargolat fins a espiralitzar-se i les potes m'han crescut i ara són llargues com colls de girafa.
-Que curiós!
Llavors va ser el gat el que va inquirir:
-I tu, quin soldat més poc comú! No és habitual trobar soldats tan...tan rosats!
-Vinc de la Guerra dels Pastissos. Pastissos de maduixa i nata. He hagut de lluitar de valent, dia rere dia, disparant bales de nata. L'enemic en disparava de maduixa. La guerra s'ha acabat i el camp de batalla és ple de pastissos deliciosos i flonjos: un camp de brioix esponjós, se m'hi enfonsaven les botes, creu-me, he tingut una bona feinada a enllustrar-les. I ara torno a casa. No voldria que la mare s'enfadés si estan brutes!
-I la cara de color maduixa?
-Això no m'ho trauré pas. És el dolç record de l'enfrontament! Me'n torno a casa, a cala Carmelina.
El gat es va sorprendre i va somriure.
-Cala Carmelina, dius? Jo sóc el gat d'aquesta masia i també m'hi dirigeixo! La teva mare no m'ha vist encara i crec que no em reconeixerà. Abans era negre, negre com el sutge, l'atzabeja i l'estalzim, negre com una nit de lluna nova. Li proposaré de fer de gat-campana per cridar els jornalers a dinar. Amb la cua em poden penjar al pom de la porta i fer-me oscilar i jo miolaré 'marraveniu, marraveniu' cap a la dreta, cap a l'esquerra, per avisar-los.
-Òndia!
-I espera't. Amb aquestes potes com bastons em col·locaré davant els caus dels ratolins. Creuran que són un canyissar o quatre arbres peluts (els ratolins no hi entenen, d'arbres) i ben confiats surtiran i jo els caçaré.
-Formidable!
-Penso trobar més usos del meu nou aspecte. Trobo que la gaticel·la em fa tenir bones pensades.
Quan varen arribar al mas, la Carmelina l'havia pintat imitant un gran pastís de maduixa i nata. La façana, encalada, blanca, resplendent. La teulada vermellosa, com la fruita. La xemeneia, fosca, semblava de xocolata. Era una masia-pastís?
El soldat se'n va anar a dormir: estava baldat.
El gat, ajegut davant la porta d'entrada, ronxava satisfet. Però els efectes de la gaticel·la només duren un dia i quan es despertés no recordaria res.
Jo voldria que li quedés, si més no, la imaginació.
-Oh, quin gat més estrany que ets! Tot ple de taques rodones, com un elefant amb taques rodones, però de gat amb taques rodones no n'havia vist mai cap!
-He tingut la gaticel·la. El cos se m'ha omplert de rodones blanques, la cua se m'ha cargolat fins a espiralitzar-se i les potes m'han crescut i ara són llargues com colls de girafa.
-Que curiós!
Llavors va ser el gat el que va inquirir:
-I tu, quin soldat més poc comú! No és habitual trobar soldats tan...tan rosats!
-Vinc de la Guerra dels Pastissos. Pastissos de maduixa i nata. He hagut de lluitar de valent, dia rere dia, disparant bales de nata. L'enemic en disparava de maduixa. La guerra s'ha acabat i el camp de batalla és ple de pastissos deliciosos i flonjos: un camp de brioix esponjós, se m'hi enfonsaven les botes, creu-me, he tingut una bona feinada a enllustrar-les. I ara torno a casa. No voldria que la mare s'enfadés si estan brutes!
-I la cara de color maduixa?
-Això no m'ho trauré pas. És el dolç record de l'enfrontament! Me'n torno a casa, a cala Carmelina.
El gat es va sorprendre i va somriure.
-Cala Carmelina, dius? Jo sóc el gat d'aquesta masia i també m'hi dirigeixo! La teva mare no m'ha vist encara i crec que no em reconeixerà. Abans era negre, negre com el sutge, l'atzabeja i l'estalzim, negre com una nit de lluna nova. Li proposaré de fer de gat-campana per cridar els jornalers a dinar. Amb la cua em poden penjar al pom de la porta i fer-me oscilar i jo miolaré 'marraveniu, marraveniu' cap a la dreta, cap a l'esquerra, per avisar-los.
-Òndia!
-I espera't. Amb aquestes potes com bastons em col·locaré davant els caus dels ratolins. Creuran que són un canyissar o quatre arbres peluts (els ratolins no hi entenen, d'arbres) i ben confiats surtiran i jo els caçaré.
-Formidable!
-Penso trobar més usos del meu nou aspecte. Trobo que la gaticel·la em fa tenir bones pensades.
Quan varen arribar al mas, la Carmelina l'havia pintat imitant un gran pastís de maduixa i nata. La façana, encalada, blanca, resplendent. La teulada vermellosa, com la fruita. La xemeneia, fosca, semblava de xocolata. Era una masia-pastís?
El soldat se'n va anar a dormir: estava baldat.
El gat, ajegut davant la porta d'entrada, ronxava satisfet. Però els efectes de la gaticel·la només duren un dia i quan es despertés no recordaria res.
Jo voldria que li quedés, si més no, la imaginació.
Comentaris
-
Caram!!![Ofensiu]brins | 07-02-2016
Quina imaginació que tens, Mena!!! Només has necessitat pensar en dos protagonistes, un soldat i un gat, per començar a crear un magnífic conte ple de fantasia i d'humanitat. Et felicito molt sincerament i t'encoratjo a publicar moltes històries com aquesta perquè les puguin gaudir els infants i els adults.
Pilar -
Fantasia desbordant[Ofensiu]aurora marco arbonés | 07-02-2016 | Valoració: 10
Has escrit un deliciós conte ( en tots els sentits) que els infants es menjarien com una llamineria. Però també els adults. Jo mateixa m'he sentit immersa en el món de gats amb gaticel·la, amb cames com colls de girafa, amb cues penjades del pom de la porta i, especialment, m'he sentit regalada per un món de pastissos de nata (què bons) i maduixa, de teulades de fruita i xemeneies de xocolata. Quin plaer pels sentits! I quin plaer llegir el fruit de la teva desbordant imaginació! Tens molt de talent, nena!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435465 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com