El sograddicte

Un practicant de ioga -de tot tipus de ioga, incloent el ioga blanc, el d'anotar els somnis en un quadern de 'navegació onírica' i tota la parafernàlia que això comportava- meditava cada dia a trenc d'alba, al capvespre i a mitjanit. També s'exercitava i durant el dia feia postures energètiques per calmar la ment i fer-la dialogar amb el cos un promig de cinc vegades.
Feia un lustre i mig que vivia així. Era un iogaddicte. Menjava només el que els seus formadors li havien dit i recomanat i que exemplificaven més que més en un món entre levitatori gens evitable que els tornava lleugers com fulles de ficus benjamina, per fer una comparació d'entre tantíssimes.
Aquest espècimen humà (o força humà) es deia Muald (li havien escurçat el Romuald perquè sonava massa sofisticat, com si fos fill d'una reina Sofistifia que s'anava desnerint i que per allargar existència mengés integral-selecte, mercès a dinerons que si ets d'estofa et toquen, corona a part). En Muald tenia tres dècades i mitja d'edat, tot i que la seva edat còsmica real era de tres mil·lenis cinc minuts sis segons i un pelet de centèsima.
Un dia senar del mes de maig en Muald, en la meditació segona, va errar-se: va visualitzar, cosa prohibida, que els pensaments, es suggeria, era de menester torejar-los, que passessin com núvols viatgers empesos pel cervell que no s'hi arraparia, creadord'històriesaddictetotal.
I és que veure segons què no li era bo. Feia cosa de mig any havia clarament observat com un ramat de cossos astrals viatjant per l'univers, connectats al cos físic pel cordó de plata...no podien tornar! Uns lladres de plata galàctico-subtil havien après l'art d'arribar a aquella dimensió per sobredimensionar sous que ni tenien i allò a ulls del Gran Què era vàlid. En Muald va agafar un canguelis que li va fer embussar l'excusat. No li convenien, aquells 'certs sabers'.
Amb tot (i no amb res) aquell dia senar va i repeteix, malgrat la voluntat de mantenir el rostre amb expressió nirvànica -ho intentava, si estava al cas -i això era distreure's- rectificava si no tenia l'esquena ben recta, amb els chakras ben alineats i la serp kundalínica a punt per activar-los, sumar-los i arribar a un trànsit il·luminatori envejable per a decoració nadalenca. En Muald va veure a través del Tercer Ull una dona amb una mirada assossegadora i un somriure que li va llepar l'ànima. Tenia els cabells blancs com un iceberg sense pols. Duia unes arracades de marquesina i de roba un vestit color maragda. Va entendre i comprendre... intuir! que era la seva sogra ideal i alhora salvadora de mig món (l'altre mig, sabia greu, però no es pot amb tot, hi ha energies i hi ha energies).

Aquella imatge va esdevenir icònica per a en Muald. La duia gravada a tothora i el feia badallar i sospirar com si fos un bebè feliç, el de la postura ananda balasana, però ja no repassava les utilitats físiques i no físiques que comportava, ni aquella ni les altres, perquè aquella sogra ideal li menjava qualsevol altra acció. Esdevenia el més important que havia de fer: trobar-la.

Per aconseguir aquell objectiu tan boig va anar a una vident que es deia Parlàsia Cucurvitona, una vella xaruga que tenia la ment i l'esquena joves i que ho explicava en fascicles en un dominical per a gent que gosava comprar-lo a canvi d'espinacs congelats que ella guardava i que es fotia per sopar. I de postres una poma a la planxa amb canyella. Aquella dona va consultar al seu mussol-lloro Jimbert -oriünd de les illes Jimbert- el què de la qüestió. Aquell ocell rar tenia la facultat de fer-se girar el cervell, que el tenia al descobert, picotejant-lo amb el bec. Amb aquell pessic non-grato però necessari el despertava per tal que respongués a la clientela de la Parlàsia Cucur (el 'vitona' fora, que no quedava divertit).

En Jimbert va dir que la sogra positivo-kàrmica d'en Muald era la germana de la Parlàsia i que tenia una filla amb la qual en Muald havia de fer kamasutrades tàntrikes vint-i-una vegades, per tal d'establir-se la confiança i l'intimisme necessaris pel vistiplau de la sogra desitjada.

El iogaddicte, cremada l'etapa iòguica, en plena pre-fase sograddicte, patia, perquè s'estava tornant impacient i això no casa amb l'actitud disciplinada, esforçada i serena que havia conreat. I...a fer punyetes! S'estava deixant anar des de ni sabia quins dins més endinsats. Notava un neguit que li regalava vida condensada en segles.

La vident del mussol-lloro, a canvi dels espinacs eco d'unes terres bio que li van costar uns eurerons a en Muald, va fer-ho venir bé per tal que l'home coneixés la seva neboda: la Eudaimonia.

En Muald va dur per a la noia un kalanchoe que se li estava morint en no trasplantar-lo. L'Eudaimonia en va arrencar una fulla i se la va menjar fent cara de vici. Allò era una delicatessen. No va poder parar. Va deixar la planta calba i ella va haver de ser duta a urgències urgentíssimes. Les propietats del que s'havia fotut goludament eren excessives i ella no havia mirat prim.

El retard en les relacions entre en Muald i l'Eudaimonia -tres mesos d'espera i un psicòleg deskalanchoeador que també va haver de pagar- estaven, no obstant, previstes pel fat. En Muald va haver d'aprendre que no s'han de regalar kalanchoes medicinals moribunds quan vas de cul per tenir una sogra excepcional i això no ho diu cap llibre. La saviesa guanyava terreny.

Quan l'Eudaimonia va estar pel que tocava estar va resultar que es va resaltar una predisposició per al sexe amb un erotisme xabacà que a ell, sensible i no mutable, no va agradar gota. Nova lliçó de vida: va haver de reeducar-la, ensenyar-la a estimar des del cor més autèntic, el que en mil relaxacions havia vist i de tant d'imaginar veure'l havia colgat amb purpurines refulgents que haurien cegat a qualsevol déu.

A poc a poc i bona lletra, pàgina a pàgina del llibre sagrat, la parella va fer els deures. De la cambra que compartien n'emanaven efluvis d'un fluir constant en la unió més espiritual, trascendental i evolutiva. Alguns veins en demanaven estampetes, però la vident no ho havia tingut en compte (segurament en Jimbert no s'havia remenat el coco).

Per fi l'Eudaimonia va dur en Muald a presència de la seva mare, la Parideiza, fèmina d'edat indeterminada que regentava una botigueta, 'O Niric Lloc', espai minso farcit de pedres màgiques o pseudohoroscopals; penjolls i penjalls i penjacebes; amulets i emulets d'algun fet o cosa en formats diversos; quincalla i quinparla; llibrets d'obre'm i sàpigues tot de tu i res de tu;...els preus assequibles feien que vengués molt i àdhuc tenia ajudant, un tal Peusmans, tot i que hi en cridar-lo s'erraven i li deien Manspeus. I ell no s'enfadava massa: com a molt havia buidat algun ull amb un tir precís d'un òpal o d'una aiguamarina o...


En Muald es va agenollar i va donar gràcies al Big Bang. En plena eclosió-clímax, en ple estat sograddicte, es va rendir al moment. Tots els cervells callaven. Els de mig món que la Paradeiza salvaria...un mig món que era a l'interior de Muald, una suma de sers que carretejava, i que per fi, després d'un retir atàvic, esdevenien purs i somrients. Va donar gràcies a la gran explosió que havia separat i que havia estat necessària per a reunir. Va posar la sogra en un pedestal...i així segueixen.