EL SO D'UN RECORD

A dia de hui, i desde fa algun temps, em trobe intentant organitzar tot allò que hi h a la meua ment i sobretot a la meua ànima, em trobe buscant una pàgina en blanc on poder començar de nou; on poder començar a escriure una nova història per a mí. Em trobe estancada, i sobretot condicionada i cohibida per tots aquells records que guarde fins ara, uns de bons i altres de no tant… pero que a la fí de tot, no em deixen avançar, no em permeten evolucionar, em tenen nugada i enganxada com si d’una droga es tractara; i a l’igual que aquesta, em van consumint poc a poc, menjant-se’m l’energía, i deixant-me dèbil i fràgil, fins un punt en que a més de fer-me perdre la positivitat em fan caure en un abisme de negativitat i pesimisme extrems, fins endinsar-me en un món totalment enfosquit i grisenc en el qual, el color més alegre és un simple gris clar, semblant al de la mina d’un llapis. I en mig de tota aquesta foscor, recorde aquelles nits de juny de 2005, recorde els teus consells (sabis consells per a mí en aquell temps), recorde el teu somriure, i aquella mirada…pero sobretot recorde aquella calidesa i tendresa…
I tanque els ulls i somie amb aquelles nits, amb aquelles mans, amb aquelles carícies, amb aquells braços que m’abraçaven quan jo ho necessitava… i un somriure enorme se’m dibuixa al rostre. Aleshores, intente abraçar-te, encollir-me recolzada al teu pit, pero me n’adone del que hi ha…se m’encongix el cor, em trobe sola, i…sols es pot escoltar el so d’una llàgrima rodolar fins perdre’s…