El so de les mentides

Un relat de: Cau de lluna

- Menteixo per costum. Inevitablement i de forma súbtil, menteixo constantment.
- I ara creu que l'haig de creure?
- Home...té raó en dubtar. Cregui el que vulgui, en això consisteix la vida.
- Vosté creu que en això consisteix la vida?
- Per què em pregunta això? És obvi.
- Així...com que la vida consisteix en creure el que un vulgui, vosté menteix, no?
- Jo no ho he dit això.
- I doncs, què m'està dient?
- Que la vida consisteix en creure el que vosté vulgui.
- I res més?
- I res més.
- I la pregunta és: per què menteix? Quina raó l'empeny a fer-ho?
- Sense cap mena de raó i sentit, construeixo castells a l'aire, per fer d'aquest món un món millor.
- Millor...per vosté.
- Per mi i pels que m'escolten.
- Vosté creu que les persones que l'envolten són més felices escoltant i creien les seves mentides?
- Bé, és relatiu. A mi m'agrada creure que sí, sinó quin sentit té que menteixi?
- Ha arribat al final del camí.
- I ara que representa que haig de fer?
- La seva vida té un sentit estrany. Menteix per ser feliç perquè creu que els que l'envolten també ho són. Per tant...
- Em permet una breu interrupció?
- És clar.
- Si menteixo per ser feliç perque crec que els altres també ho són així... no em cal res més. Si jo crec que ells són feliços, per què no ho han de ser? jo puc creure el que vulgui. Aquesta premisa la tenim clara, per tant, la meva vida té un sentit estrany, però té un sentit.
- Sí, és clar, però el fet de mentir...
- No voldria haver d'interrompre'l una vegada més, però se'm fa estrany veure que encara no ho ha entès. No vull creure que tinc un problema, per tant, el problema desapareix. No vull creure que hi ha gent que no és feliç per culpa meva, per tant, tothom és feliç a la seva manera. No vull creure que...
- No vol creure que és estrany, però ho és. No vol creure que està cometent un error, però ho fa. No vol creure que no l'entenc, però no l'entenc i menys l'accepto.
- Però...
- Però què? Ara se li han trencat els esquemes? Tota la parafarnalia que tenia montada se n'ha anat a la merda? Doncs sí. Disculpim per fer servir un tòpic, però "la vida és així". I sí, ja pot deixar de creure en les seves mentides de nen porug, perquè tot això és real, tota aquesta merda l'hem construit nosaltres. Cadascú el seu trocet de caos particular, per bomitar-hi dins. Em sap greu Peter Pan, però aquí no hi ha màgia.
- Sap què? Vosté no és un home tampoc, simplement és un nen que no somia.

Comentaris

  • Podem[Ofensiu]
    Bonhomia | 13-09-2006 | Valoració: 9

    A vegades podria semblar difícil escollir, però si em deixen, jo sóc Peter Pan. Està clar: si no em deixen, no.
    El que està clar és que l'orgull humà no deixa viure en pau, ens atemoritza, ens tanca els ulls perque la veritat orgullosa crema... en infinites ocasions, per desgràcia, l'ésser humà ha aconseguit ser sarcàstic amb les il.lusions d'un altre per treure-li de les mans.
    Podem canviar el món!

  • dilema: mentir o no?[Ofensiu]
    boleta | 30-08-2006

    ... quin dilema... el que és sa... o el que és just... què és millor?... incògnita; depèn de per qui, depèn de sobre què, depèn de per què...

    ... em vas comentar un cop i en clicar sobre el teu nom no em va sortir cap text, vaig creure que no hi tenies res escrit... no vaig poder llegir-te, fins ara, que per coses d´aquelles extranyes que passen t´he trobat i conegut. Grata sorpresa, una abraçada.

l´Autor

Foto de perfil de Cau de lluna

Cau de lluna

15 Relats

24 Comentaris

15720 Lectures

Valoració de l'autor: 9.38

Biografia:
Vaig néixer un dia d'octubre a les 5 del matí. La meva besàvia m'explicava que aquell dia hi havia una immensa lluna foguejada penjant del cel i que això em feia ser com sóc. Llavors no li feia massa cas, ara enyoro les seves supersticions.

S'ho inventava tot, ella. Ara jo.

Invento personatges i situacions. De vegades les escric, de vegades es perden.



+info
www.calaixdesordenat.blogspot.com