El sisè regiment

Un relat de: Espiadimonis

El Sergent Mostatxuts encapçalava el sisè regiment d'exploració de l'exercit formiguer. Amb el seu casc de metall brillant, els seus bigotis que li tapaven la boca i bona part del camp de visió, una llança a la mà anterior dreta i un bastó de comandament a la anterior esquerra, el cap altiu i la seva veu ressonant que cridava:
- Un, dos, tres, quatre...i un, dos, tres, quatre...i...
Rera seu, set formigues exploradores el seguien sense fer el mínim cas a l'ordre de pas que el sergent els volia imposar. Aquest, en veure davant seu la planaria que havien d'inspeccionar va cridar:
- Aaaaatenció! Columna...aturi's!
Rera seu, el so dels cascs dels soldats xocant entre ells el va desconcertar, va fer un esforç i va afegir:
- Desfaci'n fila de a 1. Formi'n fila de a 2!
Els soldats es van mirar entre ells.
- Què diu aquest ara? - va preguntar Flavius, el cinquè de la fila.
- Se li en va l'olla - exclamà Magnus, el vuitè de la fila.
- Fila de què? - es preguntà Espigus, el segon de la fila.
- S'ha tornat boig - digué Ravnus, el tercer de la fila.
- Que li donin una til·la - proposà Silvius, el setè de la fila.
- Millor un cop de puny al nas - digué Gus, quart de la fila.
- Qui és ell? - preguntà Indigus, el sisè de la fila.
- Silenci! - exclamà el sergent Mostatxuts, primer de la fila.
Totes les formigues restaren en silenci.
- Seguirem tal com estem ara - conclogué el sergent.
- Ja m'estranyava a mi - digué Silvius.
- Cada dia està pitjor - afegí Flavius.
- No, si ja deia jo...- insinuà Espigus.
- Paraules, només paraules - acusà Gus.
- És un fantasma! - exclamà Magnus.
- No té remei - conclogué Ravnus.
- Qui? - preguntà Indigus.
El sergent feu unes quantes passes endavant i observà la planaria. Després alçà la mà on tenia el bastó i digué:
- Espigus, vagi a explorar.
- Qui? Jo? -respongué -. Que hi vagi en Flavius, ell és l'especialista en això.
- No, jo no - es defensà Flavius -. Que hi vagi en Magnus, que és el més fort.
- I per què jo? Jo soc l'encarregat de la reraguarda. Que hi vagi en Silvius que té més bona vista.
- Exacte - digué Silvius- , per això faig d'observador i no d'explorador. En Gus és el més ràpid, que hi vagi ell.
- Ah, no! Jo ja tinc feina: anar corrent a portar els missatges al quarter. Que se n'ocupi en Ravnus, que és el més llest.
- Precisament per això, estimat Gus -digué Ravnus- tinc la missió de veure amb objectivitat tot el que passa per després redactar l'informe. No puc participar directament en cap altra missió. Però estic convençut que n'Indigus estarà encantat de fer-ho.
- Fer el què? - preguntà Indigus.
- Així m'agrada, soldat! - exclamà el sergent amb un somriure- . A l'exèrcit hi fan falta més formigues com vostè.
- Com qui? - preguntà Indigus.
- És un pilota! - digué Magnus.
- Un endollat és! -digué Flavius.
- Li hauria de caure la cara de vergonya - afegí Gus.
- Quin deshonor per a la raça - insultà Ravnus.
- Tan de bo l'esclafin! - digué Silvius
- Sembla mentida - acabà Espigus.
- Silenci! - exclamà el sergent -. Procedeixi a l'exploració, soldat ras Indigus.
El nombre de tremolors per minut en les cames del soldat Indigus anava augmentant a mesura que s'endinsava a la planaria. Pel seu cap només passava un desig: que el gos que freqüentava aquella zona no se li acudís de passejar-s'hi aquella tarda.
A pocs metres d'on ell es trobava, la resta de soldats i el sergent seguien els seus passos amb tensió. Espigus i Gus es mossegaven les ungles, el sergent passava els dits ràpidament i repetida per damunt el seu casc, Flavius, Ravnus i Magnus s'agafaven les mans nerviosament i Silvius s'eixugava les gotes de suor freda que es passejaven per damunt el seu cap.
Indigus seguia caminant, quan arribés al porxo de la casa del mig de la planaria hauria d'alçar, suposant que no hagués detectat perill, la seva llança i agitar-la després d'haver-hi lligat un drap verd a la punta i...
- El drap verd! - exclamà sobtadament- M'he deixat el drap a la motxilla d'en Flavius!
Tot just adonar-se d'aquest contratemps va pujar damunt d'una herba i començà a moure les mans en direcció els seus companys.
- Què dimoni fa? - preguntà el sergent.
- Deu estar content - respongué Magnus.
- Potser li ha agafat un atac nerviós - digué Flavius.
- Sempre li ha agradat de cridar l'atenció - comentà Gus.
- Potser és la seva manera de resar - suggerí Ravnus.
- I si és un atac epilèptic? - es preguntà Silvius.
- A mi em sembla que està expressant una ideologia - va concloure Espigus.
Ara Indigus senyalava la punta de la Llança amb la mà.
- Soldat Flavius - ordenà el sergent Mostatxuts- , vagi a veure que li passa.
- Qui? Jo? No, que hi vagi en Gus que és el més ràpid.
- De cap de les maneres, que hi vagi en Ravnus que és el més llest.
- Ja saps que jo haig de seguir viu per tal de redactar l'informe. De manera que hi vagi en Silvius que és el que té més bona vista.
- Jo m'haig de quedar per què si hi ha problemes seré l'únic que podrà veure la bandera. Crec que en Magnus és l'adequat per aquesta missió. Ell és el més fort.
- I si us ataca algú què? Bé us hauré de defensar en tal circumstància. L'Espigus és el més àgil.
- Ah, no! De cap de les maneres! Em nego rotundament a ser jo qui...
- Sense protestar! - escridassà Mostatxuts- . Comenci a fer via, soldat ras Espigus.
- Sempre els mateixos! - digué Gus.
- Quina barra! - exclamà Silvius.
- Per què després diguin que...- insinuà Magnus.
- Ja feia pinta de ser un privilegiat - afegí Ravnus.
- Això és discriminació! - protestà Flavius.
El soldat ras Espigus tardà poc més de deu minuts a arribar on l'esperava el seu company Indigus, tot suat. Espigus arribà disposat a esbroncar-lo per haver-lo fet baixar fins allà i s'encarà a ell amb cara de pocs amics.
- I bé? Què passa? - preguntà Espigus.
- Era hora que m'entenguéssiu - contestà Indigus.
- Es que resulta que no ets gaire expressiu.
- Vaig néixer així.
- Em diràs d'una vegada què és el que vols, o no?
- La bandera.
- Quina bandera? - s'estranyà Espigus.
- El drap verd, la bandera que vol dir que no hi ha perill.
- Que no la tens?
- No. Però tu has vingut per portar-me-la, oi?
Quina fou la sorpresa del sergent del sisè regiment d'exploració de l'exèrcit formiguer quan va veure no un, sinó dos dels seus soldats enfilats en un bri d'herba fent senyals amb les llances.
- I es pot saber què passa, ara? - es preguntà el sergent.
- Li deu haver contagiat la malaltia - respongué Ravnus.
- Potser fan un duet - digué Magnus.
- I si fossin tres seria un trio - comentà Gus.
- Deu els cria i ells s'ajunten - cità Silvius.
- Potser s'han fet d'una secta - proposà Flavius.
El sergent no entenia res i, a més, els comentaris dels seus soldats l'estaven posant nerviós.
- Soldat ras Silvius, li ordeno que vagi a veure què volen.
- No ho trobo una idea encertada sergent, sense mi no subsistireu aquí dalt. Que hi vagi en Magnus, que és el més fort.
- Em comença a cansar aquesta excusa de que soc el més fort - protestà Magnus- . Que hi vagi en Gus que és el més ràpid.
- Aquesta si que és bona. Crec que en Flavius, al ser el més valent, és l'idoni per tal missió.
- No, no. En Ravnus té més cervell i segur que resoldrà qualsevol situació que li plantegin aquells dos. Que hi vagi ell.
- Si se'm permet l'observació...- començà Ravnus.
- No se li permet res, soldat! - esclatà Mostatxuts- . Vagi-hi i calli!
- Sí, sergent - afirmà Ravnus no veient altra alternativa.
El soldat ras començà a baixar cap a la planaria en busca dels seus companys.
- Serà possible tanta preferència?! - digué Gus.
- N'hi ha que neixen amb la flor al cul - parlà Magnus.
- Ja em semblava a mi que se'l mirava amb bons ulls - comentà Flavius.
- Tant "Sí, sergent; sí, sergent" bé havia de fer el seu efecte - incidí Silvius.
Després d'una llarga caminada entre herbes, flors i pedres, el soldat Ravnus arribà fins on eren Espigus i Indigus, que havien baixat del bri d'herba en veure'l arribar i l'esperaven a l'ombra d'una margarida.
- Sou un parell d'imbècils - insultà Ravnus als altres dos.
- Què et passa a tu, ara? -preguntà Espigus.
- Som nosaltres que hauríem d'estar enfadats -digué Indigus.
- Està bé, està bé. Què us passa?
- No has portat la bandera? -preguntà Indigus.
- Quina bandera? -respongué qüestionant Ravnus.
- Sí, formiga, la bandera verda de "pas lliure" -aclarí Espigus.
- Així que és això el que us falta? -hi tornà Ravnus.
- O sigui que no has portat la bandera -conclogué Espigus.
- I és clar que no! - s'enfadà Ravnus- . Com volíeu que sabés què us passava?
- Ets el més llest de tots -contestà Espigus- , si no ho saps tu... qui ho ha de saber?
- Aquest és el problema de debò? - preguntà Ravnus- . O m'esteu prenent el pel?
- No te'l prenem pas -respongué Indigus.
- Mira que sou beneits! Tota aquesta esplanada és plena de coses verdes! Només feia falta que agaféssiu un tros d'herba o una fulla i que la possessiu en lloc de la bandera.
Els dos soldats rasos es van quedar mirant una estona i finalment Espigus digué:
- Ara entenc perquè sempre diuen que ets el més llest de tots, Ravnus. Ets un vertader geni!
- Jo encara diria més: un prodigi de la ciència -afegí Indigus.
- Un prototipus de la filosofia.
- Un privilegiat de la matemàtica.
- Un savi de la metafísica.
- Ja ni hi ha prou! -exclamà Ravnus interrompent-los.
- Potser una mica antipàtic -manifestà Espigus.
- Antipàtic i emfàtic -afegí Indigus.
- Fins i tot flegmàtic, diria jo -conclogué Espigus.
- D'acord, d'acord -tornà a interrompre Ravnus-, tot el que vulgueu. Ara continuem endavant fins al porxo i allí avisarem als demés.
Tardaren poc més de quinze minuts a arribar al porxo, de terra de maó veig. Just allí, Ravnus fou l'encarregat d'enfilar-se damunt una pedra i, després d'haver lligat un tros de gespa a la llança, feu senyals a la resta del regiment indicant-los que podien procedir, doncs no hi havia perill.
El sergent ordenà a les quatre formigues que restaven amb ell que el
seguissin, i amb pas ferm i decidit avançaren esplanada endavant fins arribar a trobar-se amb els seus companys. Les ganes que tenia Mostatxuts d'esbroncar els seus dos soldats Espigus i Indigus d'incompetents se li havien passat després dels més de vint minuts de caminada. El següent pas era saber si hi havia menjar suficient per poder cridar al primer regiment d'operacions de càrrega de l'exèrcit per tal que vinguessin i carreguessin amb ells tota la teca que poguessin. L'hivern s'acostava i, com sempre, seria llarg i fred.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    Unaquimera | 30-06-2006 | Valoració: 10

    ... per la bona estona que m'has fet passar!Aquest relat es llegeix d'una tirada i de molt bon grat.

    Una narració molt correcta, àgil i ben distreta que es fa curta, que fa somriure... i riure, finalment.

    Saps que? En algun moment m'ha portat records d'algun dels llibres de l'Astèrix i l'Obèlix, concretament del Legionari! T'ho dic com una lloança, perquè m'encanten!

    Estic molt satisfeta d'haver vingut a llegir-te després de què un altre company m'ha parlat de tu comentant un relat meu ( BATECS ) on surt l'animaló amb qui tu comparteixes nom...

    Me n'alegro molt d'haver-te descobert i si tot va bé, tornaré a passar per llegir-te un altre cop, ja que riure una estona és quelcom que s'agraeix especialment.

    Una abraçada encantada de la trobada,
    Una quimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Espiadimonis

Espiadimonis

13 Relats

43 Comentaris

27724 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
Només néixer ma mare m'entaforà dins el calaix de la tauleta de nit per tal que mon pare no em veiés. Fins als cinc anys vaig viure dins l'armari de l'habitació de convidats fins que me'n van treure per anar a l'escola.
De camí al meu primer dia escolar em vaig perdre i vaig anar a parar a un edifici en runes, on em vaig quedar ja que em feia por creuar la porta de sortida, convençut que acabaria en una altra dimensió. Vaig sobreviure matant gats i rates. Als dotze em vaig graduar de primària, o això pensava fins que a un institut em van dir que no acceptaven un paper de propaganda per no pagar multes com a matricula. Enfurismat amb la incomprensió del sistema vaig calar foc a l'edifici i per amagar-me em vaig tapar amb la lona d'una façana que remodelaven, on vaig quedar entortolligat i em trobaren tres mesos després, a dos-cents quilòmetres quan anaven a fer un nou revestiment a un magatzem del port. Allà vaig conèixer el meu millor amic, un peixell. Quan aquest es va enamorar del tatuatge d'un mariner en estat de descomposició que surava a l'oceà, vaig decidir tornar-me presbiterià.
Actualment resideixo sota una taula de despatx en una oficina de funcionaris (retorn a la infància, espais tancats) i com que no sé llegir ni escriure deixo que l'estatua de fusta d'una cacatua ho faci per mi mentre li dicto les històries que em passen pel cap.