El sindicat

Les dues dones, ben vestides, elegants i de maneres sofisticades, flanquejaven l'home corpulent que entrà primer per la porta principal. Pràcticament a l'instant, un grup d'empleats de l'hotel van envoltar-los oferint-los tant serveis com disposessin, fent quasi bé reverències i provocant la curiositat dels altres hostes que es giraven a veure qui havia entrat. Però no eren famosos, les seves cares, les tres ocultes sota ulleres de sol, no sonaven a ningú. Una de les dones s'aturà parlant amb l'encarregat mentre l'altra dona i l'home, que tremolava i suava, es dirigien amb pas ferm als ascensors. Rere seu, sense que ningú semblés adonar-se'n, entraren dues parelles amb pinta de turistes i amb bosses de viatge. Una de les dues parelles anà directament al restaurant, l'altra es posà a mirar les postals que penjaven d'una de les parets laterals.
Després d'uns segons, la primera dona es separà de l'encarregat i s'afegí a la resta de la comitiva, en la que ja hi havia també la parella de turistes, que entrà als elevadors i feu una senyal a una dona gran per indicar-li que no hi cabia. Ella s'indignà, però ningú va fer-li cas. Ja dins l'ascensor, la segona dona, d'edat més avançada, premé el botó d'aturar, i tot seguit tragué una pistola de la seva jaqueta, la posà al cap de l'home corpulent i premé el gallet. La parella de turistes, agafant de les seves bosses un seguit de material, netejaren immediatament la sang, mentre la dona primera tornava a accionar l'ascensor fins a l'àtic. Allà, en aquella planta privada en que ningú tenia perquè molestar-los, donà un parell d'instruccions als turistes i junt amb la segona dona entraren a un rebedor ampli i ostentosament decorat. L'altra parella es tancà en una sala amb el cadàver que transportaren de l'ascensor fins al interior del pis amb un carreta que tenien just a la porta.
- Com ha anat? -preguntà un home escarransit i de pell blanquinosa que s'alçà de la seva cadira com una molla just veure-les entrar.
- Els teus nervis em sonen a desconfiança, Medi.
- Tot ha anat perfectament, Medi, no pateixis tant -digué la primera dona.
- Ja m'ho imaginava, no sé com he pogut pensar que...
- Ara no ens ensabonis, vols?
La segona dona, més jove, més agraciada, s'assegué al sofà de tres places que donava l'esquena al balcó de l'àtic. La primera, amb una marca a la cara que s'allargava des del llavi superior fins l'ull esquerra, tapat encara per les ulleres fosques, es mantingué de peu i se serví una beguda del moble-bar.
- Ja sabeu que el Gras està molt susceptible últimament. Des dels incidents al barri francès...
- Ho sabem -respongué la més jove.
Es feu un silenci que per en Medi, secretari oficial del Sindicat, resultava terriblement incòmode. Suava. Gotes fredes de suor que no es veien amb la pal·lidesa del seu rostre cansat. Al cap hi tenia unes quantes coses a preguntar, molts dubtes a aclarir, però les Martes Platejades li infonien un pànic considerable. Elles eren les assassines oficials del Sindicat. No eren matons grans, mal educats i amb poc cervell, no eren homes freds i de passat traumàtic, ni tan sols formaven part de l'estol de nenes violades i reclutades de petites per totes les organitzacions criminals de La Ciutat i que actuaven com a assassines a sou. Elles dues eren com camaleons, persones que podien semblar càlides i fredes al seu gust, encantadores o mortals a voluntat. Tota la resta de pistolers a sou les respectaven. En Medi mai sabia com dirigir-s'hi, feia cinc anys que les coneixia i encara ara era incapaç de parlar amb elles amb normalitat.
- Vaig a dormir una estona -informà la més jove.
Quan aquesta hagué desaparegut, la primera s'acostà a en Medi i s'hi assegué al costat.
- M'hi jugo el que vulguis a que et mors de ganes d'anar a fer-li companyia, Medi. M'equivoco?
- És clar que t'equivoques! -l'home tornà a aixecar-se.
- Estàs massa tens, home. Necessites relaxar-te -va afegir ella aixecant-se i acostant-se-li i després li tocà el paquet amb la mà que no sostenia la beguda.
En Medi feu un salt enrere, més acovardit encara i tornà a asseure's. En els somnis amb fantasies amb cada una de les Martes Platejades, sempre acabava mort. Sexualment mortals, pensava. La dona va riure, era un riure com els de les associades, dones riques i atractives que es divertien seduint i després maltractant tots els homes i nois que podien. La diferència era que les associades no mataven ningú, o almenys no se les coneixia per allò. Però les Martes no arribarien mai a ser associades, segons creia en Medi, ja que per ser-ho feia falta demostrar més coses que bona punteria, sang freda i una llengua viperina. Feia falta portar empreses, dominar els negocis i les relacions públiques.
Va transcórrer mitja hora fins que la parella vestida de turistes, que ara portaven uns equips de plàstic transparent que cobrien tot el seu cos, aparegué amb tres maletes i les deixaren al llindar de la porta.
- Ens veurem a la recepció -va dir el noi del impermeable.
La Marta Platejada i en Medi aixecaren cada un la mà dreta en senyal de salutació. La parella entrà a un lavabo, se sentí com es canviaven de roba i poc després desapareixien per l'ascensor vestits amb texans i samarreta i s'emportaven les maletes, totes decorades amb etiquetes de record de diferents ciutats i països: Nova Holanda, L'Encís, Pastin... El Gras els anomenava "netejadors", i n'hi havia quatre, en dues parelles, encarregats uns de retirar cadàvers i netejar escenaris i els altres d'esborrar rastres que poguessin posar el sindicat en entredit. En Medi, que s'havia aixecat de nou com una molla en veure la parella que acabava de marxar, s'assegué i escurà la copa que tenia al costat de la butaca. Marta Platejada era el nom d'una antiga heroïna de còmics, pensà mentre desfeia un gel dins la boca. Quina ironia!
- Ja heu fet la marca? -va preguntar en Medi intentant trencar la tensió.
- Encara no.
- Quantes en porteu ja? Heu fet el cup aquesta temporada?
- El teu sarcasme no deixa mai de sorprendre'm, Medi. Per una banda ens tractes com si fóssim un malson per a tu, per altra t'atreveixes a dir coses com aquesta i, en últim lloc, no ens treus els ulls de sobre...
- És per evitar que me la jugueu.
La Marta U va riure. Sí, ella era la Marta U, la primera, que havia reclutat la segona quan tenia quinze anys i ella vint-i-dos. Havien passat set anys de tot allò. Amb vint-i-nou i vint-i-tres anys respectivament, la majoria de persones del Sindicat feien apostes sobre en quina compta tenien més marques, a la dels morts o a la del llit. Cada vegada que mataven algú, les Martes feien una marca a la seva placa de la recepció del Sindicat. Cada cop que es ficaven al llit amb algú, ja fos juntes o per separat, en feien una altra. La primera era una creu, la segona era un cercle. Molts cercles tenien una creu dins. El mateix desig que els homes tenien per elles s'esvaïa per la por que venia després de mirar-les, en recordar qui eren. Les plaques estaven tancades dins d'uns marcs d'acer amb un nom a desxifrar. La clau que les tancava només la tenia cada membre del Sindicat i havia d'obrir-se amb la clau parella que tenia un altre membre, escollit pel primer. Dins el seu caixó tapat amb una placa de metall, en Medi tenia la llista de polítics i persones importants que treballaven pel Sindicat, tenia també les còpies de les comptes i, el més important de tot, la seva agenda de tasques. Aquella agenda era la única cosa que podia inculpar tothom, perquè allà s'hi relatava no només qui es trobava amb qui i quan, sinó que s'hi registrava què s'hi deia.
Va sonar el comunicador, en un televisor de mida estàndard hi aparegué un home gras, amb pell greixosa i cabell desordenat, d'aspecte deixat i dents corcades. Tant en Medi com la Marta U es posaren a mirar el televisor just davant.
- Ja he rebut el senyal -va dir el Gras-. Podeu passar al següent punt de l'agenda.
La imatge s'esfumà. Amb presses, en Medi recollí les seves coses: un maletí, un barret antic, del segle XX, una gavardina de la mateixa època i un manyoc de claus.
- Ens veiem a la recepció - va dir mentre marxava.
La Marta U mogué els dits com a comiat, deixà la seva copa al moble-bar i entrà a l'habitació on dormia la Marta Dos. Suaument, s'esmunyí al seu costat i ficà la mà per sota les faldilles d'aquella. Encara mig adormida, la Marta Dos somrigué.
- Ja ha rebut la senyal?
La Marta U assentí amb el cap i li feu un petó mentre li descordava la brusa. La Dos respongué amb un altre petó més intens. Tenien trenta minuts per sortir de l'hotel.