El seu silenci

Un relat de: foster

El seu silenci

És dins la tenda mut, pensant, amb de llum només un bri de lluna que s'esmuny per la petita obertura que fa de respirador i que matisa el seu rostre dur i cansat, vell.
Es grata la calba amb parsimònia mentre deixa que les idees soltes i fugisseres es gronxin dins la seva ment com el joncs de la riba, en un lliure i incontenible vaivé que, però, no du ni va enlloc. Busca amb la mà una altra bola d'opi i la passeja dins la boca assaborint-ne ja l'acidesa abans del primer torpede de plaer.
No fa res, viu el silenci i espera...però ningú no ha de venir, cap ànima perduda gosarà arribar tan lluny dins el cor d'aquella maleïda selva. Només ho podria aconseguir un boig com ell, i ja no en queden. Ara els soldats són com ninots de silicona programats per cagar-la. Homenets covards amb família i responsabilitats a casa, lluny d'un horror que no han triat i desitjant fugir-ne com abans millor.
Però per a ell és diferent: ell hi ha trobat el camí, la seva veritat, i l'ha trobat per una jugada capriciosa del destí; i ara, ha fet d'aquell espai impossible el seu únic món possible, la seva llar, una mena de capoll de seda on es produirà la metamorfosi definitiva. Com l'au fènix, renaixerà d'entre les cendres de la mort per envolar-se cap a l'eternitat, en un enllà desconegut fins ara, el nou paradís. Només li cal esperar i ser viu quan el moment arribi.
L'ex-comandant en cap Garfield somriu en vesllumbrar momentàniament alguns records perduts i inconnexos de la seva anterior vida, aquells anys malmenats a la gran ciutat, entre gentussa i soroll vulgars, vivint per al no-res, sense ambició, sense més aspiracions que una nova tele, uns dies de vacances al Big Canyon o a les catarates del Niàgara i, potser, després d'una llarga i absurda vida d'escarràs, uns putos anys de jubilació anticipada en una urbanització assolellada a qualsevol racó de Florida.

Però ell ja fa temps que s'apartà de tot i tothom. Des que l'abandonaren a la seva sort, decidí passar-se a l'altre bàndol, al seu, i ara, en Garfield, és tan sols un animal més que busca sobreviure fent callar el malson que el persegueix amb aquelles veus indefugibles i les seves ordres clares i directes.

***

Al cap d'unes hores i ja amb la nit fonda, agafa el fusell amb mira telescòpica i silenciador i penetra el verd humid i xardorós fins a aquell punt de pas dels escamots del vietcong. Sempre el mateix estratagema: allà, amagat com una fura, ajegut i amatent al més mínim senyal de passes, es col.loca en posició i apunta. Només uns esgarips d'aus nocturnes acompanyen els seus esbufecs accelerats. Els sorolls de la jungla fora i les veus dins el cap, i, de sobte, una figura que sorgeix i es conforma nítida sota la creueta fatídica. Només unes mil.lèssimes de segon i el titella cau desplomat d'un tall precís de tisores. S'ha acabat. Torna la calma, torna el silenci, el seu silenci.


*Repte199- Relat co-guanyador
Tema: "Silenci absolut"
Paraules: estratagema, gronxar, jonc i xardorós

Comentaris

  • Silenci d'acer[Ofensiu]
    Tere SM | 18-04-2008


    L'atmosfera atenalla el lector. El silenci afilat s'escola entre les paraules i ataca contra el flanc més dèbil. Una teranyina que engoleix l'esperança i impedeix la fugida.

    El paràgraf final és magistral. Un espetec, un titella que cau, un altre cop el silenci.

    Des del meu punt de vista, però, l'inici del relat és massa lent i la construcció de les frases dificulta la lectura de forma innecessària.

    "És dins la tenda mut, pensant, amb de llum només un bri de lluna que s'esmuny per la petita obertura que fa de respirador i que matisa el seu rostre dur i cansat, vell.
    Es grata la calba amb parsimònia mentre deixa que les idees soltes i fugisseres es gronxin dins la seva ment com el joncs de la riba, en un lliure i incontenible vaivé que, però, no du ni va enlloc."

    Trobo que la primera frase és massa llarga i carregada d'estructures subordinades, juxtaposicions,... La segona li segueix l'estela. Ambdues són molt boniques, analitzades de forma aïllada, però crec que no són una bona carta de presentació pel relat i que, en lloc d'atraure el lector, el repeleixen, dispersant la seva atenció i obligant-lo a realitzar un esforç, ja des d'un inici, que no sabrà si veurà recompensat amb la narració que segueix.

  • Que la guerra...[Ofensiu]
    Clar de lluna | 18-02-2008

    ...és quelcom terrible que transforma a les persones ho sabem tots. Però fins a quin punt, no. De trastocats segur que n'hi ha molts, i de malsons i veus que es repeteixen també, ha de ser terrible.

    El teu relat, brr... "durillo", molt dur. Sembla mentida que el silenci a voltes pugui ser tan bo i a voltes tan cruel.

    En la primera lectura m'he perdut una mica i l'he tingut de tornar a llegir per no perdre-hi pistonada! M'agrada molt el vocabulari, doncs hi ha paraules noves per a mi o poc usades normalment!

    En fi, que un plaer llegir-te!

    Una abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: